08.10.2013 - 06:00
Per a prevenir i remeiar la salut humana, la salut pública requereix informació de caràcter epidemiològic que descriga la dimensió (incidència i prevalença) del fenomen sota estudi i permeta induir les possibles associacions causals. És cada vegada més patent que la salut humana depèn de la salut global, és a dir, de la salut de tot el medi ambient en què l’home està inserit. En aquest sentit, els esforços per a controlar les causes que poden afectar negativament la salut de les persones han de comprendre l’anàlisi de les malalties humanes, però també de tots els altres animals (‘one-health perspective’), les malalties dels vegetals i de la nostra extensíssima microbiosfera, el conjunt de microbis que cobreixen el nostre planeta sense conèixer fronteres, i de l’existència i equilibri del qual depèn l’existència dels éssers que, sense molta objectivitat, anomenem superiors.
Una medicina planetària
La salut humana depèn de la que posseesca el nostre planeta. Per descomptat, l’èxit biològic d”Homo sapiens’ ha modificat profundament la Terra, de tal manera que es pot concebre que l’home ha determinat una nova època geològica, l’Antropocè, en què la naturalesa ha resultat estressada i modificada per l’acció de l’home. Aquesta activitat antropogènica determinarà el futur de l’evolució biològica del nostre planeta. El problema que ací ens ocupa, el de la resistència bacteriana als antibiòtics, és un bon exemple per a il·lustrar els efectes deleteris per a l’espècie humana de la modificació antropogènica del medi ambient.
Probablement necessitarem l’establiment d’una vertadera «medicina planetària». La idea és que el planeta sencer ha de ser considerat com un «subjecte» que requereix atenció mèdica. La refinada metodologia mèdica destinada al malalt individual ha d’escalar-se a la dimensió del planeta, començant per definir els signes i símptomes de les malalties planetàries, estudiant-ne la patogènesi i patofisiologia, tractant d’avaluar les possibilitats de disseminació de la malaltia al conjunt del planeta, establint mètodes per a diagnosticar-la, des de tecnologies d’imatge a tecnologies avançades d’identificació molecular, i amb tot això intentar realitzar prediccions ecològiques i evolutives. Això se seguiria de l’aplicació d’intervencions específiques, sense excloure’n la cirurgia; desenvolupament de tractaments, com els futurs fàrmacs eco-evo (Baquero et al., 2011), mètodes de contenció i aïllament, o fins i tot aplicació de vigilància intensiva i mesures preventives. Com dèiem, el problema de la resistència als antibiòtics és un problema-model per a la futura medicina planetària; sens dubte el planeta està «malalt de resistència als antibiòtics», i aquesta malaltia, que afecta la microbiosfera, fa que molts humans estiguen colonitzats per comunitats bacterianes anormals, sovint microorganismes resistents als antibiòtics.
El diagnòstic precís de les malalties de la microbiosfera del planeta requereix millorar la sensibilitat dels nostres criteris i mètodes per a mesurar la diversitat microbiana. Els canvis en la diversitat han de constituir una de les anàlisis-clau per a detectar els símptomes i evolució de la malaltia. Sens dubte aquest objectiu requereix en primer lloc una reconsideració de les unitats biològiques bacterianes. No podem continuar utilitzant la vella classificació linneana de les «espècies microbianes». Per descomptat no podem mantenir seriosament que hi ha 20.000 espècies bacterianes «ben definides», si hem identificat 300.000 espècies de plantes o 10 milions d’artròpodes. Hauria d’haver-hi almenys uns mil milions d’espècies bacterianes, segons algunes estimacions basades en extrapolació matemàtica a partir d’estudis metagenòmics. Per descomptat hem de millorar les nostres tècniques de cultiu; la recent proposta de la «culturòmica» (inoculació de mostres naturals en múltiples medis) probablement millorarà la nostra capacitat analítica. I, per descomptat, hem de redefinir el concepte d'”espècie bacteriana”.
La pol·lució antibiòtica
L’home ha desenvolupat la capacitat de produir substàncies antimicrobianes per defensar-se de les malalties infeccioses, que en forma individual o sota l’espant de les grans epidèmies han assolat la nostra espècie. Davall el «paraigua protector» dels antibiòtics s’ha desenvolupat tota la medicina moderna. Sense antibiòtics una enorme proporció de les nostres persones grans i dels nostres nadons (amb defenses disminuïdes davant de la infecció) moririen d’infeccions. Sense antibiòtics serien inconcebibles les unitats de vigilància intensiva, la teràpia del càncer, l’atenció als nens prematurs, les cirurgies complexes o els trasplantaments d’òrgans. El problema és que la producció industrial dels antibiòtics ha creat una vertadera «pol·lució antibiòtica planetària». Una de les malalties del planeta és deguda a aquest efecte de la producció massiva d’antibiòtics i a l’alliberament que se’n fa en el medi ambient.
La producció industrial d’antibiòtics és un exemple paradigmàtic del tipus de substàncies antropogèniques que exerceixen un poderós efecte en la microbiosfera. Amb la producció anual de fàrmacs antibiòtics es podria cobrir la superfície de la Terra d’una capa capaç d’eliminar bacteris. No sols els antibiòtics acaben inespecíficament amb trilions de bacteris, sinó que aquesta eliminació va associada a la selecció de microorganismes resistents. La importància de la pol·lució antibiòtica del planeta no és tant la selecció de bacteris resistents potencialment patògens per als humans (i per tant causants d’infeccions intractables), sinó sobretot els efectes de caràcter «ecològic» que podrien resultar de l’eliminació de poblacions naturals i la seua substitució per d’altres. Incrementant les forces selectives i estimulant la capacitat de variació dels microorganismes (mutació, recombinació, transposició, modularització, transferència genètica) (Galán et al., 2013) els antibiòtics d’origen industrial estan modificant l’ecogenètica dels bacteris i accelerant l’evolució de la microbiosfera.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Fernando Baquero. Director Científic de l’Institut Ramón i Cajal d’Investigació Sanitària. Madrid.
Maria C. Turrientes. Col·laboradora d’Investigació del departament de Microbiologia, Institut Ramón i Cajal d’Investigació Sanitària. Madrid.
Enllaços
Array
