14.01.2014 - 06:00
La Guerra de Successió sorprengué Joan Salvador i Riera a França, on havia anat a estudiar, amb només disset anys. Hi restà fins a l’any 1706; a la vista del tombant que prenia el conflicte, optà per fer-se fonedís dels dominis borbònics i anar-se’n a Itàlia. Però de seguida tornà a Barcelona, de manera que s’incorporà a aquell ambient mig bèl·lic i mig erudit de la rebotiga de son pare als vint-i-tres anys. Havia de ser excitant per a un jove com ell. Sens dubte devia tenir el cor dividit entre les efusions austriacistes dels catalans i les nombroses amistats franceses heretades per tradició familiar i per les seves estades a Montpeller i a París. Anys més tard, després de la seva mort prematura, el seu germà Josep mantingué relacions amb altes autoritats borbòniques, entre les quals el duc Lluís Enric de Borbó, germanastre de Felip V. No crec que els Salvador fossin botiflers, però sí que eren afrancesats.
Durant la guerra, els Salvador només pogueren mantenir contacte amb científics dels països de la Gran Aliança, és a dir, els austriacistes. Però a partir de 1714 els fou possible reprendre les relacions amb els científics francesos. Més que això: l’any 1715 Joan Salvador fou nomenat membre corresponent de l’Académie des Sciences de París. Per tot plegat, no cal estranyar-se que l’any 1716 acollissin amb entusiasme Antoine de Jussieu (1686-1758), a qui Joan Salvador havia conegut a Montpeller. Jussieu arribà a Barcelona, acompanyat del seu jove germà Bernard i del dibuixant Philippe Simonneau, per tal de completar les exploracions ibèriques que anys abans havia fet Tournefort. Era una decisió de l’Académie des Sciences corroborada pel regent Felip d’Orleans. França vivia l’eufòria de la victòria borbònica de 1714 i Espanya els devia semblar el pati de casa. Jussieu demanà a Joan Salvador que l’acompanyés. Com s’hi havia de negar? Havia de fer-ho i, a més, segur que se’n moria de ganes. Ja l’any 1711, en plena guerra, havia estat herboritzant a Mallorca i a Menorca. Ara tenia l’oportunitat de recórrer Espanya i Portugal. La guerra s’havia acabat, Barcelona era una presó i ell tenia 33 anys. Així doncs, endavant amb l’expedició!
El viatge
«Lo dia 7 d’octubre, dimecres, partírem de Barcelona anant ab una calessa, dues mules de sella i un mosso de peu […] i arribàrem a Martorell havent fet quatre lleugues, que ab la calessa s’han menester cerca cinc hores.» Així relata Salvador en el seu dietari el començament d’aquell viatge, que acabaria el 30 de maig de 1717, vuit mesos després. El dietari estava escrit en un català funcional i directe, sense cap preocupació literària. Al segle XVIII, i més després de la guerra, viatjar per terra era una aventura. El dietari de Salvador en deixa valuosíssima constància. Salvador hi anotà minuciosament itinerari i incidències. Una cosa no diu: fou Salvador qui finançà el viatge. La ‘grandeur’ francesa el convocà i el proclamà, la laboriositat catalana n’assumí anònimament el cost. Ja sabem de què va…
Tres segles de silenci
Joan Salvador no publicà el seu quadern de viatge. Sabem que el passà a net, és a dir que en féu una versió depurada, i prou. Segurament no tingué mai cap altra intenció que conservar un record del seu viatge o fixar llocs i dates pensant en les etiquetes definitives dels seus plecs d’herbari. Tanmateix, els escrits d’aquesta índole, amb el pas del temps, han acabat tenint tant d’interès com els de caràcter científic, si no més. En efecte, molts botànics han completat a bastament la tasca exploratòria de Clusius, de Tournefort, de Jussieu o de Willkomm, però l’apunt notarial de l’estat del país i del paisatge a la primeria del segle XVIII no es pot desprendre de cap dels seus estudis (Colmeiro, 1858). Per això el quadern de viatge de Joan Salvador, com el ‘Calaix de sastre’ del baró de Maldà o altres obres comparables, és avui dia tan valuós documentalment parlant.
Aquest dietari romagué inèdit, a la Biblioteca Salvador de l’Institut Botànic de Barcelona, fins a 1972, any en què em vaig ocupar de publicar-lo. Vaig treballar a partir de tres manuscrits diferents, tots fragmentaris: el quadern de viatge, la versió definitiva feta pel mateix Joan Salvador i una còpia d’aquesta versió definitiva, d’autor desconegut, possiblement Pierre André Pourret (1754-1818), botànic francès biògraf de la família (Pourret, 1844). Entre els tres fragments, fou possible reconstruir el text sencer, per fortuna. Posteriorment a la publicació, aquests originals manuscrits desaparegueren de la Biblioteca Salvador, misteriosament. Si encara existeixen, espero que seran retrobats algun dia.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Ramon Folch. Doctor en biologia, president d’ERF, Barcelona.
Enllaços
Array
