21.06.2013 - 06:00
La Troba Kung-Fu ha sortit de la panxa del bou per santificar l’alegria. Joan Garriga i companyia han tornat de Nova York i es passegen pel Vallès que els ha vists créixer i on han mamat el sons populars que plasmen als directes i als discs. La comarca, la rodalia de Barcelona, amb vinyes, oliveres i polígons, són ben presents en el nou disc dels de la Garriga, ‘Santalegria’, un disc que incita tothom a ballar i fa passar les penes amb una bona rúmbia, com la que dóna títol a la primera cançó del disc. Joan Garriga en parla en aquesta entrevista i interpreta una de les cançons, ‘El joglar‘, a l’Espai VilaWeb.
—Què és la rúmbia?
—Un gènere que apareix al Vallès, un estil de música que entronca amb el ball de gitanes de fa segles. Música de diverses procedències que s’expressa en la festa popular. La toquem a les festes majors des de fa molts anys. La rúmbia és el nom que nosaltres donem a això que fem.
—És molt localista, doncs?
—Sí, però alhora s’hi pot sentir identificada gent del Maresme fins a l’Anoia. No se sap ben bé on comença ni on acaba. Passa que al Vallès té una expressió forta, hi ha dates i localitzacions molt concretes. Però el Maresme és una comarca molt germana i aquesta expressió és molt igual, com també passa amb el ball de gitanes, que va des del Maresme fins a l’Anoia. Segurament al Tarragonès hi ha expressions semblants, però ja és una altra cosa. Aquí som més a prop de Barcelona, i les rodalies comparteixen coses.
—Justament en aquest disc es respira Vallès per totes bandes…
—És el país que tenim a tocar, on hem crescut. És on hem posat el punt de mira. En aquest cas hem enfocat a aquesta distància, i ens ha anat molt bé per a expressar què volíem. Curiosament en el disc anterior hi havia una distància focal molt més àmplia, parlàvem de Nova York, però ho vam fer una mica tancats en la foscor. Ara hem viscut una altra cosa, hem tornat a allò petit, fent servir elements més pròxims. I, en canvi, sembla que viatgi més el disc.
—Éreu a la panxa del bou, i ara n’heu sortit i heu pujat al Turó de l’Home.
—El patufet ha sortit d’allà dins disparat. Hi ha un cert punt d’alliberament en aquest disc.
—Cada cançó té uns elements propis, però hi ha algun nexe comú entre totes?
—Hi ha un aire malenconiós en totes les cançons, un estat d’ànim una mica ‘bluesaire’. En aquest sentit, penso que les lletres tenen un punt de blues. Però, alhora, hi ha una confiança i una fe en la força, la llum i la incitació al ball, en l’alegria per a superar-ho tot. I això també té un punt de rebel·lia. Voler fer ballar és això, ‘al mal temps, bona cara’.
—Ja ho deixeu clar en el títol del disc, ‘Santalegria’.
—Ve del títol d’una de les cançons. L’alegria és un petit tresor per a donar sentit a la vida. És tan senzill com això, però a vegades trigues a adonar-te’n. De petit em feien cantar allò de ‘santa Maria, no em deixis ni de nit ni de dia…’. Doncs és això, santificar l’alegria i que no ens falti, perquè és una bona benzina per al nostre motor.
—Català, espanyol, anglès, francès… De què depèn que canteu amb una llengua o una altra?
—A diferència d’altres discs, aquest és força monolingüe. Gairebé totes les cançons són en català. No hi ha cap motiu concret: surt així perquè el paisatge que s’hi descriu surt en català, i en algun cas, com la cançó ‘Como acordeón’, ha sortit en castellà. Tots tenim el nostre món lingüístic al cap. Fer cançons és una manera d’expressar-se, i no hi ha res més. Hi haurà gent que triarà una llengua o una altra per uns altres motius, però el meu és aquest, que les llengües em porten cap a uns llocs o uns altres, i segons això les faig servir. El castellà l’utilitzo d’una manera diferent que el català; crec que es nota en les cançons. Tinc una llibertat formal amb el català que no tinc amb el castellà. En castellà surten cançons més rodonetes perquè tinc una formació de lectura clàssica. Sembla que tingui els sonets de Quevedo i Góngora ficats al cap. En canvi, en català em permeto unes altres llibertats.
—Aquest és el tercer disc de la Troba. Amb Dusminguet també en vau publicar tres, i vau marcar un punt d’inflexió en la música del país. Sou pares de molts grups que toquen avui. Com us fa sentir això?
—Mai no vam tenir la sensació de ser tan innovadors ni creadors de res, i encara menys de tenir fills. Vist amb perspectiva, potser sí que vam fer coses que aleshores no es feien i que ara sí que es fan, però n’hi ha unes altres que es continuen sense fer! Hi havia una part ‘patxanguera’ i de poble, i em sembla que aquest desvergonyiment ara no hi és. En tot cas, sí que s’ha transmès una part d’allò que fèiem, i això és bonic. També notàvem que ens tenien molta estima per algun motiu. Tot i que no teníem pas la impressió de triomfar, amb el pas dels anys Dusminguet ha quedat com un grup una mica mític, gairebé de culte, tot i que val a dir que les vam veure de tots colors. També nosaltres som hereus d’uns altres grups. Això és una bola i ha de ser així.
