03.12.2013 - 06:00
Ací i allà de la muntanya mediterrània –hi ha Mediterrània sense muntanyes?– ens trobem una mena singular de paisatges. Solitàries construccions de pedra: un gran pou circular o quadrat mig excavat al terra; murs gruixuts amb poques obertures; de vegades encara resta la coberta; en certs llocs grans basses de poca fondària. Es van bastir entre els segles XVI i XIX per tal de conservar neu i gel i poder disposar-ne a les ciutats i pobles. Són els paisatges del fred.
Es podria pensar que el fred ha estat per als humans una dificultat, gairebé un enemic implacable del qual fugir. Però la falta de fred ha constituït –constitueix encara– un entrebanc, una desgràcia fins i tot. Aixó sí, en aquells moments i usos per als quals la ciència, la dieta alimentària o el refinament –al remat, la cultura– prescriuen el fred. Usos mèdics preconitzats des de l’antiguitat clàssica i recuperats amb força en la medicina renaixentista. Per cert, la primera obra monogràfica europea sobre el tema és d’un metge valència, el xativí Francisco Franco, autor del ‘Tratado de la nieve y del uso della’ (Sevilla, 1569). Altres aplicacions han estat la conservació i transport d’aliments o el plaer de beure fred.
Com obtenir o ‘produir’ fred? La física ens diu que no és més que l’absència de calor, no és cap cosa. Neu i gel són els principals productes naturals amb capacitat de rebaixar la temperatura o, en paraules no certes, de transmetre el fred que contenen, de ‘produir-ne’. Allà on neu i gel no resisteixen tot l’any i es fonen, ha calgut emmagatzemar-los durant l’hivern en edificis especialment bastits per a aquesta funció. Són les neveres, caves, pous de gel i de neu o ‘ventisqueros’, generalment ubicats a les muntanyes de les latituds mitjanes. Durant tot l’any i, a tot drap, durant l’estiu es baixava el preat producte a les ciutats i pobles, on es consumia amb delit.
El comerç del fred natural s’estén, si fa no fa, des del 2.000 aC fins el trànsit del segle XIX al XX quan comença la fase del fred artificial. Gràcies a les tècniques de congelació el fred és ‘fabricat’, ja sota la forma única de gel, en instal·lacions fabrils a les ciutats. S’eliminava així l’onerós desfasament entre les temporades de ‘producció’ i de consum i es reduïa notablement el cicle del transport i distribució. Encara recordaran alguns haver anat a comprar barres de gel per tal d’alimentar neveres domèstiques. S’havia domesticat el fred, evitant la dependència del clima. Quedaven obsolets els magatzems de gel i neu, així com les tècniques d’arreplega, emmagatzematge, extracció i transport, tot privant d’un recurs als habitants de les serralades veïnes.
Els paisatges valencians del fred
El País Valencià fou sempre gustós del fred, tot situant-se al capdavant del consum. A la darreria del segle XVIII el ‘Llibre de conte y rao del arrendament de la neu y nayps’ permet avaluar la quantitat anual de neu arribada a la ciutat de València en uns 2 milions de quilograms. Cal afegir, és clar, la perduda pel camí i la no declarada. Des del port d’Alacant s’exportava neu a Eivissa i el nord d’Àfrica. Sens dubte, hi havia factors afavoridors del consum: una xarxa urbana litoral amb formes de vida refinades; estius calorosos; albuferes i marjals relacionades amb malalties en la terapèutica de les quals intervenia el fred.
L’abastiment de neu a les ciutats i pobles grans es feia en règim d’estanc i se subhastava al millor postor. A més, estava gravada amb impostos municipals i forals (després reials). Alguns dels comerciants van fer bones fortunes proveint les grans ciutats. Es van bastir més de 300 construccions a les nostres muntanyes, que poden ordenar-se en dos tipus bàsics. La nevera (pou de neu, cava) dotada de coberta d’obra i pou excavat, generalment de planta circular. El ‘ventisquero’ (clot) sense pou excavat ni coberta d’obra, restringit a àrees elevades.
La nòmina de dipòsits valencians constitueix, d’acord amb la literatura al voltant del tema, una de les xarxes més denses i de major valor patrimonial d’Europa. Alguns dipòsits són autèntics monuments per la qualitat de la fàbrica i les seues dimensions: ‘ventisqueros’ de fins 30 m de diàmetre i murs de 8 m de gruix; neveres amb pous de més de 10 m de diàmetre i fins 17 de fondària. Poden destacar-se pel seu interès alguns conjunts. Les dues inusuals “famílies” de neveres de planta quadrangular: una als Ports i el Maestrat; l’altra al voltant de Benigànim (Vall d’Albaida). El tossal de la Bellida a Sacanyet (Alt Palància) reuneix més de 50 ‘ventisqueros’ en un paisatge cultural únic. L’àrea de les muntanyes bètiques (Alcoià, Comtat, Vall d’Albaida, part interior de ambdues Marines) disposa d’alguns espectaculars conjunts com les caves de la serra Mariola, el Carrascar de la Font Roja o els clots de la serra Aitana. La progressiva implantació de fàbriques de gel a partir de 1890 en diverses ciutats va anar deixant obsoleta la xarxa de neveres i ‘ventisqueros’. Fins els anys vint del segle XX encara s’ompliren alguns dipòsits. La coneguda com “nevada grossa” de 1926 marca de manera simbòlica la fi de l’activitat a les nostres terres.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Jorge Cruz Orozco. Museu de Prehistòria i de les Cultures de València.
Enllaços
Array
