18.10.2013 - 12:31
Els nens i nenes entre 5 i 12 anys poden enviar un dibuix i un text sobre el seu arbre preferit fins el 13 de novembre.
Quants concursos de dibuix es convoquen a l’any? Pel que he vist en xarxes socials, bastants, francament. No es pot dir que les entitats que desenvolupem activitats amb nens i nenes obviem aquesta faceta creativa.
Ara bé un concurs de dibuix infantil, per força implica que una escola, o organització (ja sigui lúdica o esportiva) o bé els pares, posin als nens davant el repte de mostrar el seu enginy, opinió o creativitat.
Quan era una nena, vaig participar en un concurs de dibuix infantil d’uns grans magatzems. No recordo el tema, però sí que he de confessar que va ser una espècie de tortura per a mi. Bé potser exagero, així que m’explicaré: el dibuix podia dur-se a terme a casa, segons uns paràmetres que per descomptat tampoc recordo. I a això em vaig aplicar jo tan campant. És clar que no comptava amb l’afany perfeccionista del meu pare, al qual li va agradar sempre dibuixar i pintar. En canvi jo, per ser-los totalment sincera, m’he considerat un veritable desastre a l’hora de plasmar amb el llapis o el pinzell qualsevol objecte per molt senzill que fos. El que els dic no és fruit d’una hipotètica autoexigència, és senzillament una incapacitat manifesta per la plàstica. Així que, quan el meu pare va contemplar (imagino que horroritzat) “la meva obra”, va començar a donar-me una infinitat d’instruccions per millorar el petit nyap que jo havia ideat .
Amb aquesta tasca em va tenir dia sí i dia també, fins que vaig acabar odiant el maleït dibuix. Quan es va donar per satisfet, a mi el dibuix no m’agradava gens ni mica. No vaig aconseguir identificar-me amb ell i quan va ser seleccionat entre els finalistes ni tan sols vaig aparèixer en el lliurament de premis. Afortunadament per a mi, un altre esdeveniment infantil es va creuar en el camí i em va permetre no passar la vergonya de recollir un premi del qual no em considerava mereixedora.
Aquesta anècdota li vaig explicar a Mabel Piérola en una de les deliberacions del nostre Premi Mapendo i ella, a part de riure molt a costa meva, em va explicar que els adults i el sistema educatiu retallem la llibertat d’expressió dels nens aproximadament a partir dels cinc o sis anys. A partir d’aquesta edat la majoria dels nens adquireixen sentit de la responsabilitat del que diran, volen agradar als grans, volen “pintar bé” i amb aquest equipatge, la seva capacitat creativa perd ingenuïtat i força. I m’ho explicava a partir dels dibuixos i pintures finalistes, dels quals només coneixíem les edats dels participants.
Quan vam idear el Premi Mapendo de Dibuix Infantil, ho vam fer perquè desitjàvem que els nens i nenes pintin o dibuixin el que veuen, el que somien, el que imaginen però sempre al voltant d’un element de la natura. Aquest any l’hem dedicat a “Els nostres amics els arbres”. Ens agrada pensar que el Premi Mapendo és una oportunitat perquè els pares parlin amb els seus fills a propòsit d’aquesta naturalesa, propera per a uns però també massa llunyana per a d’altres, en la seva vida quotidiana i que ens expliquin la seva vivència a través d’un dibuix.
No busquem un “dibuix bonic” amb que felicitar l’inici d’un nou any, sinó un dibuix que sigui la veu d’un nen o nena (fins ara han estat sempre nenes les guanyadores, per cert). I per a això, potser només cal passejar per un parc, o per un bosc, xerrar amb ells sobre alguna anècdota infantil, algun record que ens hagi acompanyat, o senzillament contemplar el paisatge en silenci en la seva companyia i després, un altre dia, els deixem a ells que inventin. Segur que els (i ens) sorprendran amb la seva imaginació.
Com veuen, segueixo en el deixant del meu pare donant instruccions. Oblidin el que han llegit i facin, per favor, el que millor els sembli, però no s’oblidin de gaudir amb els seus fills i filles.
