16.06.2013 - 06:00
sss
El mont Ararat i la resta de les muntanyes permanentment nevades que l’acompanyen ocupen bona part del camp de visió de la meua finestra. Majestuoses. Enormes. L’Ararat és el símbol de la complexitat d’aquesta terra. Pels turcs, és la muntanya més alta del país i la frontera més sagrada. Pels kurds, poble de muntanyes i acostumat a les muntanyes, l’Ararat és el massís que limita el país pel nord però també l’indret de la primera gran batalla contra els turcs. Pels armenis, simplement, l’Ararat és el centre: figura a l’escut de la república, per bé que cau de ple, tota sencera, en l’actual territori de Turquia. Tres nacions per a una muntanya que la mitologia diu que és la de Noè i l’arca. Per a acabar-ho de complicar.
De Van estant, un radi de pocs centenars de quilòmetres enclou la zona més explosiva del món. A una hora llarga de cotxe hi ha la frontera de l’Iran i la de l’Irac, sempre inquietant. Més ben dit, la de l’estat semiautònom kurd de l’Irac. En menys de dues hores ets a Síria, a l’Armènia que ocupa el Nagorno-Karabakh, i un poc més amunt, a Ossètia i Txetxènia. Cap al sud, Israel és a una hora de vol. Avui Van és una base perfecta, doncs, per a moure’s en una regió on les fronteres canvien com els núvols.
Van és un dels centres del renascut nacionalisme kurd. El batlle de la ciutat, Bekir Kaya, és un dels pocs batlles kurds que encara no han estat empresonats pel govern turc. Malgrat això, parla de manera molt reposada i tranquil·la. Quan li explique que vinc de Barcelona somriu i diu ‘independència’. I tot seguit afegeix que ara ells no tenen les condicions per a intentar-ho. ‘Però algun dia…’ remata allargant molt la frase.
Hi ha prop de dos-cents batlles empresonats, acusats d’amenaçar la nació turca, l’única que els turcs admeten a Turquia. Malgrat l’èxit electoral evident del BDP i l’inici, molt lent encara, del procés de pau amb la guerrilla del PKK, l’existència d’un ‘poble kurd’ és normalment inacceptable per als turcs de qualsevol ideologia. Que en això no hi ha diferències. S’ha obert una mica la mà en qüestions culturals i hi ha fins i tot una televisió que emet en kurd, TRT6. Però d’això a acceptar que hi ha un poble kurd, una nació kurda, hi va molta diferència.
El BDP (Partit de la Pau i la Democràcia), de fet, ni tan sols es presenta públicament com un partit kurd. Ho sap tothom que és el partit dels kurds, no solament dels kurds però majoritàriament dels kurds. Però no ho diu ningú. Ho delaten, és cert, els colors de la bandera, que introdueix el verd i el groc de la tricolor kurda allà on el roig i blanc de la bandera turca és omnipresent. A les ciutats kurdes ha guanyat pràcticament arreu i ha entrat al parlament d’Ankara, ciutat on, fet, té la seu nacional. Tenir-la a Van, o a Diyarbakir, possiblement seria massa. Ells han anat fent visible la causa kurda molt lentament però també d’una manera consistent, guanyant petits espais de llibertat. Quan el vaig conèixer, el 1997, l’Ertuğrul Kürkçü pràcticament amagava la seua identitat kurda a qui no era de total confiança. Avui, en canvi, és un dels diputats kurds més coneguts del parlament d’Ankara. Conegut com allò que és, vull dir, com a kurd.
La qüestió armènia
Els kurds són avui el poble absolutament dominant a Van, però no ha estat sempre així. Fa només cent anys, aquesta ciutat era bàsicament armènia. De fet, el tractat de Sèvres va posar els tres ‘vilayets’ otomans d’Erzurum, Bitlis i Van a l’altra banda de la frontera, dins Armènia. Tot i que diuen que el president nord-americà Woodrow Wilson va dibuixar la frontera, en realitat la proposta d’estat armeni formulada aleshores mai no va arribar a existir. Aprofitant la Primera Guerra Mundial i la retirada de les tropes soviètiques que donaven suport als armenis, els otomans van executar l’extermini dels armenis. Van matar-los tots, sistemàticament poble per poble i ciutat per ciutat. Avui, els tres ‘vilayets’ són buits d’armenis, amb alguna excepció extremadament simbòlica. Un escriptor nord-americà d’origen armeni va trobar fa poc a Chunkush una dona armènia, Asiya, que ningú no sap explicar com va sobreviure a les matances i la repressió posterior. Avui, de tant en tant, algun partit armeni demana atenció per allò que en diuen ‘l’Armènia wilsoniana’ però Armènia, oficialment, no reclama res. Actitud sorprenent si tenim en compte la seua bel·ligerància en favor de l’Artsakh, el Nagorno-Karabakh de russos i àzeris, un territori pel qual han sostingut una prolongada guerra des de finals dels anys vuitanta.
L’actitud armènia oficial sorprèn encara més tenint en compte que ací a Van hi ha una evident font de conflicte: la catedral armènia ara reconvertida en museu. Ha estat un dels grans centres religiosos dels armenis durant segles, situada en una illa de l’enorme llac que dibuixa el perfil de la ciutat. I ha estat això, l’aïllament, que la va salvar de la destrucció segura. Si hagués estat en terra ferma no hauria aguantat els embats de la fúria nacionalista turca.
De fet, ni l’illa no era segura. Fa anys, el govern turc, amb l’excusa que era perillosa perquè el pas dels anys n’havia afectat l’estructura, va ser a punt d’ensorrar-la. No ho va fer per la pressió d’un grup d’arquitectes i historiadors que s’hi van enfrontar i van cridar l’atenció del món sobre el projecte. Finalment, fa pocs anys i a instàncies de la UNESCO, la catedral fou restaurada, però el govern turc es va negar a permetre que fos una església, i la transformà en museu. No tothom va acceptar aquesta decisió i, llavors sí, fins i tot el govern d’Armènia va protestar. Després de molts estira-i-arronses, Turquia va acabar acceptant que una volta l’any el ‘catholicos’ dels armenis hi fes una cerimònia religiosa. I també que una creu, feta especialment per artesans armenis, coronés l’edifici, com l’havia coronat sempre.
D’aleshores ençà, al port de Van hi ha permanentment cartells d’un grup turc que demana que aterren la catedral i que es destruesca qualsevol vestigi del passat cristià i armeni de la ciutat. El vaixell que hi porta s’encarrega també de controlar-los i d’impedir que s’hi acosten. Americans i francesos d’origen armeni i cada vegada més armenis són els principals turistes que s’hi arriben. Segons el barquer, no són pas pocs els que ploren quan veuen els texts gravats a les parets, en alfabet armeni.
Els kurds, musulmans com els turcs però enfrontats al nacionalisme rampant de Turquia, es miren la polèmica amb ulls propis. El moviment kurd ha reconegut haver participat en el genocidi armeni i ha demanat perdó a l’exigua comunitat armènia que resta encara, uns pocs milers, sobretot a Istambul. Fa cent anys, el 1915, ells, els kurds, eren una minoria exigua en aquesta ciutat, aleshores armènia. Avui són els amos de la ciutat després d’haver-ne foragitat els armenis. Els turcs van ser els responsables de la destrucció sistemàtica, que va incloure la destrucció de la immensa majoria de cases i edificis, però els kurds hi van col·laborar. La diferència ara és que els kurds n’assumeixen la culpa mentre que els turcs continuen negant la realitat. Fa quatre anys que petits grups d’intel·lectuals i activistes turcs es troben un dia l’any a Istambul per a consolar la comunitat armènia, i la policia els ha de protegir de la fúria dels ciutadans. Turquia va basar la nova identitat republicana en la negació dels armenis i en el genocidi, i això és una cosa que costa d’extirpar, tants anys després.
Entre els kurds ha qui diu que, si els turcs poguessen, ara ho tornarien a fer, però canviant armenis per kurds. I ironitzen amb el fet que els otomans van fer la feina militar, però després no van poder convèncer els civils turcs perquè ocupassen la ciutat. Ara, òbviament, tot és diferent i Turquia facilita l’arribada d’emigrants d’unes altres regions. Però no n’hi ha prou per a alterar de nou el tauler demogràfic, una de les grans peces mestres de la gegantina partida d’escacs geopolítica que es disputa en aquesta ciutat, situada on conviuen alguns dels corrents més profunds de la història moderna: russos, perses, àrabs i turcs.
