Gavino Balata: ‘Escòcia, Catalunya, Sardenya… serà un efecte dòmino’

‘Cap dels estats actuals d’Europa no representa cap de les meves identitats’. Ho diu l’alguerès Gavino Balata (Facebook), cap de llista per a la província de Sàsser de la coalició independentista Sardegna Possibile, el primer projecte independentista sard amb opcions reals de governar i un fenomen inesperat tant a Sardenya com a Itàlia. El cas és que, a més d’alguerès, Balata és també escocès per part de mare i un declarat independentista sard i català. Havia donat suport al darrer síndic de l’Alguer, Stefano Lubrano, que va caure el novembre passat. I ara, de bracet amb Michela Murgia, podria ser diputat al parlament sard.

Gran coneixedor dels processos sobiranistes escocès i català, diu que l’impacte que tenen sobre les altres nacions sense estat, com Sardenya, és més que evident. I també estimulant. ‘La consciència nacional sarda no és tan madura com la catalana o l’escocesa’, però Sardenya –assegura– es mira Catalunya amb atenció i s’hi emmiralla. En parla en aquesta entrevista, en què també reflexiona sobre la seva múltiple identitat i sobre l’Alguer, una ciutat que fa mesos que viu sense batlle i que ja es prepara per unes altres eleccions: les municipals del mes de maig.

—Teniu una identitat complexa: sou sard, escocès, català… Tres nacions sense estat. Deveu tenir una visió interessant de l’Europa d’avui…
—Sí, només em falta un oncle basc, oi? Tinc un amic que em diu que sóc l’independentista ideal. Bé, la meva identitat primària és la sarda. Aquesta és la meva terra. També sóc català des d’un punt de vista lingüístic i cultural, lògicament, com a alguerès. I sóc escocès per qüestions genètiques, perquè la meva mare és de Glasgow. Sí, diguem que cap dels estats actuals d’Europa no representa cap de les meves identitats. Esperem que això comenci a canviar aviat.

—Coneixeu bé els processos català i escocès. Quines coses agafaríeu, de cadascun, per a aplicar a Sardenya?
—Us en diré una, que és una mica comuna per tots dos casos: el fet que ha estat la ciutadania la que ha dit als partits què havien de fer i no al revés. Aquesta coparticipació és l’autèntica força d’aquests processos. A Sardenya això encara no passa, els ciutadans encara no arrosseguen els polítics, perquè som lligats a un sistema de partits italià que hem de trencar. Això sí, hi comença a haver senyals de canvi. Hi arribarem.

‘Una majoria d’algueresos que ens miren amb interès’

—Com és vista la candidatura de Sardegna Possibile a l’Alguer?
—Sóc l’únic candidat de Sardegna Possibile de l’Alguer. D’una banda és un privilegi, perquè vol dir que els algueresos que vulguin votar-nos tenen algú de la seva ciutat a qui votar. Però és també un desavantatge, que és que sóc jo sol i és un feinada! Pel que fa als resultats, no puc preveure què votarà cadascú, però sí que he copsat que hi ha una majoria d’algueresos que ens miren amb interès.

—Heu fet cartells en alguerès…
—Té a veure amb la política lingüística de la coalició, que ha estat decidida a partir de les propostes de les oficines de participació que hem estès pel territori. Nosaltres diem que Sardenya és una nació plurilingüe. I totes les llengües de Sardenya, en les quals també hi inclouem l’italià, han de ser igual d’importants i de protegides. És evident que l’italià no té menester de tutela, però l’alguerès, per exemple, sí.  És a dir, totes les llengües sardes, com l’alguerès, s’han de portar al mateix nivell que l’italià a les institucions, a la televisió i, sobretot, a l’escola. Pel que fa als cartells, la coalició m’ho van demanar i, no com a candidat sinó com a simple activista de l’Alguer, amb gran plaer vaig fer la traducció.

—En poques setmanes, Sardegna Possibile ha esdevingut un fenomen a tota l’illa i també a Itàlia…
—Sí, per diferents motius. El primer, per exemple: la nostra campanya està finançada només amb recursos propis. Cap empresa ni ningú no ens ha ajudat. Tota la campanya sencera, un cop fetes les eleccions, no haurà costat més de 150.000 euros. Heu de pensar que en les darreres eleccions, per exemple, el candidat del centre-esquerra Renato Soru va fer una campanya de d’un milió i mig d’euros. Pensem que fer una campanya austera és també una qüestió de respecte per la situació econòmica de la majoria de la gent en aquest moment. En segon lloc, som el primer projecte polític que ha posat al centre de la seva acció política escoltar la gent. Hem dissenyat processos de participació que ens han permès de fer un programa coherent amb les expectatives de la gent. Tots els punts del programa ha sorgit d’aquests processos oberts amb tots els sards que hi han volgut participar. I en tercer lloc, el fet que siguem una candidatura independentista i amb opcions reals per governar, cosa que no havia passat mai a la història, també ens fa diferents i desperta interès.

—Com afectarà la independència sarda a l’Alguer?
—La independència serà una cosa bona per a tota Sardenya. I per a l’Alguer, també, en tant que part de la nació sarda, i perquè podrem recuperar la nostra identitat, la nostra llengua i podrem decidir i relacionar-nos amb el món nosaltres mateixos.

—I la independència catalana, que probablement arribarà abans?
—Segur que arriba abans. I serà bona també tant per a l’Alguer com per Sardenya. I no ho dic perquè aquest és un diari català o perquè jo sigui alguerès i catalanista, sinó perquè implicaria trencar un equilibri, l’actual, que ja s’ha demostrat que no funciona. Aquest disseny actual d’equilibris no funciona ni per a Catalunya, ni per a Escòcia ni per a totes les altres nacions sense estat. Això és com el dòmino. Escòcia, Catalunya, Sardenya… serà un efecte dòmino. Poses les peces dretes l’una davant de l’altra i quan en cau una, cauen totes. Jo ho veig com una cadena.

‘El sol fet que tant Escòcia com Catalunya puguin ésser un estat d’aquí a dos anys és un estímul fortíssim’

—El seu cas, amb aquesta indentitat múltiple, sou quasi la metàfora d’aquesta cadena…
—Sí, jo puc aconseguir la idependència escocesa primer, la catalana després i finalment la sarda. Com deia, els processos català i escocès ens serveixen, als sards, d’exemple. El sol fet que tant Escòcia com Catalunya puguin ésser un estat d’aquí a dos anys és un estímul fortíssim per a mi, personalment, i per a tots, perquè demostraria que les coses no són cristal·litzades com ens han fet creure i que tot és possible.

—Creieu per tant que es podria precipitar un procés sard d’independència si Escòcia i Catalunya l’aconsegueixen?
—N’estic convençut. Però cal tenir en compte que la consciència nacional sarda no és tan madura com la catalana o l’escocesa. I això és així perquè ni les llengües, ni la història ni les tradicions sardes no són ni a l’escola ni als mitjans de comunicació. N’han quedat completament fora i si hi entren alguna vegada, és com a cosa folclòrica. I la consciència nacional cadascú se la construeix a partir dels elements que coneix. Per tant, el primer que cal fer és recuperar el control de la nostra educació, per poder explicar la nostra història i ensenyar les nostres llengües. De fet, si guanyem, ja hem dit que el responsable d’educació i cultura serà Omar Onnis, que és independentista.

—Quin és el vostre full de ruta cap a la independència, en cas de guanyar?
—Nosaltres partim de la idea que el 90% dels sards no són independentistes, o no saben que ho són. És a dir, el 90% votaria que no o no votaria, en un referpendum. Però el que és interessant és que hi ha una gran majoria de sards, i cada vegada més, que vol que Sardenya deixi de dependre d’una vegada de les decisions que es prenen fora de Sardenya. És a dir, hi ha molts sards que no es consideren independentistes, però alhora volen que Sardenya deixi de dependre d’Itàlia. La independència, la paraula, pot fer por encara. Per això, de moment, parlem de no dependència. I aquest és el nostre full de ruta cap a la independència, trencar a poc a poc les dependències amb Itàlia fins que la independència caigui pel seu propi pes.

—Els sondatges us donen molt bon resultat…
—Sí, però ara els sondatges tenen molt poc valor. A més, el més interessant que indiquen és que més de la meitat dels votants són encara indecisos. Els partits tradicionals miren de treure’n profit, dels sondatges, per exemple el centre-esquerra, per invocar el vot útil. Diuen: no votis Sardegna Possibile perquè aleshores tornarà a guanyar Capellacci, actual president, del centre-dreta. Nosaltres ja no hi creiem en aquesta rondalla, perquè al final el que volen és guanyar sempre ells, els grans partits italians. Si per exemple guanya Capellacci i el centre-esquerra és el tercer partit, per darrera nostre, segur que entre ells troben la manera de posar-se d’acord. Ho han fet durant vint anys. No es posaran d’acord amb nosaltres perquè som nous, una nova manera de fer, i trencaria el seu status quo. A ells, el sistema de partits actual els convé i els dóna el joc.

‘No pactarem amb cap partit d’obediència italiana, no prenem ordres de ningú que no siguin els sards’

—En cas que Sardegna Possibile sigui decisiva per governar o en cas que guanyi sense una majoria clara, pactareu per a governar amb algun altre partit?
—No. Segur que no. En la idea del trencament de la dependència de Sardenya que defensem hi ha una condició fonamental: nosaltres no prenem ordres de ningú que no siguin els sards. Una secretaria d’un partit amb seu a Roma, a Gènova o a Milà, com és el cas de les dues grans coalicions de centre-dreta i de centre-esquerra, no pot influir en cap de les nostres decisions. Això ja ho hem après perquè hi ha molts exemples de casos terribles en què els interessos sards han quedat tapats pels interessos dels grans partits italians.

—Per exemple?
—A Sardenya hi ha el 65% de bases militars de tot el territori de l’estat italià. Aquí a Sardenya ningú no ha decidit mai sobre aquestes bases. És una manera d’usar el territori que no és gens coherent amb la vocació d’aquest mateix territori. Hi ha àrees de Sardenya que ja són compromeses per sempre i que mai més ja no podran ser utilitzades per a fer-hi agricultura o turisme, perquè, per exemple, són contaminades amb materials radioactius de proves militars. Les xifres d’afectació de càncer i leucèmia en pobles i cases propers a aquestes zones són esfereïdores, entorn a deu vegades més de la mitjana sarda. I un diputat sard que sigui dels partits italians de dreta o d’esquerra, és igual, que es queixi de la presència d’aquestes bases militars, podrà protestar tant com vulgui, però el seu propi partit, des del parlament italià a Roma, hi votarà en contra i el farà callar. Qui vol bases militars que fan proves amb urani empobrit al costat de casa? Ningú, però segur que no les posaran al costat de Milà, on hi ha quatre milions de persones i de vots. A Sardenya som poques persones i pocs vots. Des d’una òptica italiana comptem poc, per això les bases militars són a Sardenya.

‘Sardenya ha començat a emprendre un camí important i esperem que arribi també a l’Alguer i que ho poguem veure també a les eleccions municipals’

—A l’Alguer hi ha hagut recentment una crisi política per la caiguda del síndic. Quina és la situació actual? Quan fareu eleccions?
—Ara mateix no tenim síndic ni junta. Hi ha un comissari que porta la gestió diària de l’ajuntament, però no hi ha planificació. Segurament tindrem eleccions al maig, coincidint amb les europees. Però això implica que arribarem a la temporada d’estiu, molt important per a l’Alguer, sense haver planificat res. És un problema.

—Sardegna Possibile s’hi presentarà, a les municipals de l’Alguer?
—És una decisió que prendrem després de les eleccions d’aquest febrer. Es prendrà per a tota l’illa, perquè hi ha altres ciutats que segurament també faran eleccions al maig. Sàsser, per exemple, segurament n’haurà de fer perquè el síndic actual serà molt probablement diputat a partir del 16 de febrer i hauran de convocar noves eleccions municipals.

—Us hi presentaríeu, vós, com a síndic per a l’Alguer?
—No, la muller segur que no m’ho perdonaria! Fora bromes, jo tinc una altra feina, no sóc un polític professional. I per a mi una campanya electoral, amb el que implica, ja és suficient. No em puc permetre de fer-ne una altra i haver estat més de mig any sense haver pràcticament treballat. Sigui com sigui, Sardenya ha començat a emprendre un camí important i esperem que arribi també a l’Alguer i que ho poguem veure també a les eleccions municipals.