19.08.2013 - 06:00
Hi ha passatges del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món’, d’Eugeni Xammar, que semblen escrits avui per als fets polítics dels nostres dies. En aquest fragment, Xammar explica quina va ser la reacció d’hostilitat sorda’ que va tenir el parlament espanyol i l’opinió pública a tot l’estat, fora de Catalunya i del País Basc. El periodista descriu de forma clara i gràfica l’operació que el poder espanyol va fer respecte de les noves institucions catalanes. ‘Darrere aquestes institucions de sobirania, un govern i un Parlament, hi havia molt poca cosa’, diu Xammar.
La sobirania que Espanya havia concedit als catalans era pràcticament inexistent: ‘No havia cedit cap dret sobirà, no havia delegat cap funció, s’havia limitat a “traspassar” serveis.’ Entre l’operació d’Azaña i la passada de ribot d’Alfonso Guerra sembla que els anys no hagin passat.
«No feia tant de goig, però, ni de bon tros, l’estat d’esperit d’Espanya davant aquell fet històric. L’hostilitat sorda del Parlament espanyol a l’Estatut d’autonomia de Catalunya era, sense cap mena de dubte, un reflex autèntic de l’estat d’esperit de l’opinió pública a tot Espanya, fora de Catalunya i de Bascònia que aspirava també a un Estatut d’autonomia propi. ¿Injusta la reacció de l’opinió pública espanyola? ¿Filla de la incomprensió? Al meu entendre, res de tot això, ans tot el contrari. Fent la crítica del Tractat de Versalles, Jacques Bainville va dir: ‘Trop faible pour ce qu’il a de fort’ (massa feble pel que té de fort). Una inversió d’aquesta frase de Bainville dóna, crec jo, una idea fidel de la naturalesa i de la feblesa fonamental de l’Estatut d’autonomia de Catalunya: massa fort pel que tenia de feble. Una mica distrets, els homes de Núria no es van adonar que el seu text feia dels catalans, en una certa manera, una classe de ciutadans privilegiada. Uns ciutadans que tindrien un govern i un Parlament propis, amb una Constitució interna pròpia, i que al mateix temps conservarien íntegres els seus drets a participar en el Parlament i en el govern central d’Espanya. La monstruositat era massa gruixuda perquè la resta d’Espanya se l’empassés sense més ni més. D’altra banda, darrera aquestes institucions de sobirania –un govern i un Parlament– hi havia molt poca cosa. El govern de Madrid no renunciava essencialment a res. Un militar espanyol intel·ligent, recordo que era el coronel Beigdeber, futur alt comissari d’Espanya al Marroc durant la guerra civil i més tard ministre d’Afers Estrangers del general Franco, aleshores agregat militar de l’ambaixada d’Espanya a Berlín, em va dir un dia: ‘Esos catalanes, siempre tan ilusos. Ahora creen que Azaña les ha dado la autonomía’. Tenia tota la raó el coronel Beigdeber. Essencialment l’Estat espanyol havia donat molt poca cosa. No havia cedit cap dret sobirà, no havia delegat cap funció, s’havia limitat a ‘traspassar’ serveis i a permetre la instal·lació de noves institucions –el govern, el Parlament– molt llampants per fora i gairebé totalment buides per dins. ‘El traspaso de servicios –digué un dia Manuel Azaña al Parlament– no significa que unos funcionarios públicos van a salir de Cataluña y serán reemplazados por otros’. Una manera com una altra d’explicar als diputats que el ‘traspaso de servicios’ no significava res, era una operació purament nominativa.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
