17.06.2013 - 06:00
La repercussió de la cançó ‘Sense tu‘, convertida l’any 2011 en l’himne de la sèrie de TV3 Polseres vermelles, va ser gran i els va fer molt populars, sobretot entre el públic adolescent. Però tot i la seva joventut, Teràpia de Shock va ser un grup precoç que ja aleshores feia alguns anys que existia, format per quatre joves de Les Preses que van començar a tocar plegats als 14 anys. Després d’aquell èxit es van prendre dos anys de calma i ara tornen amb un nou disc (‘Que mai no pari’) més directe en la parcel·la musical ‘i amb lletres menys innocents que reflecteixen les vivències d’un grup de joves ja no tan joves’. Entrevistats per l’ACN, en ‘Suca’ i en ‘Massa’ defensen, a més, que són molt més que un grup ‘per adolescents’.
—Expliqueu-nos el ‘leitmotiv’ del vostre nou disc…
—Ferran Massagó, ‘Massa’ (guitarra i veu): Bé, en primer lloc, les cançons han estat composades el darrer any. Per això és un reflex del que vivim com a banda i individualment. Volem que mai no pari el món: aquesta bola que tots fem girar i que entre tots decidirem cap on volem que vagi. Hi ha, també, la reflexió que es fa qualsevol jove en aquests moments, quan es planteja si allò que fa és el que vol fer. Veus el país on vius, veus el que t’havien dit quan eres petit respecte la necessitat d’estudiar, treballar i ser honrat ‘pel dia de demà’. I arriba aquest dia i veus que tot això s’ho han passat pel forro!
—Deien que estàveu desapareguts. És el preu de ser un grup mediàtic?
—Jaume Sucarrats, ‘Suca’ (guitarra): Vam notar que amb la moguda del Polseres Vermelles vam tenir un ‘boom’, vam començar a tocar molt… Però fas un pic molt alt i després ve una època de calma. Ara ens ha anat molt beétenir aquests dos o tres anys que han passat perquè ens hem pogut tancar al local i cultivar les cançons, per preparar la nova gira. I és que una cosa que tenim és que quan fem cançons les fem pensant més en el directe que en el disc.
—I com sona el nou disc?
—Massa: Hem aconseguit capturar tota la veritat. Quan fèiem les reunions prèvies a l’enregistrament teníem trenta cançons sobre la taula, i n’hem agafades catorze. Primeres preses, res de sobreproduir. Hem volgut capturar emocions. Res de coses súper-tècniques i arreglades, prefabricades. Hem gravat el que és Teràpia de Shock en directe.
—I què en dieu, de les lletres?
—Suca: Mostren el moment que vivim com a banda i com a persones. En el primer disc teníem 13 o 14 anys i tot son cançons molt sinceres, molt innocents. Però ja hi ha aquest grau d’optimisme i positivitat que ens caracteritza. Ara ja han passat set o vuit anys, ja tenim entre vint i vint-i-quatre, i això es nota en la manera com s’expliquen les coses i en els temes que es tracten. Amor, amistat, societat, deliris, sexe, una mica de tot. Els pensaments d’un jove de vint-i-pocs anys de com és el món i del paper que ell hi juga. Els dilemes, les reflexions, experiències… Però no necessàriament has de ser un jove per sentir-te identificat amb les lletres.
—Què espereu transmetre amb aquest disc?
—Suca: Ens agradaria que a qui l’escolti li vinguin ganes de venir a un concert nostre, a veure com sona. Si vols conèixer un grup l’has de veure en directe, i sabràs què fan.
—Us preocupa fer-vos grans?
—Massa: No ens mengem massa l’olla amb aquestes coses. El grup té la seva evolució natural.
—I teniu la impressió que el públic ha crescut amb vosaltres, que us segueix?
—Suca: Hem fet tres concerts abans de treure el disc. I realment han funcionat bé els temes. Però s’haurà de veure. Crec que a finals d’estiu ho sabrem. Però pensem que el nostre públic no és només adolescent; apostem per un públic familiar. La mama, la tieta, la jove i el nen… Tenim públic variat. Sí que a les primeres files hi ha nenes que criden però quan aixeques la vista veus altres coses…
—Us molesta que us hagin etiquetat com un grup ‘per a adolescents’?
—Massa: És que el concepte que et venen és el de ‘grup adolescent’ i no ‘grup per aadolescents’. És cert que hi ha aquest públic, però no només. Sí que t’etiqueten una mica, però dir-nos grup adolescent és com treure mèrit a una feina que pot arribar a un gran públic.
—Quins són els vostres referents musicals?
—Suca: Conservem els referents de sempre, dels grups locals com Lax’n Busto, Gossos, Els Pets, Sau o Sopa. Són els grups que més s’assemblen al que fem nosaltres. Però la referència clara la tenim de grups internacionals. Quan teníem 14 anys ens va agafar de ple la fornada de punk americà, com Green Day, Blink 182… Després hi ha els grups britànics tipus Blur, Artic Monkeys…
—Amelie, Okey Ok, etc. Què en penseu d’aquests grups que us vénen al darrere?
—Suca: Trobem molt interessant que hi hagi una mica de moguda de grups joves que toquen. Recordo que quan vam començar nosaltres no veia tants grups de gent jove tocant en escenaris… I crec que en aquests set anys han anat apareixent. Està molt bé que hi hagi grups de rock, de gent amb energia.
—Per què heu canviat de discogràfica?
—Massa: Ha estat un canvi d’aires. El primer contracte el vam signar quan teníem catorze anys i no sabíem gaire res, ens portaven molt… Necessitàvem tenir una mica més el control. Ara intentem fer-nos-ho tot nosaltres. Hem après que perquè una cosa sigui pura com per menys mans passi millor.
—Ara que ha passat força temps, com expliqueu l’èxit de ‘Sense tu’, i com valoreu tot allò?
—Suca: Tota la moguda de Polseres ens va anar molt bé per donar-nos a conèixer. Recordo que estàvem al local i ens va trucar la mànager per dir que TV3 estava interessada en una cançó nostra per una sèrie…. I a partir d’aquell moment es va produir el ‘boom’, que crec que ni els de TV3 esperaven que fos tan fort. Estem molt contents del que va passar i de què la cançó ja sigui més de la gent que nostra. És un tema que segurament el dia que pleguem seguirà, i això et fa sentir orgullós.
