09.02.2014 - 08:56
Presentació de l’Urgell
Abans que l’aigua dòcil del canal omplís de joia la Plana d’Urgell, aquesta contrada era pobra, trista i poc poblada.
Uns quants propietaris, no gaires, entre els quals no hi mancava pas alguna orde religiosa, posseïen la major part de les terres. Sempre els mateixos cultius, els mateixos mètodes de treball, les mateixes eines i la terra aspra i resseca, a l’estiu clivellada pel bes ardent d’un sol abrasador, no podia satisfer la set dels sembrats.
Les garbes no pesaven i els casals del graner no s’omplien mai. El llaurador cantava cançons tristes i només un plany s’oïa arreu de la Plana d’Urgell.
L’era oferia únicament desenganys, la perspectiva d’un hivern de privacions, llarguíssim, inacabable i l’hivern caient-los al damunt, amb la seva boira densa i humida, sovint els feia romandre inactius i desvetllava en la profunditat de llur pensament la nostàlgia dels dies lluminosos, la màgica grandesa d’un cel estelat i transparent, la silueta voluptuosa i les ribes il·luminades per les cuques de llum.
El vestit d’aquelles terres no era pas l’herba verda ni les branques airoses dels arbres donant-se al vent. Eren els erms, el salobre, el fenàs i la farigola i, de tant en tant, la verdor fosca d’alguna alzina majestuosa que aixoplugava els ramats els dies de tempesta.
La construcció del canal, però, tocava a la seva fi. Els forçats del presidi de Tarragona treballaven intensament als pous de la mina de Montclar. Els terraplens per tot el llarg del seu trajecte s’estaven acabant i les aigües del Segre i del Valira, abraçades a dins de la presa, s’esborronaven d’emoció. I un bon dia iniciaren triomfants la marxa a través de les terres d’Urgell. La nova corria de poble en poble, de masia en masia: «Arriba l’aigua!», deia la gent. Els cors bategaven, tothom volia veure-la i acompanyar-la, aquella serpentina verda, brillant, que duia els tresors de l’horta, la joia, el benestar.
Fou necessari posar la terra en condicions: obrir desaigües, nivellar-la i la trigella esdevingué l’eina essencial del pagès; ni una gota de rovell no romania en el seu cos lluent. La trigella, polida, transportava la terra d’un costat a l’altre; els clots s’esborraven al seu pas, els turons desapareixien i les parades naixents, planes com el palmell de la mà, podien rebre amb profit l’aigua generosa.
Calia treballar intensament; l’esforç era gegantí, superior al que podia donar la reduïda població d’aquella contrada i la compensació no era pas, per contra, immediata. Algunes cases s’arruïnaren. Molts dels grans propietaris vengueren les finques. La Plana d’Urgell restava oberta a la gent activa i agosarada.
Els ambiciosos de la muntanya, de la Ribera del Sió, de la Segarra i de les Garrigues hi acudien amb l’esperança de fer-se rics. Era una mena d’Amèrica situada als peus mateix de llur casa.
El blat, l’ordi i la cibada perdien terreny. S’assajaren altres cultius; l’alfals, el trèbol, el panís, la remolatxa, el mill. S’iniciaren plantacions d’olivers, pruneres, ametllers, i a poc a poc la cara de la Plana d’Urgell, resseca i polsosa, esdevenia grassa i somrient, exhuberant. Era l’esclat de l’horta amb cants d’ocells, amb ombres fresques, amb molsa humida, amb lliris d’aigua i l’herba tendra de les ribes i les fulles verdes dels arbres es lliuraven fàcils a la marinada.
Tot ha canviat, el clima, els costums i els caràcters. A l’hivern no fa tant fred, ni a l’estiu tanta calor. Abans, només es feien una o dues collites l’any i encara migrades. Avui, se’n fa una cada mes i abundant. Sobra de tot. I la joventut de l’Urgell riu i canta joiosament; acut als Rosers, als aplecs de l’estany d’Ivars, a les fires d’Agramunt, de Mollerussa, de Balaguer. És un tros de Catalunya floreixent, rejovenit, audaç.
El llaurador
Oh, llaurador d’Urgell!
La bíblica silueta del parell,
Que fa bonic davant la teva arada!
I aquests solcs drets de terra ben llaurada
I el fris d’herba que volta la parada
Guarnida pel gatell!
Oh, llaurador d’Urgell!
Que llueixes ardit un roig clavell
Graciosament posat damunt l’orella,
Aquest estel tenyit de sang vermella,
És la rosa dels vents guiant la rella
Per la plana d’Urgell!
Oh, llaurador d’Urgell!
Les branques argentades de verdiell,
Ombregen el goret de la llaurada,
Mentre un càlid alè de marinada
Llisca damunt de la parada
I s’atura al restell!
Oh, llaurador d’Urgell!
El sol es pon i el dia fent-se vell,
Vesteix la nit d’estels i adorm la gleva
I un vent de pau besant l’esteva,
Et mena fatigat a casa teva,
Cavalcant el parell!
L’estany d’Ivars
—Em subjugues, aigua blava,
Màgica calma de somnis.
Sense esforç i sense pena
Vora teu passo les hores.
Vestida amb claror de dia
La imatge meva s’hi gronxa.
Capriciosa flor de vidre!
Bella nau damunt les ones!
I fuig alada, lleugera,
Cap al fons que l’obsessiona,
Pel bes de la marinada
Que esborrona l’aigua closa.
Lluita d’agudes espases;
Els joncs es baten indòmits.
L’estany és de purpurina
Dels raigs de sol lluminosos.
El senill de fulles verdes
Amb les tiges l’acarona.
Les anguiles l’acompanyen
Endins de la vall ignota.
El silenci l’envolcalla
Amb grisos d’aigua somorta.
Indiferents deambulen
Uns muricecs misteriosos.
Ombres del cel atrevides
Projecten fons de penombra.
Arbres caiguts, sense branques
Canten la natura morta.
I la nit apaga el dia…
Les boires de llum es fonen.
L’estany s’adorm de fatiga
Mentre el sol se’n va a la posta.
Malmenant la gosadia
Presagis del destí volen…
S’estremeix d’esgarrifança;
Vol fugir… i resta immòbil.
L’inconegut la festeja
I es deixa menar joiosa
Pel bes dolç de l’aigua freda
Que mou l’estany a tothora.
Mil camins plens de cruïlles
I els viaranys tortuosos,
Li desvetllen la recança
I el record dels que som fora.
Segueix, segueix-nos, camina.
—Li diuen els peixos dòcils.
Clou els ulls i fuig alada
Estany endins, somniosa.
Volades de culleretes,
De tenques i barbs l’honoren,
Menant-la al fons i a les ribes
Fent giravolts i rodones.
Efluvis i melodies
Sembren inefable joia.
Eternes veus de les Fades
Salmodien venturoses:
—No tenen fe
Amb les imatges
La gent d’Urgell.
No temen res,
Són homes joves
Com el matí.
Són gent de cor
Amb valentia.
No resen mai.
Riuen al sol,
A les collites
I a tot el camp.
Mirant al cel
A trenc de dia
Els neix l’amor.
I cap al tard
La boira fina
Els va ungint.
Amb cants de goigs
Omplen la plana
Com rossinyols.
Quan són ací
Amb la fadrina
La sang els bull…
I quin amor
Encès i tendre
Els surt del cor!
Això és humà:
Mascle i femella,
Amor i zel.
Això és sembrat
De rebel·lia.
És eternal.
Les veus s’allunyen, s’allunyen,
La lluna riu silenciosa.
Grisos d’argent que il·luminen
Venten a fora les ombres.
L’estany s’inunda de calma,
Vagues tuls nimben les coses.
Paratges de meravella
S’obren als ulls somniosos.
I va voltant encisada,
Lentament, fent giragonses,
Mentre el sol de cada dia
Renova el bes a les ones.
Sobtadament, surt de l’aigua
Alegre, brunzent, airosa,
I s’abraça falaguera
Al meu cos, que roman fora.
El matí branda la vida
I la terra es desensunya,
El rou perleja els brins d’herba
I floreix la farigola.
I milers d’ànecs i anades
Naveguen junt amb les fotges.
Martinets i polles d’aigua
S’amaguen a dins la bova.
Becadells fent la ballesta
Revolen a l’altra espona,
I els teixidors incansables
Fan randes amb aigua dolça.
Al batre
D’aquella garbera,
Espigues a l’era,
I garbes i garbes
De blat cap a l’era
D’aquella garbera
Estesa a l’argila
Suau i tranquil·la
De l’era rodona,
La palla s’apila
Damunt de l’argila.
Treball i riquesa,
Present i promesa,
De terra regada,
De terra pagesa.
Treball i riquesa.
La tanda comença
La feina més densa.
El gra surt a fora,
A la llum intensa.
La tanda comença.
La forca triança,
Treballa i no es cansa.
El trill fa batuda,
La feina s’avança!
La forca triança.
Floreix la rialla,
La dolça, treu palla.
S’ensaca la grana,
Es pensa amb la dalla!
Floreix la rialla.
A l’era blaïda
Exalten la vida
El sol i la dansa.
A l’era blaïda
S’exalta la vida.
Enric Brufau, L’Urgell. Poesies, il·lustracions de Lucien Andrieu, Montauban, Publicacions del Casal Català de Montauban, 1945, p. 7-9 («Presentació de l’Urgell»), 11-12 («El llaurador»), 15-20 («L’estany d’Ivars») i 35-36 («Al batre»).
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.