Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  30.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

Casar-se a vuitanta-dos anys

Men?ame
 

Cap al final de llibre, Xammar escriu 'en un to una mica diferent'. Tot i que no deixa de narrar el passat, veu com s'acosta el final i el text pren un carés més malenconiós, un to de confessió personal que no havia tingut fins aleshores. Primerament, ens parla dels seus matrimonis i, sense perdre l'elegància, ens explica que la seva segona dona havia estat la seva amant.

«El dia de Divendres Sant de 1969 va morir, quan jo tenia vuitanta-un anys i ella setanta-nou, la meva primera muller després de quaranta-set anys de viure junts. Que ningú no em pregunti res sobre aquest matrimoni. Dient que va durar quaranta-set anys em penso haver-ho dit tot. El dia dos de maig de 1970, és a dir, quan jo tenia vuitanta-dos anys, em vaig tornar a casar. Que ningú no em faci el retret d'haver anat massa de pressa, el temps no em sobrava i la meva segona dona no era per a mi una coneixença de quatre dies. Vint-i-cinc anys abans, segons les paraules de Lloyd George referint-se a un incident semblant de la seva vida, havia estat 'la meva secretària i quelcom més'. Durant un quart de segle ella es va casar, va tenir fills i cada un de nosaltres dos va fer la seva vida. Però mai no ens vam perdre totalment de vista.»

Tot seguit relata amb tota mena de detalls els dos casaments: el primer, amb l'alemanya Amanda Fürstenwerth, a Berlín, a càrrec del batlle del districte. El segon, amb la francesa Francine Mesne, a Santa Maria de Llerona (Vallès Oriental), a càrrec de mossèn Joan Vallicrosa, el descriu així:

«Per a la cerimònia a l'església de Llerona érem poca gent: mossèn Joan, la meva muller, jo, dos testimonis --Justo Peral de Acosta, bon amic i funcionari de l'OMS per part meva, Amadeu Cuito i Hurtado, jove amic meu nét de don Amadeu Hurtado per part de Francine--, Anna Maria, la jove esposa d'Amadeu Cuito, i el mestre Ruera, de Granollers, que ens va rebre a l'església tocant 'Els Segadors', va executar durant la missa peces de J. S. Bach, el músic preferit de Francine, i ens va acomiadar amb una de les dues marxes nupcials de 'Lohengrin', no pas la molt coneguda del tercer acte sinó la de l'acte segon, quan Elsa de Brabant baixa contenta les escales del palau i se'n va cap al portal de l'església sense veure ni preveure els maldecaps que l'esperen. Al voltant de mossèn Joan uns quants convidats –pocs-- van degustar a la Fonda d'Europa de Granollers un dinar de casament abundant, català i magistralment cuinat.»

Una volta casats, la parella s'instal·la a París, però al cap de pocs mesos la salut d'Eugeni Xammar comença a sotraguejar: de primer un atac violent de 'herpe zoster' que deriva en unes neuràlgies intercostals dures i llargues. I pocs mesos més tard ensopega i es trenca el coll del fèmur. Això el fa reflexionar. Sense abandonar el recurs a la ironia (ací barrejant anècdota i transcendència, la tristesa amb l'allioli), el to del relat és com més va més apagat. Xammar ens transmet amb una eficàcia total la penosa dignitat amb què devia viure en el moment que dicta el llibre.

«Això era el dia vint-i-dos de febrer de 1971. Operat 'amb èxit' a una clínica de París, vaig descobrir, a vuitanta-tres anys, que m'havia casat massa tard i amb massa pocs diners. Fou així com vaig prendre la decisió de retirar-me a l'Ametlla dedicat a l'autofàgia i deixar que la meva dona continués complint la seva feina de funcionària de la UNESCO a París, que és per a ella la garantia d'una vida molt reduïda però decorosa tant avui com quan arribi, d'ací a uns quants anys, l'hora de la seva jubilació. La meva dona --que estima molt Catalunya i la seva cuina, i és afeccionada al bacallà esqueixat, a l'allioli i a la sarsuela-- em ve a veure de tant en tant. Jo cada dia amb menys ganes de moure'm, sobretot a l'hivern, vaig i vinc d'un llit molt còmode a un seient que també ho és força i d'una cambra de dormir espaiosa a una cambra de bany suficient.»

Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema

© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.