05.12.2013 - 06:00
Aquest país –i potser tots els països– ha donat fills que han passat una bona temporada sense el reconeixement públic o social que es mereixien. Alguns són definitivament esborrats pel temps i alguns altres aconsegueixen de renéixer al cap d’uns quants decennis, per l’obstinació d’aquells qui els han descoberts, se’n senten hereus i els volen recuperar. Aquest és el cas del periodista Eugeni Xammar (1888-1973), nascut fa cent vint-i-cinc anys i mort avui en fa quaranta, que amb motiu de l’Any Xammar torna a ser reconegut com a referent del periodisme i també del pensament intel·lectual.
Aquest agost VilaWeb es va proposar de recuperar i ajudar a descobrir el seu llibre més significatiu, les memòries ‘Seixanta anys d’anar pel món‘ (Quaderns crema). I avui, amb motiu del quarantè aniversari de la mort d’aquest gran periodista, proposem als lectors i als seguidors de portar-lo als nostres dies, de fer-lo contrastar amb la realitat catalana d’aquest 2013. Per això us suggerim de piular fragments de Xammar o opinions sobre Xammar (personatge i obra) a Twitter, amb l’etiqueta #Xammar40.
El camí de la vida, el camí de la mort
Però no volem deixar passar aquesta avinentesa sense oferir-vos les reflexions que va fer poc abans de morir-se. A les últimes pàgines de les memòries hi trobem uns pensaments expressats amb una delicadesa extrema. Xammar veu la mort a prop i explica el camí que feia quan era minyó. És el camí de la vida cap a la mort.
A la làpida de la tomba d’Eugeni Xammar hi ha escrit el següent epitafi: ‘Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.’
Heus ací el fragment final del llibre:
«La meva primera muller descansa al cementiri de l’Ametlla del Vallès i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ésser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ésser suficient perquè un capellà de criteri estricte i restrictiu li refusés la sepultura, en un cementiri ‘catòlic’. Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d’una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d’homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla. Tots ells m’esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l’Ametlla a la Garriga, a l’escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d’una llaminadura. És un camí que per sota l’ermita de Sant Nicolau va a parar a Can Busquets i quan jo era noi, un cop a Can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per Can Illa anava a la carretera i el pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d’en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l’aigua era baixa, fent saltirons d’una pedra a l’altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d’anar tan lluny. No em caldrà ni arribar a Can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s’obrirà una porta, la porta d’un recinte de pau, de silenci i de repòs. M’hi portaran ajagut i ja no me’n mouré mai més.»
(Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.)
