17.12.2013 - 18:16
Natural de Sant Feliu de Llobregat, la Margarita va venir a viure a Sant Bartomeu del Grau fa pocs anys, buscant una zona tranquil·la lluny de l’efervescència de la metròpolis. Ha estat pianista i és una gran lectora, la qual cosa es deu, en part, perquè és la jove de la Mercè Rodoreda.
Com vas venir a parar a Sant Bartomeu?
Vaig venir un primer cop cap al 2000. Després d’estar-m’hi una temporada vaig tornar a Barcelona amb el meu fill, però al cap d’un parell d’anys, per raons diverses, vaig decidir tornar cap aquí i ja m’hi vaig quedar.
I per què Sant Bartomeu i no cap altre poble?
Coneixia el poble d’una vegada que amb uns amics havíem pensat de posar una casa rural i havíem vingut a veure’l. I em va cridar l’atenció, en va agradar molt. Perquè se sentia el silenci. I això a mi sempre m’ha encantat. A més, vaig conèixer una persona del poble que em va ajudar a trobar casa els dos cops que he vingut a viure-hi.
I s’han complert les expectatives que tenies quan vas venir?
Sí, sí. Ja no tornaria a Barcelona, ni tant sols a Sant Cugat, que és on he viscut més temps. Ha canviat molt aquella zona. Cada vegada que vénen els meus néts anem a dinar a altres pobles d’aquí als voltants i la veritat és que es menja la mar de bé. I als de Barcelona tot això del menjar de muntanya els encanta.
Quina relació tenies amb la Mercè Rodoreda?
A veure, era la meva sogra i evidentment era l’àvia dels meus fills. Però era una dona molt tancada i que anava molt a la seva. Hi havia respecte mutu, però diguem-ne que una relació íntima no hi havia sigut mai. Ella i el seu fill – el meu marit – van tenir algunes diferències i no la vaig veure més fins que el seu editor ( i també un gran escriptor), en Joan Sales, em va avisar que s’havia posat malalta i s’estava morint.
Ella us traslladava les seves inquietuds literàries a casa? Us parlava de les novel·les que estava escrivint?
No, no, malgrat va viure una temporada amb nosaltres, no parlava mai d’allò que estava fent. La família era una cosa i la literatura n’era una altra. I era més important la literatura que la família i que tot allò que pogués haver-hi en aquest món. Ella vivia per escriure.
Quan et vas casar, ella ja era coneguda com a escriptora?
Més o menys, per la plaça del diamant. Ara és molt reconeguda però als començaments li va costar. El pas més important va ser sortir a la tele. Quan la va conèixer tothom és després d’aquella cèlebre entrevista que li va fer el Joaquin Soler Serrano.
Ella era conscient que s’estava convertint en una peça important de la literatura catalana? Suposo que sí. Ara ho he notat perquè la fundació mercè rodoreda ha fet un llibre on hi ha gairebé totes les entrevistes que li han fet. I ho notes que ella ho sap que es va convertir en una persona important dins la literatura catalana.
I a casa vostra hi devia haver molts llibres…
Sí, sí. Li agradava molt la novel·la negra. I teníem unes lleixes on potser n’hi havia 2000, en varis idiomes. Quan ella va morir en vam donar alguns a la Biblioteca de Girona, i els altres se’ls ha quedat la fundació Mercè Rodoreda, que la gestiona l’IEC amb la col·laboració de la família.
A què et dedicaves tu?
Jo tinc la carrera de música. Quan la vaig acabar vaig buscar per donar classes de piano, però em vaig acabar casant i fent el que solien fer totes les dones llavors: estar-me a casa i cuidar del marit i dels fills.
En aquest sentit podríem dir que la Mercè va ser un referent en tant que va aconseguir, malgrat ser dona i viure en aquella època, fer el que li agradava i de manera brillant?
Sí, era una dona valenta. Avui dia la dona està agafant un protagonisme que ja ve d’anys enrere, però ella va ser una pionera. A més, va marxar de Catalunya perquè si l’haguessin atrapat aquí hauria tingut problemes, i va assentar un precedent quan va deixar el seu marit perquè no la respectava com a dona.
I aquesta iniciativa us la va transmetre a la família?
A veure, per la família no ha sigut mai un referent. Els meus fills amb la seva àvia no hi van tenir mai una relació directa. Aleshores, ells l’han estimada, l’han respectada, qualsevol record que tenen d’ella és com una joia, no tenien una relació tradicional. No ens parlava mai de l’exili ni de què feia ni què pensava. Era una au de bosc. I tenir algú a l’exili era un patiment per nosaltres, per tant ara hem de procurar que les coses a Catalunya vagin millor, perquè els hi devem a tots els que es van haver d’exiliar.
Què en penses de la situació actual del país?
El que hem de fer és posar-hi tots el nostre granet de sorra, per trencar amb la por i la ignorància. Tenim uns enemics que són molt manefles, però no podem tornar enrere. El que vaig viure quan va entrar l’exèrcit de Franco aquí no pot tornar a passar, no ho podem permetre.
Els escriptors, poetes i gent de cultura que en èpoques turbulentes van seguir escrivint en català tenien molt de mèrit.
Sí, i tant. I jo ara considero que hi ha autors catalans que actualment no fan prou força. Escriuen en català, i es posicionen a favor de la sobirania, però crec que haurien de fer més pedagogia. Anar per les poblacions petites i parlar amb la gent, perquè en els pobles hi ha molta gent que encara està pensant si “el gobierno” ens poden fer alguna cosa.
