L’escola pública s’obre a la metodologia lliure

  • La pedagogia alternativa deixa enrere l'etiqueta de model privat i cada cop són més les aules que creixen amb l'ajuda del finançament de la Generalitat

VilaWeb
VilaWeb
Aïda Sanchez i Sandra Vicente
12.11.2013 - 10:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Si vols construir un vaixell, no comencis buscant fusta, tallant taules o distribuint la feina, sinó que primer has d’evocar als homes l’anhel del mar lliure i ample”. Aquesta cita d’Antoine de Saint-Exupéry, autor d”El Petit Príncep’, reflecteix l’esperit d’un model d’educació basat en el respecte al ritme dels infants i a la seva individualitat per tal de crear-los passió per aprendre: l’escola lliure.

Es tracta d’un model pedagògic alternatiu, de l’estil d’aquells més coneguts que s’aparten de la línea tradicional, com el Waldorf o el Montessori. Els límits entre ells són difusos, en tant que tots es basen en una adaptació de l’aprenentatge a les necessitats, motivacions i interessos de l’infant, que esdevé un món en sí mateix.

Aquestes alternatives per a la formació dels menuts neixen, normalment, dins de casa. Els pares acostumen a veure que l’educació tradicional no s’adequa al model de família i d’aprenentatge que tenien pensat pels seus petits. Per això, les iniciatives pedagògiques alternatives solen ser projectes privats engegats i sostinguts econòmicament pels mateixos pares i mares.

Recentment, el model d’escola lliure pública ha començat a sortir a la llum. Sovint anomenades escoles vives, es nodreixen de moltes corrents pedagògiques diferents i acostumen a fugir de les etiquetes. És per això que, tal i com assegura Fina Monell, cap d’estudis de l’Escola Ítaca de Manresa, no se senten còmodes quan se les anomena escoles lliures.

És en la denominació on Jordi Mateu, educador i coordinador del Centre de Recerca i Assessorament d’Educació Viva (CRAEV), també discrepa. Les característiques pròpies de les escoles lliures són en molts casos incompatibles amb les directrius que marca el sistema. I s’han d’adaptar al que la Generalitat ofereix.

QUANTS ALUMNES PER CADA MESTRE?

Per Mateu un dels exemples més clars és la ràtio d’alumnes. En un centre públic hi ha al voltant de 25 infants per cada mestre, en canvi, aquest nombre descendeix en les escoles lliures tradicionals, on hi sol haver vuit o deu nens per cada adult. Aquí entren en joc les diferents possibilitats de cada centre.

Mentre a l’Escola Ítaca redistribueixen els docents de manera que fins i tot els encarregats de les especialitats com anglès i música fan funcions de tutor, a l’Escola Congrés Indians, situada al barri de La Sagrera de Barcelona, opten per ajudar-se de voluntaris o dels mateixos pares.

Si bé l’adaptació al model públic fa que es perdin algunes de les característiques pròpies de les escoles lliures, com l’atenció més personalitzada, també incorpora avantatges. “Trobar-te dins el sistema et dóna una estabilitat”, assegura Mateu.

I és que un dels problemes dels projectes engegats pels pares és que acostumen a desaparèixer un cop els fills han crescut. En canvi, les escoles lliures públiques permeten que els projectes tinguin una continuïtat en el temps.

COM S’ADAPTEN?

El principal avantatge d’aplicar aquest model en un centre públic és econòmic. Sovint les diferents escoles creades amb aquesta pedagogia són sustentades únicament per les aportacions dels pares, per això el seu cost és prou elevat. Introduint aquest sistema a les escoles públiques s’aconsegueix que sigui accessible a tothom i pugui donar-se a conèixer a altres famílies.

Un dels principals topalls amb què es troben les escoles vives és l’adaptació del currículum directiu de la Generalitat amb el ritme propi de l’infant, que pot no ser el mateix.  Per això el model privat és especialment abundant en l’educació infantil, però comença a desaparèixer un cop iniciada la primària. És en aquest moment quan s’inicia l’etapa d’escolarització obligatòria dels infants, a partir dels sis anys, i la falta de regulació de les escoles lliures fa que la seva continuïtat perilli.

L’absència d’objectius marcats fa que els nens puguin començar a familiaritzar-se amb la rutina de l’escola i de l’aprenentatge seguint les seves pròpies necessitats i el ritme amb el que se sentin còmodes. Els partidaris d’aquest model aprofiten els primers anys d’escolarització per incentivar l’interès i la curiositat dels petits per a que, un cop entrats a la primària, aprendre “no sigui una obligació, sinó una passió”, tal com afirma Desirée Hortigón, cap d’estudis de l’escola Congrés Indians.

A partir dels sis anys és el moment en què la Generalitat comença a comprovar l’assoliment dels coneixements del currículum, és a dir, les competències bàsiques. Tal i com explica Hortigón, el model lliure no és incompatible amb el compliment dels objectius curriculars o amb el finançament públic: “El que es pretén és respectar el ritme de l’infant en tant que no se l’obliga a acumular coneixements fins que aquests no l’interessin”. I és que quan es diu que els nens són com esponges, és veritat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any