04.07.2013 - 00:03
La vista des de les altures és impressionant, verdor condensada sense clarors i enmig, emergents, les crestes de dos piràmides. S’hi comprova com de forta és la naturalesa que ho va envoltar i engolir tot, i com de sàvia la intel·ligència humana maia del passat, construint conjunts arquitectònics de tanta envergadura.
Havíem passat la nit al recinte arqueològic de Tikal on solament hi havia uns pocs hotels sense luxes. N’eren pocs però suficients, i sobretot m’agradà observar que estaven construits per harmonitzar amb l’entorn. A les deu de la nit ja era tot fosc, els generadors de llum s’apagaven. Era la norma per a mantenir la tranquil·litat de qui hi viu: els animals i els fantasmes dels antics maies.
Ens alçàrem enjorn. Estava previst que la visita havia de durar entre 4 i 5 hores, les distàncies travessant vegetació entre piràmide i piràmide són llargues. Però nosaltres ho vam acurtar en quasi una hora, perquè vam pujar a un transport que ens va portar directament a la piràmide IV. No obstant això, no vam perdre detall del que trobàvem de camí.
El fet és que ens vam aprofitar, els sis que anàvem junts, de l’excusa d’un dels companys del grup que no es veia amb forces de caminar molt i augurava que no volia cansar-se massa abans d’hora. I així, amb l’excusa convincent que ens vàrem apropiar la resta de companys, va ser com vam arribar a la piràmide més fresquets que una rosa i amb totes les forces intactes per pujar l’escalinata llarga de fusta que dóna accés a la part alta de la piràmide de més altura.
La vista era espectacular. Ho és i ho seguirà sent. És una imatge perenne i immortal: enmig de la natura les crestes de les dos piràmides. Davant una vista com aquesta s’hi comprovava com de sàvia era la intel·ligència humana maia del passat, construint conjunts arquitectònics de tanta envergadura.
També s’hi comprovava a cada piràmide el fort poder que tenien els governants, perquè eren edificis creats per a engrandir-los, per a adorar-los, per a deixar ben clar a la resta de la gent qui era qui manava. Va ser un goig descansar a la part mes alta de la piràmide després de l’esforç de la pujada amb temps per reprendre forces i mirar, observar i pensar, i amb tot, conéixer i entendre un poc més la història i la vida.
En baixar, seguírem, ara ja a peu, per sendes naturals entre vegetació i crits dels ‘monos aulladors’ molt cridaners. De camí véiem monticles que eren ruïnes de construccions maies encara per descobrir i altres en procés d’excavació, com el conjunt del cinc palaus on estava treballant una delegació espanyola. I és que hi ha moltes coses encara amagades, engolides per la selva. A Tikal hi ha solament un 15% excavat. Anselmo, que era una persona local que ens acompanyava, mantenia l’opinió que era millor que es paralitzaren les excavacions perquè el preu a canvi era molt alt.
Excavar com ho estaven fent a Tikal suposava desforestar, i això estava derivant en un canvi climàtic que s’estava fent notar en els conreus i en la vida quotidiana. Així que ell era de l’opinió que es dedicara el pressupost a mantenir el que ja estava i a altres menesters, més que a extraure altres restes arqueològiques. ‘con lo que tenemos ja es suficiente’ deia. Cert era que des de la perspectiva local tenia raó, però no sé des del punt de vista històric i artístic si s’opinaria de la mateixa manera.
El camí ens portà a la piràmide V, amb un valor especial per als espanyols perquè la restauració la va finançar Espanya. La infanta Cristina ho va inaugurar el 2003. Recorde del viatge anterior que estava tancada al públic i que la reina hi havia anat feia poc per a comprovar què s’estava fent.
Seguint el camí marcat per Anselmo, que estava com a casa fent-nos descobrir racons visibles i amagats, observàrem la vegetació frondosa i les varietats d’arbres que hi convivien, com el copal, per fer cerimònies i ritus o l’arbre del xicle. No vam veure cap pisote, però entre la frondosa vegetació, en cap moment deixàrem d’escoltar el crits estridents dels micos, com si estigueren enfadats amb nosaltres per entrar a casa seua sense permís. Sortosament només cridaven i quasi no es deixaven veure, camuflats entre el ramatge. Per sort tampoc no va eixir al nostre pas cap jaguar dels que hi viuen com molt bé quedava clar per la carretera d’entrada al parc, on hi havia senyals que avisaven del perill que en qualsevol moment se’n podia creuar un davant del cotxe.
I arribàrem a la gran plaça. Majestuosa. Preciosa. I pujàrem, sempre per les escalinates laterals de fusta, a la part alta de la piràmide II, la de la reina, que és des d’on es veia tota sencera. Una meravella impressionant que ja recordava de fa 11 anys quan la vaig veure per primera vegada.
Una cosa havia canviat després de tant de temps: la primera vegada, a les piràmides, encara vaig accedir per les escalinates originals, les principals. Feia uns anys que s’havien creat els accessos de fusta laterals per a evitar més deterioraments i per a afavorir l’ascens, ja que pujar per la pedra natural amb escalons tan alts no resultava gens fàcil.
Ja en el camí de tornada passàrem per veure la zona residencial amb patis centrals i cases laterals.
Tot sorprenia, tot meravellava, tot era bonic. No recordava haver-ho vist amb tant deteniment la vegada anterior. El fet d’anar escoltant les explicacions d’Anselmo va contribuir a entendre millor la societat maia en l’antiguitat i també la societat maia i ladina actual. Anselmo, com la resta de conductors, llanxers, cambrers… o qualsevol interlocutor del moment amb els que vam anar parlant al llarg de tot el trajecte, no tenia cap inconvenient a explicar com vivien i com pensaven. En este viatge, estàvem configurant una visió completa sobre Guatemala fruit de tota la informació procedent de tantes persones diferents.
Enllaços
Array
