Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  12.05.2013  16:24

Autor/s: Àngel Cano

La síndrome de Diògenes i un café

Men?ame
 

Divendres passat em van multar. Sí, sobre les dotze de la nit em van multar. La causa va ser anar a tirar el fem. Els arguments dels policies, que no es pot tirar més fem quan ja ha passat el camió del fem. Reconec que les hores estipulades són de huit a onze. Ara bé, em naixen unes quantes preguntes: si haguera tirat els residus una volta el camió ja haguera passat, m’haurien denunciat amb aquests arguments? Els policies eren prop del contenidor perquè estaven fent-se un café –o el que fóra– al bar del costat; si no hi hagueren estat, haurien estat atents per si algú eixia a tirar el fem a deshora?

Sé que el que diu la llei va a missa, però no descobriré res que si afirme que la seua aplicació depén de les circumstàncies, del moment, de la gossera i de si tenen ganes de tocar allò que no sona. Per exemple: si dissabte no passa el camió del fem –i, per tant, no es pot tirar el fem–, com s’explica que diumenge de matí la majoria dels contenidors estiguen plens? O perquè el camió no ha passat o perquè els policies no s’han fet café en el bar del costat. Opte, clarament, per la segona opció. Potser, dissabte de nit no toque un café amb llet. Café, d’altra banda, que paguem els habitants del poble, ja que, segons tinc entés, quan van a un local no solten cap euro. Ni als policies ni als guàrdia civils se’ls cobra. Ai, si als estudiants ens pagaren tots els cafés que ens fem al llarg de la setmana...

Igualment passa quan un vehicle aparca en un lloc destinat per als minusvàlids. Ho pot fer ell, ell i ell altre; si ho fas tu, multa. O estacionar cinc minuts en un gual. O mil coses més. És més, tenen la impunitat, alguns, de parlar per telèfon mentre condueixen, però si eres tu qui duu el mòbil a l’orella, la butxaca i els punts del carnet se n’han de ressentir. La justícia és igual per a tots, però aquest ‘tots’ exclou una minoria.

Tornant a l’anècdota del fem, se m’acudeixen diferents vies. Una podria ser posar-me al costat dels contenidors un dia de vesprada i, quan algú vaja a tirar el seu fem, telefonar a la policia perquè veja què hi passa. Hi acudirien de seguida? Sempre es pot recórrer al ‘paparazzisme’. Però no, no seré jo qui els facilite la gran tasca que porten a terme. Una altra via podria ser esperar davant del contenidor, des de les huit fins a les onze, que aplegue el camió del fem. Si fa la seua feina abans de les onze, quan estiga a punt de marxar, tiraré el meu fem i els diré, amb cara de xiquet entremaliat i senyalant el rellotge: 'Mireu, en sou testimonis: no són les onze encara i estic tirant el fem. Sóc un rebel o no?'. Però tampoc no tenen culpa, els treballadors, de cap numeret.

Tanmateix, se me n’acut una de ben bona: podríem quedar tot el ‘poble’ –sense els polítics que ens governen– i esbrinar a quin bar aniran per prendre café. Així, mitjançant cadenes de guatsap, ens posarem tots d’acord i no llançarem el fem al contenidor que més prop siga d’ells. Jo ho sentiria pels amos del local, però a voltes cal el sacrifici d’uns pocs per al bé comú. No obstant això, com que els policies en són molts (tants en cal per a un poble de 8.000 habitants?), s’han de guanyar el jornal, i podria esdevenir-se una cerca i captura a qui incomplisca la llei. Perquè ja se sap, la feina de tot bon policia és la d’evitar que s’incomplisca la llei. Però, ‘quis custodiet ipsos custodes?’, ai!

No podem viure amb la por de ser nets; si els contenidors existeixen, és per dipositar-hi les restes del dia. Tampoc tot el món té un horari adequat al de llançar el fem: qui treballa de nit, què fa, paga directament els diners de la multa? O, potser, la millor solució, i fora bromes, seria emmalaltir de la síndrome de Diògenes i estalviar-nos els viatges tan incòmodes, quan hom ja va amb pijama, per tirar el que ja no s’ha d’emprar. Faríem una mica de pudor, però no hauríem de pagar els sous a tants agents municipals, ni a tants polítics, ni a ningú. Però, no sofreix el poble una mena de síndrome de Diògenes ara mateix?