07.01.2014 - 06:00
La tradició oriental antiga (mitologia, textos bíblics, etc.) i l’arqueologia contemporània coincideixen a assenyalar que l’origen de la vinya conreada i per tant del vi degué estar en la regió del Caucas i els monts Zagros (actuals Armènia, Azerbaidjan, Pèrsia) i que des d’allà es va anar difonent cap a occident passant per Mesopotàmia, Síria, Fenícia, Egipte i Grècia. Els primers vestigis sobre producció de vi es remunten a l’any 3.000 abans de Crist i han estat trobats als monts Zagros, però no va ser fins els segles vuitè i setè abans de Crist que es va introduir en les terres litorals de la Mediterrània occidental.
Les interpretacions més versemblants fetes a partir de les restes arqueològiques coincideixen a dir que van ser els fenicis i els grecs els qui dugueren a les nostres costes primer el vi i després l’art de la viticultura i la vinificació, domesticant les vinyes silvestres autòctones. Els fenicis van navegar per la ruta del Nord d’Àfrica i colonitzaren el litoral espanyol des de la desembocadura del Guadiana fins a la del Xúquer, on van deixar mostres clares de les seues pràctiques enològiques al Puerto de Santa María (castell de Doña Blanca) i a Dénia (Benimaquia). Els grecs, després de passar per Itàlia i pel sud de França (Massalia), dugueren la vinya i el vi a les costes de Catalunya (Empòrion) i possiblement al golf de València (Sagunt).
El procés de romanització a partir del segle II aC va significar la incorporació definitiva de les comarques litorals catalanes i valencianes al conreu i a la cultura del vi. L’abundant informació arqueològica replegada fins ara tant en la terra com en el fons de la mar demostra que l’activitat vinícola i el culte al ‘Liber Pater’ estigueren molt esteses per tot el litoral, especialment en la regió Laietània, des de Mataró a Baetulo (Badalona) i Barcino (Barcelona); a Tàrraco i voltants, a la zona de Saguntum i a la de Dianion (Dénia). Encara que amb distintes valoracions, la literatura de l’època ja menciona l’existència de diversos vins que s’exportaven tant a Roma com a les legions que guardaven la frontera amb Germània: vins de Laietània, Tàrraco, Saguntum, Balears…, encara que cap de tan prestigiat com el de Lauro, ciutat que alguns han identificat amb l’actual Llíria (València) encara que la majoria d’autors s’inclina per ubicar-la a la Laietània.
La islamització d’aquestes terres des de començament del segle VIII no va significar la desaparició del conreu de la vinya ni tan sols el cessament de l’elaboració del vi. Els musulmans valencians i balears (la majoria natius d’origen iber convertits a l’islam) no deixaren mai de consumir vi, encara que és veritat que a causa de la llei corànica es va silenciar tant com es va poder aquesta circumstància i les notícies que ens han arribat de part d’escriptors musulmans de l’època solament parlen de la producció i consum de raïm i panses.
L’impuls medieval
Amb la nova cristianització del territori (segles X al XIII) el vi va tornar a cobrar major protagonisme i a estar present en totes les facetes de la societat medieval. A falta d’altres begudes i estimulants, el vi servia tant per a acompanyar un menjar com per a alegrar les estones de lleure i les festes; formava part obligada en la ració de menjar que cada dia es donava als monestirs i convents, amb quantitats que oscil·laven entre un quart i tres quarts de litre; entrava en el salari que es pagava als obrers i jornalers (racions de fins un litre i mig per persona i dia), com també en la soldada que percebien els qui servien en els exèrcits. També formava part del menjar que es repartia als pobres en les catedrals i, per descomptat, i en quantitats de fins tres i quatre litres per persona, en els grans àpats que oferien reis i nobles.
En aquestes circumstàncies era lògic que el vi es convertira també en un objecte de negoci i que algunes zones ben comunicades s’especialitzaren a produir-ne. Així ho farien a Catalunya les comarques del Bages, el Vallès, el Maresme, el Penedès, i el Camp de Tarragona, mentre que a València ho farien el Baix Maestrat, la vall del Palància i l’horta d’Alacant. A menor escala van fer el mateixt Inca i l’Alcúdia a l’illa de Mallorca. Ben aviat, a mitjan segle XIV, el port d’Alacant rebia cada any per novembre la visita de la flota de Flandes per carregar el seu famós vi negre o fondellol (el més car d’Europa en el seu temps), marcant així l’inici d’un florent comerç que hauria de perdurar fins al segle XIX.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Juan Piqueras Haba. Departament de Geografia. Universitat de València.
Enllaços
Array
