09.01.2014 - 06:00
Gran esdeveniment. És dia de graduació a la Universitat d’Addis Abeba. Als jardins, festival d’estudiants vestits de gala, amb togues negres, capes proprades i bonets. Somriuen, s’abracen, es fotografien. Molts han vingut amb la família. Es fa estrany. Sembla una escena de l’antiga Roma, al cor de l’Àfrica negra. L’escola, la universitat, l’estudi, són conceptes molt respectats pels etíops. De fet, és una de les primeres idees que Haile Selassie I va inculcar als seus súbdits. Potser una de les poques coses positives, perdurables, que va encertar en els seus tretze anys de regència i quaranta-cinc de regnat. A banda d’impulsar l’aviació i instaurar la figura del botxí professional, que matava, en privat i d’un sol tret, en comptes de fer-ho en públic, seguint el mètode i durada d’agonia que triaven els familiars de les víctimes de l’ajusticiat.
El Negus Nagast, o rei de reis, era un petit gran home, amb un desmesurat concepte d’ell mateix, dels seus poders terrenals… i divins. Es feia dir el Lleó de Judà i, gràcies a la màgia genealògica, va aconseguir ser considerat l’últim emperador de la nissaga de Salomó i la Reina de Saba. Haile va arribar a tenir prou renom internacional, per la seva resistència contra la invasió dels feixistes mussolinians, del 1936 al 1941. En un valent discurs a la Societat de Nacions, que ha fet història, va denunciar al món, amb valentia, l’ús del prohibit gas mostassa contra el seu poble indefens: ‘Tot d’una, nou, quinze o divuit aeroplans italians anaven i venien deixant anar una pluja d’iperita […] que queia ininterrompudament causant la mort dels nostres soldats, dones, nens, ramats, rierols, llacs, pastures. […] Els qui bevien l’aigua on havia caigut la pluja tòxica o menjaven alguna cosa que hagués estat en contacte amb el verí morien en espantosa agonia. […] He decidit venir a Ginebra només per fer saber al món civilitzat el turment infligit al poble etíop.’
Era un ésser paradoxal. Malgrat considerar-se emperador ‘per la gràcia de Déu’, i haver dictat una constitució que, amb la pretensió de modernitzar el vell sistema feudal, concentrava tots els poders en la seva diminuta persona, va aconseguir ser admirat, als anys trenta i quaranta, per progressistes d’arreu del món. Entre els panafricanistes era un mite. Per als rastafaris, el Messies. A l’Àfrica va assolir gran prestigi i poder moral. Va mitjançar en molts conflictes, no sempre reeixidament, i apadrinà la fundació de l’OUA, a Addis Abeba, l’any 1963. Curiosament, però, mentre donava suport a molts moviments africans d’independència, era implacable amb els independentistes d’Eritrea i l’Ogadén que volien alliberar-se del jou imperial etíop. És a dir, d’ell.
A la fi, però, la realitat es va imposar. El món va saber l’abandó i la fam que matava milers d’etíops, les mortals sequeres de què eren víctimes, la repressió que exercia, la paranoia que l’alimentava. L’any 1974, una revolta popular encapçalada per militars va prendre el poder i, mesos més tard, el van liquidar. El líder, el tinent coronel Mengistu Haile Mariam, és condemnat per genocidi i refugiat a Zimbabwe, gràcies al seu amic, el també sàtrapa llegendari, Robert Mugabe.
Haile Selassie, o el seu fantasma, encara és present a Etiòpia, en pòsters, estampetes i estàtues. Però no se’n parla gaire. Per a alguns, els rastes i els més patriotes, encara és un mite.
A la Universitat d’Addis Abeba hi ha l’excel·lent Museu i Biblioteca de l’Institut d’Estudis Etíops, en un antic palau del Negus, que conserva algunes de les seves cambres privades. El llit imperial, on dormia amb el seu gosset Lulú. El despatx imperial, on signava sentències de mort. La caixa forta imperial, on guardava la corona, les joies i els tresors més preuats. Una galeria amb les joguines imperials: petits carros de combat d’or, avionetes d’argent, ullals de cadell d’elefant, plats de porcellana amb la seva cara…. regals de col·legues coronats i dictadors de tot pelatge. I el seu bany imperial privat. Blau cel. Blau diví. Blau imperi. Tassa de vàter inclosa. Fa gràcia de veure parelletes joves, amb l’iPhone a la mà, fent-se fotos al seu lavabo, a la dutxa, davant del mirall. Quina pinta devia fer el petit gran home despullat de pèl a pèl, com qualsevol pelacanyes? Aquest vàter el dessacralitza. El vulgaritza. El patetitza.
Per associació d’idees, no em sé estar de rememorar la seva fi, al llit, ofegat amb un coixí, en presència de Mengistu. Corre la brama que es va morir convençut que encara era l’emperador, amb tots els poders. Hi ha boigs que es pensen que són Napoleó. Ell en tenia prou de creure’s Haile Selassie. Oficialment, van dir que s’havia mort dormint, de matinada, el 27 d’ agost de 1975. El Derg el va voler esborrar de la història. No va comparèixer mai més. Ni cadàver. La pista del seu cos es va perdre al vell palau de l’Old Gebbi, la gàbia daurada on vivia reclòs. No hi va haver funeral. Ni enterrament. Censura. Silenci. Quan el règim comunista va caure, van trobar els seus ossos, quatre metres sota terra d’un altre lavabo: el del tinent coronel Mengistu.
