Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  24.09.2013  13:03

Autor/s: Àngel Cano

Música sense etiquetes

Men?ame
 

El debat no és d’ara, però arran d’algunes piulades m’ha cridat l’atenció. El twitter @musicaNvalencia ha repiulat la frase 'M’agrada la música en valencià'. Bé, sense anar més lluny, el nom del mateix compte és 'Música en valencià'. Les persones encarregades d’aquest twitter porten a terme una grandíssima feina: tota la música -cançons, però també videoclips i vídeos de concerts, o, fins i tot, altres versions- en la nostra llengua al País Valencià, la van arxivant en una videoteca ('La videoteca de la música en valencià'). Fins ací, tot correcte. Però em centraré en el sintagma ‘música en valencià’.

Entenem per ‘música en valencià’ totes aquelles cançons la lletra de les quals està en valencià. Potser siga una denominació excloent. En quedaria fora música del Principat o de les Illes, però, també, molta altra música bona del mateix País Valencià. Si ens atenem estrictament a l’etiqueta, la música de les bandes no hi té cabuda, ja que no hi ha lletra. Però és que, a més, uns Brams, uns Eina, uns Amics de les Arts, uns Manel, uns Pets, un Tomeu Penya, una Maria del Mar Bonet, i tants i tants altres, tampoc no hi cabrien, malgrat que qualsevol valencià els pot entendre perfectament. Sí, som un país anòmal amb quaranta noms per a la llengua, cosa que provoca aquests xicotets conflictes. Igualment, grups com la Raíz, que són de Gandia però canten en castellà, tampoc s’hi podrien incloure.

Sé que la voluntat d’aquest compte de twitter és bona, com també podrien fer-ho -desconec si ho fan- a Catalunya, a les Balears o a l’Alguer. Però no deixa de ser significatiu que la gent continue denominant ‘música en valencià’ gèneres tan diversos com Orxata Sound System o Pep ‘Botifarra’. La piulada deia: 'M’agrada la música en valencià'. La pregunta seria: tota? I els Pavesos? I el Sifoner? I Lluís Miquel? Una exclamació com 'M’agrada la música en valencià' implica que coneix ‘tota’ la música en valencià i, per això, en pot fer aquesta afirmació. Potser siga qüestió de pàtries. I jo em reconec nacionalista, és clar, però no m’agrada ‘tota’ la música en valencià. Tinc els meus gustos, com tot el món, i hi ha cantautors que m’avorreixen, grups de rock que em fan venir mal de cap; no sóc capaç d’escoltar tota la música folk, i etcètera. Encara que siguen en valencià. Així mateix, a la llista de reproducció del mòbil hi ha Brams, els Pets o els Amics de les Arts, que comparteixen la meua llengua. Però també tinc cançons de la Raíz. O dels Dire Straits. O dels Rolling. O dels Mago de Oz. I en gaudisc moltíssim. De la mateixa manera que no crec en una literatura en valencià que també exclou autors com Rodoreda, Pla o Villalonga. De fet, a l’institut no ens van manar cap obra per a llegir, ni de Jaume Cabré, ni de Quim Monzó. Literatura en valencià. En definitiva, els noms contenen més connotacions de les que aparenten.

Crec que va ser un component dels Obrint Pas qui en una entrevista va declarar que li agradaria que els seu grup passara a la història com un grup de música ska, rock i amb sons de dolçaina, i no com a grup de -només- música en valencià. Reconec que em va xocar una mica aquella afirmació, però, a mesura que passa el temps, hom ho entén perfectament. I compte!, que no renegue ni del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià, ni d’aquest twitter que realitza una tasca necessària i imprescindible per a la memòria. Simplement dic que aquestes etiquetes lingüístiques, a llarg termini, poden fer més mal que bé.

Sé de gent que crida i exclama i fa festa perquè va a 'un concert de música en valencià'. Que quede clar que tot allò que nasca en i per a aquest país té tot el meu suport, però, potser també seria un pas cap a la normalitat sobrepassar aquestes fronteres. Perquè una cosa és que hi haja un col·lectiu adreçat a aquells grups o cantants que facen música en la llengua del país -si no ens ajudem nosaltres, no ho farà ningú-, i una altra és que s’abolisquen els gèneres i tot quede com a música en una determinada llengua. Què voleu que vos diga, no m’imagine un madrileny dient que li agrada la música en castellà. D’altra banda, he vist molts valencians que repudien qualsevol cosa en la nostra llengua amb l’oració en negatiu: 'a mi, és que no m’agrada la música en valencià', sense ni tan sols haver-la escoltada. És complicada la situació, que ve derivada per la doble denominació de la llengua i dels conflictes lingüístics amb el castellà. Cantar en valencià o, més àmpliament, en català, tal com estan les coses, és ja un acte de militància. Però i si provàrem a parlar de música sense etiquetes en què la llengua tinga aquesta funció reduccionista?