Les piràmides: primer contacte amb Egipte seguint el fil de la història

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Mariló Sanz Mora
08.08.2013 - 09:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A Egipte he anat dues vegades, i cadascuna va ser diferent: vaig variar llocs, també la companyia i sobretot la meua actitud. En el primer era una esponja empassant-me de tot el passat; el segon, més relaxat i sense l’ànsia natural de conèixer, el recorde com un dels més divertits de la meua vida.

Era la primera vegada que pujava a l’avió i m’havia de conscienciar, sobretot perquè tocava fer-ho set vegades al llarg del viatge. Així que de no haver trepitjat cap aeroport en la meua vida vaig passar, en qüestió de dies, a convertir-me en una experta en això de volar. I és que comptabilitzant avions, en recompte uns quants: el de Valèncià-Madrid, anada i tornada, que en són dos. Madrid-el Caire, també anada i tornada que en són dos més, ja en tenim quatre. Assuan-Abu Simbel, anada i tornada també, en són sis. I l’últim i en fan set, Karnak-el Caire. Total, un no parar vol amunt, vol avall, però molt bé per disminuir distàncies en un país tan gran.

En aquesta ocasió, n’érem tres les que ens n’anàvem a descobrir el país dels faraons, i dues treballàvem juntes. D’aquestes dues, jo n’era una. Així que les dues amb ganes de saber bé què anàvem a fer i a veure, vàrem estar tres mesos abans llegint al voltant de la història egípcia, de l’art, dels faraons i dels seus déus venerats. Va ser un goig llegir i compartir el que llegíem. Alguns dels llibres els tinc ara entre mans. Vàrem arribar a saber molt, fins i tot, dels ‘emblics’ familiars que es portaven entre mans en aquella època els faraons i les deïtats. Germans o cosins que es casaven, o es mataven, entre ells, eren entramats d’amor i odi que ens contàvem una a l’altra com si es tractara d’un culebrot actual.

De l’imperi antic anàrem a Memfis que era antiga capital. Es diu que era una bonica ciutat on vivien fenicis, jueus, armenis, grecs, libis i sudanesos, tots tenien els seus propis barris. Hui en dia només en queden unes poques petjades.

Nosaltres visitàrem l’Esfinx d’alabastre d’Amenofis II, que és la més gran de les esfinxs existents realitzades en bloc únic de pedra, amb 4’5 m d’alçària i 8 de llarg. En temps passats, es trobava a la porta del temple de Ptah on es coronaven els faraons.

I també visitàrem la figura gitada de 14 m que representa Ramsés II, que constituïa una de les imponents estàtues que existien davant d’un dels pilons del temple. Allà començàrem a adonar-nos que tot era gran a Egipte: les estàtues, els temples… tot mostrava una magnificència que jo no havia vist mai.

Després, seguint el fil de la història visitàrem a Sakkarah la piràmide escalonada del rei Zoser construïda per l’arquitecte, metge i estadista Imhotep. Es va fer en tres fases principals. En la primera es va fer una gran mastaba; en la segona es va erigir damunt la mastaba una piràmide de 4 grades, i en la tercera se’n va construir una altra quedant ja la piràmide definitiva de sis grades. És la més antiga de totes les piràmides, abans que les de Gizeh. La piràmide té uns 60 metres d’alçària. I representa la manera característica de soterrament en l’antic imperi.  

I  ja en la IV dinastia anàrem a visitar el complex funerari de Gizeh amb les tres imponents piràmides: la de Keops, la més gran, que vaig tindre el privilegi de visitar per dins, la de Khefren i la de Micerí. També és impressionant la Gran Esfinx que presideix el lloc i s’erigeix omnipotent vigilant l’entorn.

I he dit abans que va ser un privilegi accedir a l’interior de Keops, perquè al segon viatge que vaig fer a aquest preciós Egipte, era tancada i ja no s’hi podia entrar. Va ser una experiència única endinsar-se en les entranyes de la piràmide, escodrinyant allò que considerava un misteri. Un misteri per no saber la manera de construir-ho o misteri per no saber com foren capaços els lladres de poder entrar per profanar-ho.. misteris i dubtes.

Va ser una peripècia accedir-ne a l’interior. L’entrada era un passadís estret amb dues rampes o escalinates inicials, no ho recorde exactament, de les quals una era de baixada i l’altra de pujada, el que tinc clar és que les dues estaven juntes en aquell lloc tan estret. Aparentment resultava claustrofòbic pensar que per allà hi havíem de passar, però més angoixa teníem en vore que a l’entrada, que era també eixida, on obligatòriament s’havia de travessar, hi havia uns xicots situats que, davant la mirada atònita de tothom, ‘tocaven’, sobre tot dones, de manera descarada amb l’excusa d’ajudar. Així, començaven agafant-te la mà, i amb l’altre braç i mà palpaven l’esquena i més avall.

Nosaltres tres miràvem atònites com aquells descarats egipcis se n’estaven aprofitant. No sabíem què fer, així que quan ens tocà el torn d’entrar agafant-se amb sentit d’humor aquell gest, aquell ‘contacte’ tan premeditat, ens limitàrem a riure i ‘aguantar’. El que no sabíem era que dins, en els primers metres, només entrar i on una persona ho tenia just per passar, encara hi havia un parell més de xicots fent el mateix. Era irremediablement impossible escapar a aquell fregament per les dimensions estretes del corredor on ens havíem enfilat.

Passat eixe ‘ensurt’ inicial, seguint la cua on hi havia rampes i escalinates fins arribar a la càmera principal trobàrem un fèretre, que era buit, és clar. No hi havia res especial a veure, però estar dins, anar avançant per les entranyes d’aquella piràmide va ser una experiència difícil d’oblidar.

Keops és un monument que originàriament va superar els 146 metres d’alçària, l’equivalent a un edifici de 40 plantes. I és enigmàtic pensar com s’ho devien fer per construir-la, sense rodes, sense grues o màquines de cap mena. Obrers o esclaus, segons les fonts, van moure més de dos milions de blocs de pedra que pesaven entre 2’5 i 60 tones. I sense brúixola orientaren amb precisió les quatre parets, sense ferro feren forats que semblem fets amb un modern trepant, i sense instruments òptics orientaren alguns punts en concret mirant cap a estrelles importants en el context religiós egipci. Tot és un misteri. És un misteri que porta a moltes especulacions, algunes amb més sentit que altres.

Keops és tota perfecció. Abans estava revestida per fora i encara podem admirar com queda el revestiment interior en les parets quan es va de camí a la càmera reial. És una immensitat que impressiona només mirar l’escalinata que sembla que es dirigeix cap a l’infinit, és la sensació que fa quan des d’un lateral inclinem el cap amunt

La piràmide de Khefren, al primer colp d’ull, sembla la més alta, però simplement perquè va ser edificada en una part del terreny més elevat. És l’única que manté un poc de revestiment exterior. En el meu segon viatge s’hi podia entrar per poder admirar els entramats laberints creats per salvaguardar la càmera reial i que en cap tomba va servir per espantar lladres.

La piràmide de Micerí és la més menuda, amb 66 metres d’alçària. La cambra funerària guardava un sarcòfag de basalt que malauradament es va enfonsar en les costes portugueses quan era traslladat a Anglaterra. Al voltant d’aquesta piràmide n’hi havia tres més de menudetes, anomenades  satèl·lits.

La Gran Esfinx va ser esculpida el segle XXVI aC, de grans dimensions i així es diu que té al voltant d’uns vint metres d’alçària, 57 metres de longitud, i només la cara ja en fa cinc. L’escultura, amb cos de lleó, té la cara del faraó Khefren, això es diu, però qui sap? A Egipte tot està en estudi constant i en discussió. Els que sí se sap és que antigament estava pintada de diversos colors: roig el cos i la cara i el ‘nemes’ que cobria el cap amb ratlles grogues i blaves. Malauradament l’Esfinx va sofrir desperfectes quan els mamelucs usaven la cara com a diana per a disparar.

Veure tot el conjunt, l’Esfinx i les piràmides, va ser realment impactant. Tantes vegades vistes en postals, en documentals… No deixaren de meravellar-me per la grandiositat, per la immensitat, no sé ni quins qualificatius emprar… Gran, tot era gran: les piràmides, cada bloc encaixat, l’espai on s’hi trobava… I és que tinc al cap la imatge de quan em vaig posar al costat d’un dels blocs de pedra i era quasi tan alt com jo. I encara que es pot pensar que no és molt significatiu perquè qui em coneix sap que, molt gran, jo no sóc, realment si que ho és quan es pensa com van arribar pedres d’aquestes dimensions a formar aquella espectacularitat.

Cert que no es pot explicar amb paraules eixa primera impressió que no es perd amb el temps. L’any 2000 les vaig veure de nou, també vaig sentir una cosa especial i continuaren meravellant-me. Tot Egipte en general em va tornar a meravellar, i en la segon ocasió especialment, amb una càmera de fotografiar de més qualitat que la de l’any 1987, vaig gaudir fent fotografies de debò.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any