Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  03.02.2014  12:29

Autor/s: Contrastant

La Vanguardia i el 9-N: un pacte entusiàstic o cautelós?

Men?ame
 

El 22 de desembre, el dia que La Vanguardia va publicar una enquesta que ja hem comentat, intervé un tercer actor. Fins ara hem analitzat la interpretació de les dades feta per Carles Pastor i l’editorial escrit per l’equip d’editorialistes. Ara ens centraren un article d’opinió escrit per Enric Juliana, que forma part de l’equip d’editorialistes de LV. Aquest periodista titula el text de manera ambivalent: 'Entusiasme i cautela'. Remet, doncs, a allò tan català de seny i rauxa, en aquest cas, rauxa i seny. En aquest cas, l’ordre dels factors altera el producte: primer la rauxa, la independència, i finalment el seny, la tercera via.

Quan comença l’article, Juliana dóna importància a la publicació de l’enquesta. No podia ser altrament, perquè és l’enquesta del grup mediàtic per al qual treballa:

L’enquesta que publica avui La Vanguardia cal llegir-la amb molta atenció, perquè detecta un cert canvi en l’ànim i la temperatura de la societat catalana. Ho resumiria de la manera següent: A mesura que La Qüestió es concreta, augmenta la sensació de gravetat. Els que n’estan molt convençuts acceleren i els que dubten, toquen el fre. (La Qüestió, solia dir Joan Comorera. Crec que és una expressió més encertada que El Procés, de ressons kafkians).

Segons Juliana, l’enquesta de LV és una eina fonamental per entendre la Catalunya del desembre de 2013, raó per la qual 'cal llegir-la amb molta atenció'. L’atenció és causada pel fet que no és com les altres, sinó que 'detecta un cert canvi en l’ànim i la temperatura de la societat catalana'. L’enquesta 'detecta', és a dir, descobreix una cosa que havia passat desapercebuda: com més ens acostem al 9 de novembre de 2014, més 'augmenta la sensació de gravetat'. Això implica un context ambivalent: els que estan molt convençuts prenen l’accelerador i els que dubten premen el fre. La conseqüència de tot plegat la mostra l’enquesta: l’empat.

De fet, amb aquesta idea comença el paràgraf següent:

Hi ha empat entre els partidaris de la independència i els que, amb matisos, no volen arribar a l’estació terme. Hi ha ganes de votar, però l’entusiasme per la convocatòria ha caigut nou punts en dos mesos. Arrasava a l’octubre (84%) i s’aproxima als dos terços al desembre (73,5%). Dos terços de la societat catalana amb ganes de votar sobre l’autogovern és una dada rellevant de l’actualitat europea i un tràiler enmig de l’autopista (lliure de peatge) del neocentralisme espanyol.

Juliana defineix hàbilment els actors polític: 'els partidaris de la independència' i 'els que, amb matisos, no volen no volen arribar a l’estació terme'. El llarg circumloqui anterior es resumeix amb una paraula: antiindependentistes. Queda menys poètic, això sí.

Cal assenyalar tres idees més. En primer lloc, l’autor diu que 's’aproxima als dos terços al desembre (73,5%). Dos terços de la societat catalana amb ganes de votar'. Si les matemàtiques no s’equivoquen el 73,5% és bastant més que prop de dos terços o dos terços.

De fet, és més a prop de tres quartes parts.

En segon lloc, també resulta curiós el contrast que estableix Juliana entre 'arrasar' i no fer-ho, perquè segons Juliana un 73% ja no és 'arrasar'. Per exemple, aplicaria l’autor el mateix criteri si una enquesta preguntés entre triar la hipotètica tercera via i la independència i la primera opció obtingués un 73%?

I, en tercer lloc, Juliana afirma que dos terços volen 'votar sobre l’autogovern'. El terme 'autogovern' s’emmarca dins el discurs autonomista espanyol. Tot i que diccionari en mà, la definició d’aquest substantiu és satisfactòria, l’ús i els contextos en què s’utilitza fan que tingui un significat molt diferent al del diccionari. Així, els suecs, els noruecs, els lituans i els nacionals de qualsevol estat no volen un autogovern, sinó que un govern. A més a més, una part significativa de la gent que vol votar, les persones que defensen la independència, vol governar-se, no pas autogovernar-se.

En el tercer paràgraf és on apareix la interpretació de l’enquesta de manera més clara:

Alguna cosa s’està movent, tanmateix, en clau moderada. Lleugerament, però de manera perceptible. Manuel Vázquez Montalbán va escriure una vegada que els veritables canvis s’assemblen al lent moviment d’una quilla en una làmina d’aigua. És possible que s’estigui encongint el camp de la fantasia. A mesura que La Qüestió es concreta, puja la sensació de gravetat.

I, com més gravetat, més cautela.

En aquest paràgraf apareix el concepte clau de LV: la moderació ('En clau moderada'), que enllaça perfectament amb la línia política establerta pel mateix diari a l’editorial del 27 d’octubre passat ('Qui tem els moderats'). Aquest concepte porta implícit la voluntat de voler continuar essent espanyol, raó per la qual no voler ser espanyol no és un signe de moderació.

El connector tanmateix és molt útil per passar de la idea de voler votar vés a saber què a la idea de votar amb moderació. I ja se sap que l’independentisme és una febrada o, com diria un articulista habitual del diari i de la moderació, sobiranisme escalfat, és a dir, a cert punt d’irracionalitat.

Ara, allò que es mou no és un gran corrent de fons, sinó que es mou 'Lleugerament, però de manera perceptible'. Té un gran valor documental i històric que una enquesta detecti un corrent tan lleuger, ja que les persones que es dediquin als sondejos han dit sempre que cal ser molt prudent a l’hora d’extreure possibles canvis de tendència a partir d’una enquesta aïllada. Recomanem esperar a una sèrie de sondejos abans d’afirmar que aquest canvi de tendència existeix realment, abans de llançar les campanes al vol com fa La Vanguardia.

L’ànsia per vendre la hipotètica tercera via fa que el diari abandoni la prudència, la cautela, analítica, que per cert hauria de ser un signe de moderació (si més no analítica), que tant predica La Vanguardia en l’àmbit polític.

Amb aquests antecedents, Juliana arriba al moll de l’os de l’article: la concreció de la pregunta comporta que la gent s’ho rumiï més. En paraules seves, 'com més gravetat, més cautela'.

Això vol dir, clarament, que a mesura que s’acosta el 9 de novembre, baixa el suport a la independència i augmenta el suport a una altra sortida al conflicte polític. En la línia editorial de LV, a mesura que s’acosta el 9 de novembre, augmenta el suport ciutadà a la tercera via, la solució que defensa el diari del Grupo Godó. Tornem a insistir aquesta afirmació.

El creador del concepte de 'català emprenyat' percep que 'la irritació i l’enuig continuen a l’alça i el marc sentimental no observa grans canvis'. Convé situar correctament el marc mental del 'català emprenyat'. El discurs sobre aquesta mena de català és un discurs espanyol, és a dir, el català emprenyat només té sentit dins el marc nacional espanyol. Fora d’aquest àmbit, el terme perd tot significat.

Tot seguit, Juliana fa una lloa del suposat pactisme dels catalans, de ressonàncies vicensnianes:

Als catalans els agraden els pactes, sobretot si faciliten el matís, el para-xocs i el moviment circular.

Una altra vegada la idea de pacte es mou dins el marc mental espanyol. Juliana no concep un pacte entre catalans que no siguin espanyol i els espanyols, no concep un pacte entre dos estats independents. Ni que aquesta mena de pacte tingui matisos, para-xocs i moviments circulars.

D’una altra banda, l’afirmació genèrica 'als catalans els agraden els pactes' és ahistòrica i enllaça amb una determinada visió de la història com a mínim qüestionable que pretén potenciar el pacte, la tercera via, que el diari està desitjós de poder anunciar.

Amb l’ús de l’article en el sentit genèric, l’articulista afirma que la gran majoria de catalans trien en determinades cruïlles històriques de pactar 'si faciliten el matís, el para-xocs i el moviment circular'. Evidentment, en l’anàlisi ahistòrica de Juliana no hi té cabuda, per exemple, la correlació de forces.

A més aquesta generalització imprudent de Juliana (més aviat pròpia d’un immoderat) projecta sobre el conjunt dels catalans que és a La Vanguardia i als sectors (sobretot la gran burgesia) que representa a qui els agraden els pactes per facilitar el moviment aparentment circular de l’statu quo. És a dir, una solució lampedusiana.

Tot seguit, el periodista de LV fa dues consideracions històriques: una entre la semblança entre els catalans i els genovesos i una altra sobre l’època de Zapatero. I acaba dient:

La Qüestió interessa als catalans de la ciutat i del camp, però avui té un fortíssim accent urbà. Aquesta és una realitat que hauria de ser llegida amb atenció a Madrid.

Segons Juliana, sembla que el problema per a Madrid és més important si el procés polític (ell en diu La Qüestió) perquè la gent més mobilitzada és la gent que viu a les ciutats. Això vol dir que el problema seria menor si els mobilitzats fossin preferentment la gent que viu al camp, en paraules de Juliana? En segle XXI, i amb la tecnologia que ens envolta sembla si més no un pèl caduc distingir entre ciutat i camp.

En el penúltim paràgraf de l’article, Juliana torna a la idea de la gravetat i el que això comporta i reafirma implícitament que l’enquesta que publica el diari evidencia la baixada lleu de la independència:

Però atès que ja no vivim en els temps de les ideologies monolítiques, la fase sobiranista del catalanisme no presenta –ni arribarà a tenir– una temperatura estable: puja i baixa en funció dels esdeveniments. I a mesura que La Qüestió es va fent tangible, augmenta la sensació de gravetat. I de risc. Això és el que diu l’enquesta d’avui.

En aquest fragment, però, apareix un nou concepte: la sensació de gravetat comporta la sensació de risc. Fins ara el mot risc no avui aparegut en els textos que hem comentat. No és una paraula insignificant.

Per acabar, el darrer paràgraf torna a la idea del marge i del pacte:

Hi ha marge, per tant, per a la política pactista. Amb alguns condicionants, potser greus: els mecanismes de mediació de l’Estat estan en hores molt baixes; el prestigi de tot l’aparell institucional es troba en una fase de constant erosió; el Gran Madrid té dificultats per imaginar el seu futur, i l’ànima nacional i popular està desconcertada. Triomfa aquests dies a Espanya un anunci, ben realitzat per la cineasta Icíar Bollaín, que davant les noves, aspres i imprevistes adversitats de la modernitat capitalista, crida a refugiar-se en el caràcter. Raça, bon rotllo i entrepà de xoriço. Carpanta 2.0.

Després de parlar de gravetat i de risc, Julian conclou ('per tant') que hi ha marge per al pacte. És la manera de superar la gravetat i el risc. Tanmateix, el periodista enumera quatre condicionants que poden ser greus i que poden impedir el pacte que defensa. Cap dels condicionants que assenyala no és menor.

En definitiva, Juliana conclou que, entre l’entusiasme i la cautela, hi ha marge per al pacte, però ell mateix és conscient que no serà gens fàcil d’aconseguir-lo.

Men?ame