Vitòria: asfalt i natura

De la mà d’una persona local… la millor manera de conèixer els secrets que amaga un lloc.

Anem a Vitòria per tres raons: la primera per a conèixer una ciutat que des de fa temps volíem visitar i que sempre quedava relegada a segon lloc per evitar la violència política que malauradament s’hi respirava en la ciutat fins fa poc; la segona perquè volíem visitar uns amics, Pedro i Isabel, a qui feia sis anys que no havíem vist; i tercera, i més inusual, per visitar l’única catedral del món oberta per obres.

De la mà del nostre guia local particular, descobrim com és la ciutat i com és la gent que hi viu. El nucli vell nascut a l’edat mitjana està concentrat en uns carrers envoltats d’esglésies, ‘las cuatro torres’, les anomenen. S’hi accedeix des de la part més baixa de la ciutat per unes cintes automàtiques semblants a les que hi ha als aeroports per a avançar sense caminar i poder descarregar per moments les maletes. Quin gran invent!. En este cas i en esta ciutat, és un ingredient modern enmig del nucli vell, un punt de polèmica que a mi m’agrada perquè fa la seua funció. És una ciutat amb costeres i la pujada es suavitza amb la cinta mecànica.

També és una ciutat verda, molt verda. No només hi ha jardins a la ciutat, també hi ha un cinturó verd que l’envolta.

El punt neuràlgic de Vitòria és la plaça de la Virgen Blanca que s’identifica per unes fonts modernes que ixen de terra. Des d’este punt s’accedeix a una altra plaça més menuda, la plaça d’España, que està porticada i té seients als quatre costats. M’agrada este detall que també està a Bilbao. És un bon lloc per seure, descansar i aprofitar els moments escassos de sol que en esta ciutat són pocs perquè a Vitòria sovint fa fred.

Descobrim una preciosa i acollidora ciutat. Hi ha racons bonics, com la costera de sant Vicent, que fotografiem des de dalt i des baix.

Visitem per dins el palau Escoraza Esquivel, construït per un fill de la família en honor als pares per a demostrar a tothom l’amor que es professaven. Així dins, hi ha escultures que mostren tant l’amor platònic com el carnal. Passegem per la muralla i després mengem bé i barat a una taverna típica del carrer Cuchillerias.

Hi ha molta harmonia a Vitòria, amb palaus i edificis importants, així com a les cases dels carrers estrets que antigament acollien els diferents gremis.

Entrem per curiositat a l’antiga casa del Cordón que, ara rehabilitada, són oficines d’atenció social per a la tercera edat. També passem pel Portalón, al costat de la catedral, que és un restaurant que conserva l’arquitectura de l’edat mitjana,  tan la de l’interior com la de l’exterior.

Hi ha harmonia, però a primera vista el nucli vell es veu deteriorat. Anys enrere, este era un niu d’idees contràries al govern, centre de manifestacions i revoltes. Actualment ha perdut molt en este aspecte. Últimament el govern i algunes entitats privades està fent l’esforç d’adquirir moltes d’estes cases i rehabilitar-les i donar així al nucli vell un aire diferent, es vol llevar l’aspecte de deteriorament implantant tendes elegants i restaurants bons.

És un privilegi tindre un guia local, així ens assabentem de coses que només pot contar qui les viu. I així sabem d’una curiositat sobre el sistema de recollida de fem: hi ha una espècie de tub que absorbeix la bossa de fem i la canalitza cap a l’abocador central. Tot un invent molt higiènic que hauria d’imposar-se més i col·locar-se a més llocs. Pedro ens parla al voltant de la situació política, de fa 40 anys quan ell va arribar a Vitòria procedent d’un poble de Salamanca. Pedro recorda de quan era més jove l’ambient reivindicatiu als carrers de casc antic.

També ens conta sobre la quantitat de gent de fora del Pais Basc que viu a Vitòria, perquè quan l’empresa Michelin, el seu lloc de treball, va arribar a la ciutat, temps arrere, va necessitar molta mà d’obra, que només Vitòria no podia subministrar. Es va crear un classe social nova, eren els emigrants, anomenats maquetos, i vivien apartats en un barri més allunyat. Eren els simples operaris, els que feien treballs inferiors i es conformaven amb salaris baixos, els que eren considerats una mala influència per al poble basc.

Mentre passegem, parlem de l’abans i de l’ara de al ciutat. Pedro ens fa notar quan veu guardaespatles que alguna gent continua portant-ne per precaució. La por arrossegada des de fa temps és difícil de llevar. Es veuen càmeres de seguretat exteriors en edificis oficials com ara Correus. Encara que la situació va a millor, tot procés necessita un període d’adaptació. Pedro conta com per la zona de Diputació, quan arriba alguna personalitat, de vegades desactiven l’ús dels aparells electrònics. És una mesura per a evitar que salte un cotxe bomba per control remot. Ho sap de primera mà perquè Isabel, la dona, té una tenda a prop de Diputació i sovint no pot obrir o tancar la persiana perquè el comandament no li va. Es fa per precaució i així evitar l’explosió de bombes que s’activen a distància.

I una cosa a destacar a tota la ciutat és la quantitat de murals de grandària descomunal que decoren façanes i que l’omplen de vida, color i cultura. Perquè en alguns casos mostren elements de la història i de la tradició que així no s’oblidaran. M’agrada eixa explosió de color i d’enginy, eixe cúmul d’art al carrer que segur que dóna llum en els nombrosos dies grisos de fred.

Esta és una altra idea més que la resta de pobles o ciutats podríem copiar de Vitòria. Esta iniciativa la sumem a la de les escales automàtiques en el cor de la ciutat per a estalviar costeres i a valorar i potenciar els espais verds de dins i de fora de la ciutat que no són pocs.

Amb l’amic-guia improvisat descobrim també un poc sobre la Vitòria verda.

Primer en la mateixa ciutat caminem pel parc de la Florida que continua amb el passeig de la senda que després es transforma en el de Fray Francisco de Vitòria. Este és un passeig que constitueix un relaxant deambular mirant a un costat i a l’altre, els millors palaus i les vil·les més luxoses de la ciutat com Ajuria Enea, residència del lehendakari. És una llarga avinguda, ampla, bonica i tranquil·la vorejada d’arbres, que acaba en l’ermita de sant Prudenci, patró molt venerat.

Després, eixint fora de la ciutat, a pocs kilòmetres, visitem un xicotet parc natural anomenat Garaio, a 15 quilòmetres de Vitòria, lloc que s’usa com a platja. És una zona humida on fan niu moltes aus com cigonyes o pit-rojos, també al bosc fan casa teixons o eriçons.

S’hi poden vore uns curiosos ponts flotants per a creuar el llac, molt ben posats perquè eviten haver de fer la volta sencera sobre tot als ciclistes, senderistes o corredors que van al parc per practicar l’esport. És curiós, i no ho havia vist mai, com el pont s’adapta al nivell de l’aigua.

Una vegada vist Garaio anem a un altre paratge natural, Salburua, dins del cinturó verd de Vitòria, on hi ha un edifici que és centre d’interpretació ambiental: Ataria. S’hi estudien les aus i hi ha una exposició didàctica de l’entorn natural.

Al costat hi ha un enorme edifici d’oficines fet per la caixa Vital, la més important entitat banquera del País Basc i que a Vitòria ha fet moltes inversions per a rehabilitar palaus i monuments.

L’edifici és avantguardista, va guanyar un premi d’arquitectura moderna d’integració en l’entorn perquè la façana simula ser un conjunt de branques d’arbres sense fulles, i cert que a la tardor i hivern, quan els arbres del fons estan sense fulla, es confonen amb l’estructura. La pena és que funcionalment no és tan eficaç i no se li ha tret tot el profit que deuria.

Entre arbres o per asfalt, val la pena visitar Vitòria.

Enllaços
Array