Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  20.05.2013  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Salvador Cardús: 'A l'estat espanyol, l'hostilitat se li pot escapar de les mans'

Entrevista al sociòleg i membre del Consell per a la Transició Nacional, que considera que 'tot va de pressa, potser massa de pressa'

Men?ame
 

'A l'estat espanyol, l'hostilitat se li pot escapar de les mans i aconseguir el resultat contrari del que voldria', diu el sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. En aquesta entrevista a VilaWeb, avisa que el procés d'independència ja va de pressa, 'potser massa de pressa', i que 'tan important és arribar aviat com arribar vius'. En aquest sentit, destaca que el principal desafiament 'és la nostra capacitat de resistència'. També fa aquesta recomanació al poder, mediàtic i financer que s'oposa al procés: 'No les tindria totes a l'hora d'oposar-me a l'aspiració majoritària dels ciutadans.'

Fins quan penseu que el govern català i la societat podran aguantar la situació actual, d'asfíxia econòmica financera, crisi i hostilitat per part d'alguns polítics i mitjans espanyols?
—No ho sé, entre més coses perquè tenim molts números d'estar encara més escanyats econòmicament i de ser objecte de més provocacions. Per això, ara mateix, el principal desafiament és la nostra capacitat de resistència a les envestides. Des del meu punt de vista, encara perdem massa temps responent-los, i encara ens equivoquem massa a l'hora d'assenyalar els culpables de l'asfíxia.

Si el procés no s'accelera no podria aparèixer la sensació de fatiga entre la gent?
—Sí. Aquest és ara el principal perill. És una lluita de resistència, i caldria aconseguir que l'adversari també se sentís fatigat. Però atenció: accelerats, ja hi anem. Tot va de pressa. Potser massa de pressa. I tan important és arribar aviat com arribar vius. Ara mateix, no em preocupa tant la velocitat com la resistència.

El fet que el procés el dirigeixin ara els partits i el govern, i no les entitats civils, pot fer que sigui vist amb més llunyania?
—No crec que sigui cert que el procés hagi quedat en mans de partits i govern exclusivament. La societat civil, de moment, no dóna senyals de defalliment. En tot cas, actua més que no pensa, i això tampoc no és bo. Pel que fa al govern, treballa en la bona direcció i a bon ritme. I, en relació amb els partits, potser falta veure-hi la capacitat d'arribar a l'acord ampli que a tots ens agradaria, que el país necessita i que, si no l'assolissin, no els ho perdonaríem. La societat civil ha d'estirar, sí, però el procés cap a la independència o és a les mans de les institucions polítiques democràtiques o no serà.

Creieu que hi ha res que ho podria precipitar tot?
—Sí. I, a més, aquesta és la hipòtesi més probable. És a dir, que cal tenir-ho tot previst... fins i tot la possibilitat d'un imprevist. A l'estat espanyol, l'hostilitat se li pot escapar de les mans i aconseguir el resultat contrari del que voldria. Posem per cas, la inhabilitació del president Mas. Però nosaltres també hem de ser prudents i no encendre focs inútils, perquè hem demostrat sovint la capacitat d'entrebancar-nos tots sols.

Hi ha prou massa social a Catalunya per a tirar endavant el procés?
—Hi ha prou massa social per a continuar endavant i arribar a tenir la majoria que cal. Però encara no som tants com fan falta. Crec que cal reforçar la confiança en les nostres pròpies forces. Tenim el convenciment racional, però ens falta més coratge emocional.

Si demà es fes un referèndum sobre la independència, penseu que ja podria guanyar el sí?
—Dependria molt de les condicions. Si fos demà mateix, per sorpresa i sense campanya prèvia, podria guanyar el sí, amb una participació discreta. Si fos demà passat, amb vint-i-quatre hores de campanya i totes les institucions de l'estat tocant a sometent, potser guanyaria el no, atenent les forces actuals de cadascú. Una dada important que caldria saber és si els contraris al dret de decidir acabarien volent votar per decidir que no, o si rebutjarien el mateix fet de participar-hi. En el segon cas, que no hi participessin, guanyaríem ara mateix, és clar.

On cal fer més pedagogia sobre el procés? On hi ha més recels? Qui ha de fer aquesta tasca?
—Cal continuar argumentant, però pararia atenció als excessos pedagogistes, que poden tenir un regust de condescendència i originar emocions reactives. Com he dit abans, la desproporció dels arguments favorables i contraris fa que el combat racional s'hagi guanyat. En canvi, mostrem més feblesa respecte de les pors irracionals i, sobretot, quan ens fan creure que no serem capaços de fer-ho bé. És sorprenent la quantitat de gent que diu que no s'ha pensat en això o allò, per bé que més aviat diria que ja és difícil de trobar cap dimensió del procés no estudiada. Serem el país del món que haurà arribat a la independència més ben repensat. Per tant, crec que, en primer lloc, cal ajudar a superar allò que els psicòlegs anomenen 'indefensió apresa', 'learned helplessness', és a dir, a descobrir que tenim la capacitat d'arribar a desprendre'ns de l'ànima d'esclau que ens havien inoculat. I, després, cal combatre les temences lligades a la falsa idea d'un possible aïllament o d'un mal veïnatge amb Espanya. La independència serveix, sobretot, per a construir ponts.

Alguns sectors contraris al procés tenen molt poder econòmic, polític i mediàtic. Amb aquesta oposició serà possible d'arribar a la independència?
—No en tinc cap mena de dubte. El poder econòmic que hi va contra és, de fet, una economia subsidiària del poder polític espanyol, i cada dia té més poc pes. I el poder mediàtic sap que és subsidiari de la societat que serveix i que no en pot fer un gra massa a l'hora de voler-la contrariar en les aspiracions legítimes que té. Si jo fos poder financer, econòmic o mediàtic a Catalunya no les tindria totes a l'hora d'oposar-me a l'aspiració majoritària dels ciutadans.

S'ha obert prou el debat sobre la definició d'aquest nou estat?
—Jo crec que s'ha obert massa. O, si es vol, que s'ha precipitat excessivament. Ja diem blat i encara no és al sac. Hi ha qui ja exigeix la nacionalització de la banca, o discuteix l'oficialitat de l'espanyol, o vol imposar un sistema únic d'escola pública... Sense voler, hi ha qui fa sabotatge al procés posant condicions polítiques que només es podran determinar un cop siguem independents i segons les majories democràtiques que s'estableixin en aquell moment. Una cosa és debatre el procés, i una altra voler-se constituir en assemblea parlamentària abans d'hora.

Qui hauria de definir la nova constitució catalana i quin procés d'elaboració es podria seguir?
—Caldrà obrir un període constituent, i el parlament que tingui encomanada aquesta alta responsabilitat ha de proposar una constitució catalana per a ser referendada posteriorment.

Quin paper hi ha de tenir la immigració? Com ha de ser convidada a participar en el procés?
—Ja fa anys que vaig dir que a Catalunya no hi ha immigrants per definició, i que si algú ho vol ser, que demani papers... Ara, si ens referim a estrangers sense dret de vot en un marc legal espanyol, caldrà decidir com la nova constitució estableix camins d'incorporació legal per tal que tinguin els drets polítics que en una societat oberta i avançada com la nostra se'ls haurien de reconèixer. Estic segur que, com sempre ha passat a la història en qüestions delicades com aquesta, Catalunya acabarà fent la legislació més avançada del món.

Trobeu convenient que el Consell Assessor analitzi possibles fórmules federals o confederals per a Catalunya?
—No estic segur que al Consell Assessor li pertoqui de discutir com ha de ser Espanya. Si em permeteu la ironia –tot i que, en general, anem escassos d'humor, i potser algú s'ho prendrà malament–, diria que ho podria fer si li fos encarregat pel govern espanyol... però cobrant! En tot cas, la decisió no em correspon.

Quina resposta hauríeu de donar com a membres del consell si el Tribunal Constitucional l'arribés a suspendre?
—No puc respondre pels meus col·legues. Però jo estaria disposat a continuar treballant, ni que fos reunint-nos al voltant de la taula de casa meva. Jo hi posaria el cafè, però ells s'haurien de desplaçar fins a Terrassa...

Men?ame