18.10.2013 - 00:00
Diumenge passat, l’Església catòlica es va posar ‘firmes’, va alçar el braç dret i, mirant a la dreta, va canonitzar 522 víctimes de la guerra d’una tacada. Encara que l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, es va dedicar en els dies previs a dir que era un acte religiós i no polític, el seu superior eclesiàstic, el nunci papal Angelo Amato, en un moment donat, com les cabres, va tirar al mont, i va assegurar en la seua homilia que aquests 522 màrtirs van perdre la vida per ‘l’hostilitat anticatòlica dels anys 30’, i que Espanya va ser envoltada per ‘la boira diabòlica d’una ideologia –la republicana– que va anul·lar milers de ciutadans pacífics, incendiant esglésies, tancant convents i escoles catòliques’.
Aquesta arenga ‘religiosa’ va comptar amb l’assistència dels governs de l’Estat espanyol i de la Generalitat catalana, i la televisió pública espanyola ho va retransmetre, íntegrament, per la 2. O siga, que com bé va dir Gaspar Llamazares en un tuit, ‘quan són els republicans els que honren els seus avis, estan reobrint ferides; però quan és l’Església qui homenatja els seus màrtirs, acudeixen fins les autoritats’.
Prop de 80 anys després, alguna cosa no és normal. No és normal que passen les coses que estan passant, no és normal que el partit que governa l’Estat no haja condemnat el franquisme, no és normal que no hi haja una llei com a Itàlia i Alemanya (els altres dos països feixistes als anys 30 del segle passat) on estiga prohibit fer ostentació dels símbols i de tota la parafernàlia franquista; no és normal la banalització que es fa del feixisme i nazisme per part dels seus cosins ideològics, no és normal que el PP siga un viver d’extrema dreta, no és normal la profusió de la simbologia totalitària als racons més insospitats i als més sospitats, no és normal que, damunt, els republicans, quan volen saber on són els seus avantpassats, siguen uns rancorosos. Tampoc és normal que l’Església se’n torne a pujar al carro del greuge, quan ella no va ser víctima, sinó botxí durant el franquisme, i no sap demanar perdó. El paperet de l’Església em recorda aquell acudit que explica que en un partit de futbol un jugador colpeja amb el seu ull (els republicans) el genoll de l’altre (l’Església) i l’àrbitre (el franquisme) expulsa el primer mentre el segon es queda queixant-se sobre el camp.
Quan algú parla o escriu sobre el tema, de seguida li diuen que és hora de passar pàgina. D’acord, passem pàgina, però abans cal llegir-la, com bé diu l’historiador Antonio Calzado. Després, passem-la. I soterrem els morts.
Nota a peu de pàgina
Pous de petroli a Extremadura
A Extremadura segueixen explotant els pous de petroli que van aparéixer durant la transició pseudodemocràtica. Allà, les ulleres de vista son gratuïtes. Allà, per a fer una cosa com traure’s el títol de l’ESO —obligació com a mínim moral— et donen un xec per import de 1.000 euros. I, ara, allà, els xiquets vindran al món amb un pa sota el braç. O amb un cove ple de pans i un rastre de companatge. Perquè per cada xiquet que nasca els pares rebran un xec per import de 1.400 euros.
Pous de petroli a Extremadura? No, que va! És la mamella de la vaca a la qual es van agarrar en la transició pseudodemocràtica i que Espanya porta a terme gràcies al robatori, any rere any, als anomenants Països Catalans (País Valencià, Principat de Catalunya i Illes Balears) en nom d’una solidaritat mal entesa i que constitueix un veritable atracament.
