Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  29.11.2013  00:00

Autor/s: Guillem Llin

Ara va i resulta que el ciutadà exemplar Fabra és un delinqüent

Men?ame
 

Amb prop d’un milió de dies de retard sobre l’horari previst, la Justícia ha dictaminat que el ciutadà exemplar (Rajoy dixit) Carlos Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló, és un delinqüent per frau fiscal.

Fabra, que pertany a una família que ho és tot a Castelló de la Plana des de finals del segle XIX --no debades set membres de la seua nissaga han sigut presidents de la Diputació--, és un clar exemple de com a certs personatges i famílies els té igual qui governe: siga la monarquia retrògrada, la república progressista, la dictadura assassina o, com ara, la monarquia corrupta, sempre estan en primera línia d’influència, de protagonisme i de benefici.

És clar. Fabra no ingressarà a la presó. Té 67 anys i una salut delicada. Després que de xiquet un germà li traguera un ull amb unes tisores, en 2010 es va sometre a un trasplantament de fetge. Com és obvi, pleitejarà tot el que siga pleitejable per a demorar una sentència que, a hores d’ara, diu que és culpable de delicte fiscal. I utilitzarà la seua influència perquè la carpeta amb el seu cas tarde més del normal a pujar des de baix del tot del muntó fins a dalt.
 
Però sent important si entra o no en presó, considere que no és l’assumpte capital. El tema principal és, sens dubte, el fet d’haver estat jutjat i condemnat, cosa que és una taca per una família que ha ostentat i ostenta tot el poder a Castelló. Per a una gent que se sent intocable i que té l’orgull tan pujat (solament cap recordar la seua filla Andrea al Congrés dels diputats, cridant '¡que se jodan!' als aturats quan van retallar-los les prestacions) i és altisonant fins a l'extrem (com ara Carlos Fabra dient als valencians que no entenem res de l’aeroport de Castelló, pel fet de no circular els avions després d’una despesa de 150 milions d’euros), que un membre tan destacat siga marcat amb la rèmora d’una sentència condemnatòria és una baixesa. Aquestes coses haurien d'estar reservades, en exclusiva, per a la gent de baix, als no-ningú, als sense-cap-tipus-de-pedigrí, molts dels quals --i en un gest increïble d’ignorància-- paradoxalment els voten quan vénen eleccions.