Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  07.11.2013  06:00

L'horitzó primer de Joan Todó

Joan Todó presenta avui a la llibreria Laie la novel·la 'L'horitzó primer' (L'Avenç) a les 19,30h. Yannick Garcia l'ha llegida i en parla a Núvol

Men?ame
 

L'horitzó primer és, per començar, narrativa de viatges. Però inversa, de recules. M’explico: els viatges que llegim solen portar-nos de la casa al món, del conegut a l’ignot. Aquí, però, Todó desfà el camí, torna dels cercles barcelonins que ha conegut en la seua època universitària i posterior cap als orígens ebrencs, fronterers, de les terres que aquests dies fa tremolar el Castor. L’atur l’ha empès a aquest retorn, el viatge no ha estat voluntari. Es troba en aquell inici de la davallada als seus inferns personals, en aquell nel mezzo del cammin di nostra vita. L’estiu és època mortífera: res no es mou, les empreses tanquen, els pobles cauen en els seus costums més antics: les festes majors. Un cop s’adona que té tot el temps del món per a ell, Todó observa. Escriu sobre el paisatge i la gent que l’envolta. I, inevitablement, s’acaba observant el dedins.

El llibre de Todó és, també, un tractat quàntic sobre la Sénia. En els seus passejos l’autor topa amb personatges fantasmagòrics que habiten la frontera entre la consciència i el record, que li fan d’espàrrings dialèctics: el rebaten, el contrarien, el sorprenen, l’escarmenten. I amb la seua ajuda traça una Història polièdrica de la regió: el present de les festes (amb les pubilles, els balls, els bous, els discursos, els prohoms), l’economia pròspera recent i l’actual malmesa (el sector del moble, l’ametlla, la crisi), la geografia mil·lenària i evocativa (les pedanies de la Sénia, les onades migratòries, la construcció del pantà, els boscatges de Beseit, els rius que s’assequen) i les ferides de totes les conteses (les oportunitats colonials, les guerres carlistes, la Guerra Civil, Durruti la Pastora, Cabrera, el virrei de Madagascar, els nazis). El llibre sobreïx, de vegades. És com si Todó no en tingués mai prou, del seu poble. Li trau suc i més suc. I em puc imaginar com li pugen els colors a les galtes quan confessa el que de debò sent: «Ara m’adono de com els estimo a tots».

Llegiu l'article sencer, aquí.