Eduard Escoffet: ‘Publicar un llibre és de les coses més modernes que he fet’

Té trenta-quatre anys i en fa molts que es dedica a escriure poesia. Participa habitualment en recitals i performances poètiques, i sempre havia dit que era un poeta que no publicava llibres. Però aquests darrers mesos n’ha publicats dos. El primer era un recull de texts d’aquests últims deu anys. D’aquest últim, en diu: ‘És el primer llibre que he escrit amb la idea de ser llibre.’ I afegeix: ‘És de les coses més modernes que he fet.’ Eduard Escoffet acaba de publicar ‘El terra i el cel‘ (LaBreu), una reflexió sobre la vida, la felicitat i, sobretot, sobre el paper de l’home en aquest gran teatre que és el món. ‘L’home és un ésser viu que consumeix recursos i que finalment es mor, sense aportar res.’ Una reflexió crua per a alguns; encoratjadora, per a uns altres, perquè, com explica ell mateix: ‘Tot està per fer, tot és possible, res no té sentit.’ El llibre es presenta aquest vespre a l’Horiginal (20.30). En aquesta entrevista explica els motius que l’han portat, finalment, a publicar poesia sobre paper i quins són els seus projectes de futur, alguns dels quals tornen a passar per Bradien, el grup de música electrònica amb què ja ha enregistrat un disc. També parla, sense embuts, de la seva destitució fulminant com a codirector del festival de Poesia de Barcelona.

—Primera pregunta, obligada. Sempre havíeu dit que éreu un poeta que no publicava llibres. I en pocs mesos, dos! Primer, ‘Gaire’ (2012) i ara, ‘El terra i el cel’. Què ha passat?
—De fet, el llibre anterior, ‘Gaire’, recull poemes d’un lapse anterior molt ampli, de deu anys, i és una manera de tancar una etapa. I aquest té més entitat, sobretot perquè és el primer llibre que he escrit des del primer moment amb la idea de ser publicat en forma de llibre. És cert, sempre he fet una mica de broma amb això de no fer llibres, més que de no publicar, perquè el punt essencial que necessitava posar sobre la taula és que la poesia no necessàriament s’ha de vehicular a través del llibre. O, dit d’una altra manera, l’equació és la mateixa si diem que la literatura no és el llibre. No és igual parlar de llibres que parlar de literatura. I en la poesia això passa especialment. Hi ha els llibres, que són un format, un vehicle, amb uns condicionants determinats, amb coses positives i amb restriccions. Però hi ha moltes altres maneres de difondre la poesia, de fer poesia. I a mi sempre m’ha interessat demostrar que una obra poètica no necessàriament s’havia de fonamentar en la publicació. Havent fet una bona part del trajecte poètic sense llibres, em sembla bo d’obrir la porta, perquè crec que ara queda clar que en el meu cas la poesia va més enllà del text imprès i és només una cara del políedre.

—I ara que ja es pot tocar, el resultat, la sensació de llibre us satisfà?
—Sí. I conviu perfectament i en harmonia amb una part de la meva obra que no passarà mai per un llibre. Penso que el llibre ha de ser reservat a determinades coses. No tota la poesia ha de quedar en llibre. L’espai del recital és prou important i més a casa nostra, on tenim una tradició poètica de recitadors molt important. A més, hi ha molts poetes, i no sóc ni el primer ni el segon ni el tercer que ha difós la seva poesia més a través dels recitals que no dels llibres.

—Tants anys fent poesia, i fins fa ben poc cap llibre. A alguns, els pot costar d’entendre…
—M’agrada haver esperat, perquè sí que penso que en la poesia catalana es publica massa ràpidament i de vegades publicar un llibre de poemes amb vint anys o vint-i-cinc pot comportar certs perills. Ep, el llibre no l’he negat mai. Al contrari, casa meva n’és plena, i sóc col·leccionista d’edicions especials de poesia experimental. Reivindico que, precisament per respecte al llibre, i més ara que ja no és necessari perquè podem llegir de tot a través de la xarxa, només té sentit i només tindrà futur si en destaquem les característiques pròpies. Així com en una performança o en un recital hi intervenen elements com el so i l’espai, el llibre també té condicionants propis que marquen la relació amb el lector i l’articulació del contingut: el paper, la tipografia, la composició, el fet que tot queda relligat… Per a mi, fer un llibre ara no és justificació de res, sinó un nou espai que s’obre. El concepte de llibre de pomes tal com el coneixem és una cosa molt del segle XIX, per a mi trencadora si tenim en compte que m’agrada treballar amb models literaris dels segles XV i XVII (amb formes actuals, és clar). Es podria arribar a dir que aquest llibre és de les coses més modernes que he fet. És el que volia ara. I a més tinc la sensació que és un llibre que va molt a la contra encara que per la pell sembli com la resta.

—A la contra de què?
—Diferent d’allò que se sol fer. Té molt poc a veure amb la poesia de l’entorn immediat. No hi ha el ‘jo’, per exemple, no hi ha autobiografia. No hi ha ni argument.

—En més d’un poema hi apareix una qüestió clau: què hi fa l’home aquí?
—Sí, hi ha qui diu que és existencialista…. Però la resposta és clara. L’home és un ésser viu que consumeix recursos i que finalment es mor, sense aportar res. Aquesta és la lectura que hi ha darrere del llibre. Però justament, com que res no té sentit, com que no hi ha res, tot està fer per fer i tot és possible. El llibre acaba parlant de la felicitat i de l’amor, encara que no siguin idees que hi apareguin directament. Quan despulles la vida de l’home superflu, al final en queda aquest consum d’aire i d’aigua. El fet de ser només això és una porta cap a la felicitat, perquè no t’has de preocupar de gaire cosa més.

—Però la vida de cadascun de nosaltres sol ser molt més complicada i barroca…
—Sí, començant per la meva. Però quan un pren distància, tot deixa de tenir tant de pes. D’una altra banda, el llibre també és en alguns aspectes molt barroc, perquè hi apareix la idea de la vida social de l’home com a gran teatre del món. En un moment determinat es fa referència a allò que hi ha darrere les cortines del teatre, que és l’univers i que és la vida real. Tot allò que hem construït, aquest món, val molt la pena, però no deixa de ser un teatre del qual ens hem dotat els homes.

—En un altre poema parleu d’allò que passa durant una obra de teatre fora de l’escenari: l’acomodador que parla amb la noia de les entrades al lavabo, l’encarregat de manteniment parla per megafonia…
—Parla del sistema que hi ha darrere del teatre. És el teatre del teatre, mentre dura el teatre. I al final la cosa que m’interessa és l’arquitectura de la sala. I això ho hem viscut tots, quan no t’interessa una obra. Jo ho faig molt. Puc dir que conec molt bé els teatres, les motllures, els detalls de l’arquitectura…

—L’arquitectura també hi surt constantment, en el llibre…
—Sempre m’ha interessat molt l’arquitectura i quan era petit volia ser arquitecte. L’escriptura, el cos, el text, la política, l’urbanisme i l’arquitectura. Per a mi és una sola línia que uneix els diversos conceptes. El text és una construcció, un constructe, i la política necessita constructes per a desenvolupar-se. Després ve l’urbanisme i finalment l’arquitectura. Tot va seguit. De la mateixa manera que el paisatge és text. És un joc de miralls d’anada i de tornada. Quan veig un paisatge és com si llegís un llibre. Per això a vegades no cal tenir llibres per llegir. I el paisatge tant pot ser de muntanya com de ciutat. I de vegades tenim tendència a menystenir el paisatge de ciutat com a element d’observació en la poesia. La ciutat és un lloc on conflueixen maneres de viure i d’entendre la vida absolutament oposades i contradictòries. Però que troben un espai on es poden entendre o conviure. Per això a mi m’interessa tant la individualitat dins la ciutat.

—També hi apareix la idea que quan s’acaba tot, tot tornar a començar…
—És la idea del tot està per fer, tot és possible, res no té sentit. És aquest nihilisme constructiu. No som res. Però millor que no siguem res! Si tinguéssim un objectiu, si la vida fos teleològica, si haguéssim d’anar a alguna banda, viuríem amb molta més angoixa. El fet de veure que no hi ha res és ideal i et permet d’avançar. Passa això mateix amb la política. Els tres elements per ordre d’importància de la política, des del meu punt de vista són: voler entendre, voler que les coses funcionin i convicció. És a dir, voler entendre què passa, voler que aquest conglomerat de coses diferents funcioni i després convicció. Hi ha una observació, una anàlisi i, al final, només al final, hi posem les idees de cadascú. Les conviccions són molt importants, però ho és més que cadascú faci i deixi fer.

—Parlant de política, hi ha un poema que parla d’un paradís tan llunyà que no hi arriba ni el metro. El poema es diu ‘Estat’. Tan lluny el veieu, l’estat?
—Ah, ostres! No, el poema és fet de molt abans. No hi havia caigut! No, el llibre és molt despullat de referències concretes. És un llibre que es pot traduir a qualsevol idioma i funciona igual de bé i igual de malament. Aquest és el poema que té més text, el més embrutit, per aquesta idea de l’estat com a construcció, com a gran giny feixuc, amb molta burocràcia, amb mil racons i formularis. Fa una descripció de l’estat molt irònica, perquè és molt lluny d’allò que jo considero que hauria de ser un estat. Per mi el fet important és l’exercici polític de la ciutadania. Quan una societat és capaç d’organitzar-se i cadascú assumeix la seva responsabilitat, en comptes de delegar-la tant com hem acabat fent, aleshores funciona. Quan deleguem l’exercici de la política, l’estat es perverteix i es converteix en un aparell que no va enlloc, com hem vist recentment. El poema és escrit fa anys, i potser és premonitori, perquè ve a dir precisament que quan una societat delega excessivament l’exercici de la ciutadania a l’estat, la societat acabarà tenint greus problemes de fonaments. I sembla que ara això ja hagi passat i que avancem cap a l’exercici de la ciutadania. El poema no vol parlar del cas català, però s que descriu d’alguna manera això que ens passa.

—Interpel·leu el lector sovint, en segona persona. És una cosa que ve dels recitals?
—El llibre no apel·la a l’oralitat dels recitals, perquè el diàleg amb el llibre, que efectivament existeix, és fictici i és molt diferent del diàleg que s’estableix en un recital, perquè al llibre no hi ha resposta. O a l’inrevés: el diàleg amb el llibre és un joc literari que el recital no et permet. Quan interpel·lo el lector, s’obren tot d’interrogants i d’espais que només el llibre pot construir. Hi ha un parell de moments que incito el lector a tancar el llibre i a anar a la realitat. I au.

—Ara que ja publiqueu llibres de poesia, després d’aquest llibre, teniu més projectes de futur?
—Amb Bradien preparem un segon disc i tinc un altre llibre a mitges. La meva idea és tornar a fer recitals, perquè aquest darrer any els he abandonats força, i també a l’estranger. M’agrada molt de poder recitar en català a fora. És un luxe, però requereix molt temps, perquè el treball de poesia sonora implica més recursos. També m’agradaria abandonar la part organitzativa, en bona mesura.

—Ah, sí?
—Sí, em ve de gust. Encara treballo, més com a assessor, al festival Poesia i + de Caldes d’Estrac, i  en un parell de projectes a Madrid, però amb la idea d’anar-ho deixant. També té a veure amb la corresponsabilitat a què feia referència abans. Si un ocupa durant un temps un espai públic, és important de saber-ne sortir. No m’imagino tota la vida organitzant festivals, no n’hi ha cap necessitat.

—Heu dividit els poemes de llibre en categories: l’univers, els homes, paisatge, arquitectura, decreixement, política, poètica, teatre i sinopsi. Per acabar, fem un joc: em podríeu definir amb una paraula (o dues o tres, però no més) cadascuna d’aquestes categories?
—Endavant.

—L’univers.
—Una cambra fosca.

—Els homes.
—Un conjunt d’ics.

—Paisatge.
—Text.

—Arquitectura.
—Frase.

—Decreixement.
—Vida.

—Política.
—Cos.

—Poètica.
—Convicció.

—Teatre.
—Doble personalitat.

—Sinopsi.
—Principi i final.

—Doncs final. Moltes gràcies.
—Gràcies.