Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  31.07.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

El món de Xammar, cada dia del mes d'agost

Una sèrie d'estiu per a recuperar i difondre l'obra d'aquest catalanista de pedra picada, periodista d'estil agut, expressió genuïna i comunicació efectiva · Fa cent vint-i-cinc anys que va néixer i quaranta que es va morir

Men?ame
 

Enguany s'escau el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement del periodista Eugeni Xammar (1888-1973) i el quarantè de la seva mort. Poc abans de morir-se va acabar de dictar un gran llibre de memòries, 'Seixanta anys d'anar pel món' (Quaderns crema), considerat la seva obra més important. El títol fa referència a l'any en què va començar a exercir de periodista fora de Catalunya, el 1913, a Londres. Enguany, doncs, a més dels aniversaris del naixement, de la mort i de l'acabament de l'obra principal d'Eugeni Xammar, fa cent anys que va començar la carrera a l'estranger, on va passar la major part de la vida.

VilaWeb vol commemorar aquests aniversaris publicant una sèrie de fragments del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món' durant el mes d'agost. Reivindicar Xammar és reivindicar un exiliat voluntari que no oblida ni un sol dia el seu país, un catalanista de pedra picada i un periodista d'estil viu, de comunicació eficaç i de llengua genuïna.

Qui és Eugeni Xammar?

Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888 - l'Ametlla del Vallès, 1973) fou un periodista i traductor que passà la major part de la vida fora de Catalunya.

La seva família paterna provenia d'una casa pairal de l'Ametlla del Vallès, on es va traslladar de ben petit. La ruïna de la finca i la poca afecció per l'agricultura el van fer entrar ben aviat a treballar d'aprenent en una empresa tèxtil de Barcelona.

De ben jove, a setze anys, començà a col·laborar en unes quantes revistes, com ara la Tralla, el Poble Català i Iberia, de la qual fou redactor en cap. Paral·lelament, va mantenir una certa activitat política, a la Unió Catalanista, al costat del doctor Domènec Martí i Julià. Durant el primer decenni del segle XX travà amistat amb una colla de joves de l'entorn de l'Ateneu Barcelonès (Manuel Reventós, Josep Carner, Emili Vallès...).

El 1909 va començar a viatjar, de primer a París i després a l'Argentina. El 1913 va emprendre la carrera professional de periodista, com a corresponsal del diari El Día Gráfico a Londres. A cavall entre Anglaterra i França, visqué de prop la Primera Guerra Mundial; fins i tot es traslladà al front, des d'on envià cròniques per al diari la Publicitat.

Durant els anys vint i trenta va ser corresponsal a París. Es va traslladar a Berlín, des d'on va escriure unes cròniques considerades internacionalment uns dels reportatges més interessants i valuosos per a entendre les conseqüències del nazisme. Van ser publicades a la Publicitat, a la Veu de Catalunya i a Ahora, principalment. A Berlín es refermà la seva amistat amb Josep Pla i el 1925 van fer un viatge plegats a Rússia, acollits per un amic comú, Andreu Nin.

Compromès amb la República, durant la Guerra Civil espanyola va ser agregat de premsa a l'ambaixada republicana a París. Després de la guerra s'instal·là a Perpinyà, amb estades a París. El 1944, cap al final de la Segona Guerra Mundial, va entrar a treballar a la delegació de París de l'agència nord-americana Associated Press, on acabà essent adjunt al redactor en cap. Mentrestant, no va desatendre gens el seu compromís amb Catalunya: per exemple, fou cap de gabinet i representant a París del president de la Generalitat a l'exili Josep Irla i també secretari del Comitè de Cultura Catalana.

El 1950 va deixar la feina de París per anar-se'n a Nova York, amb un contracte de tres mesos en els serveis lingüístics de les Nacions Unides. El contracte es prorrogà i li van arribar ofertes noves, de manera que acabà vivint molt més temps als EUA. La feina més important i interessant que hi va tenir fou a Washington, com a director d'una extensa traducció del Banc Internacional de Reconstrucció i Foment, una institució vinculada al Banc Mundial.

Quan va tornar a Europa, va continuar treballant, sobretot des de Ginebra, per a les Nacions Unides, però cada vegada passava temporades més llargues, només mig retirat, a la seva casa de l'Ametlla del Vallès. Es va morir el 1973 en aquest poble vallesà, a l'edat de vuitanta-cinc anys, pocs mesos després d'haver acabat el llibre de memòries, 'Seixanta anys d'anar pel món', que no va poder veure imprès.