Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  16.04.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Partal, Junqueras i un estat que no té por dels seus ciutadans

Crònica de l'acte de presentació del llibre de Vicent Partal, 'A un pam de la independència', amb la participació d'Oriol Junqueras

Men?ame
 

La presentació del llibre 'A un pam de la independència' (la Magrana), del director de VilaWeb, Vicent Partal, acompanyat del president d'ERC, Oriol Junqueras, es preveia un debat obert i ric. I no va decebre. Partien d'un esquema definit per tres grans temes: el poder del poble, els processos d'independència recents d'Europa i quin país volem. Tots dos tenien molt a dir i a confrontar. I sabien que en aspectes tan sensibles com la llengua toparien. El debat, a taula.

L'auditori del grup editorial RBA era ple de gom a gom. Gent molt diversa, amb una bona colla de personalitats polítiques i culturals. I molts lectors de VilaWeb, que volien viure en directe el cara a cara entre el director del principal diari digital del país i el president del principal partit independentista del país.

L'acte també va congregar força periodistes, que van recollir les primeres imatges curioses abans de l'inici del diàleg, quan el protocol va col·locar de costat el nou secretari general de la presidència del govern, Jordi Vilajoana, i el diputat de la CUP David Fernàndez. Darrere d'ells s'asseien Salvador Cardús i Ferran Requejo, dos dels membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional i Laura Borràs, directora de la institució de les Lletres Catalanes. I a l'altre costat s'hi podien veure l'ex-conseller Joan Manuel Tresserras, els arquitectes Oriol Bohigas i Bet Galí, l'artista plàstic Antoni Llena, el creatiu i il·lustrador Juste de Nin, l'actriu Sílvia Bel i els escriptors Albert Sánchez Piñol, Patrícia Gabancho i Joan Rendé, l'actriu Lloll Beltran i el poeta i cantant Celdoni Fonoll, i més enllà el president de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Isidor Marí, el comunicador Joaquim Maria Puyal, membres destacats de l'ANC i molts més. Entre el públic, també una important representació del cos consular a Barcelona, atents al procés polític que viu el país.

Eren les 20.10 quan apareixien dalt de l'escenari els dos protagonistes, Vicent Partal i Oriol Junqueras. Va fer-ne una breu presentació el director editorial del grup RBA, Joaquim Palau, que referí dues cites de Soló d'Atenes recollides per Plutarc a 'Vides paral·leles': Soló parlava d'acostar les  lleis a les coses més que no pas d'acostar les coses a les lleis. I també una vegada van demanar a Soló quina era la ciutat més culta (o més ben administrada, segons la traducció). Ell va respondre que era aquella en què l'home que no ha estat mai injuriat persegueix la injúria perpetrada a algú altre, com si ell mateix n'hagués estat víctima. I, amb aquestes cites suggeridores, va fluir el diàleg.

Vicent Partal va dir que era un acte estrany, en què a ell, que és periodista, li tocava parlar de política, i al polític li tocava fer de periodista. Partal, referint-se al títol del llibre, va dir que el procés d'independència ja no era a un pam, sinó tan sols a tres dits.

Oriol Junqueras va demanar a Partal si era partidari d'anar definint un model d'estat, és a dir, de parlar no tan sols dels mals de viure en l'estat actual, sinó també de les bondats del nou estat, per contribuir a convèncer els indecisos i, per tant, de no encallar-se en el 'com' mentre no tinguem estat, perquè de moment podria ser un debat estèril.

I quan tinguem la independència no espanyolejarem

Vicent Partal va ser clar i va recordar que ell era partidari de definir el model d'estat i que en el llibre en parlava a bastament: 'A mi la proposta ben recent que han fet l'Arcadi Oliveras i la Teresa Forcades d'aportar una idea de l'estat que volen m'ha semblat molt bé. Ja sabem que hi ha coses en què no ens avindrem els uns i els altres, però jo tinc una idea de l'estat que vull. I ara no hem d'espanyolitzar el procés, tement què diguen els ciutadans del futur estat: jo vull un estat dels ciutadans, que admeta la diferència, on ser diferent siga bo, que tinga polítiques socials avançades, amb un sistema educatiu públic exclusivament… La independència no passa de la nit al dia. No és com la nit de Reis. L'endemà no ha canviat res, sinó que és en els deu anys posteriors que tot canvia. La independència és un procés inevitable, de manera que és bo que pensem i debatem quin model d'estat volem, fins i tot ideològic.'

Aleshores Oriol Junqueras manifesta les ganes d'intervenir, al marge de fer preguntes, perquè vol rebatre alguns dels primers arguments esgrimits per Partal. I diu: 'La nit de la independència no és la nit de Reis, perquè en el curs de la història hem après que ningú no ens regala res. Jo també vull un estat que no tingui por dels seus ciutadans ni de la dissidència. I això és un tema nou, perquè l'estat espanyol ha tingut sempre por dels seus ciutadans, i ha combatut les minories amb persecucions als jueus, als moriscs, per qüestions de llengua i de religió, i va crear una inquisició espanyola que es va resistir a abolir i no va decaure fins entrat el segle XIX. I va deixar de prohibir llibres quan, literalment se'n publicaven tants que els censors no donaven l'abast de llegir-los. Jo vull un estat basat en la confiança amb els ciutadans. Sembla una idea intangible, però és ben real. I em recorda la cita de Soló de l'inici.'

El dirigent d'Esquerra va obrir un nou tema preguntant a Partal, a partir de la seva experiència com a periodista internacional que ha viscut de prop uns quants processos d'independència recent, com es viu la dissidència i com s'aconsegueixen els consensos. Partal va parlar del procés d'independència a Eslovènia i va ensenyar una fotocòpia del discurs que va fer Milan Kucan durant la declaració d'independència. I en va llegir uns fragments. I va recordar la solemnitat amb què es parlava del procés d'independència, com ara fa el president Mas, el diputat Junqueras o el diputat David Fernàndez. Però que la solemnitat del procés es va acabar amb l'arribada de l'estat. I va afegir: 'La consciència de la gent és sorprenent. El ministre de Defensa d'Eslovènia que van nomenar era un conegut meu, que era objector de consciència. Un cop proclamada la independència, un dia anant amb ell amb cotxe, li vaig preguntar per què encara portava les sigles de Iugoslàvia al cotxe si ja no era iugoslau. I l'hi va costar d'entendre.'

L'eix central de la sobirania és la democràcia

Continua Partal: 'El consens l'ha de bastir la societat, i és el consens social que ens ha de fer funcionar com a estat. Això és molt important i a mi no em fa gens de por, perquè no he vist cap procés com el nostre. A Estònia, tres anys abans de la independència, no hi havia cap independentista. L'eix central de la sobirania és el mètode, la democràcia. Això ens fa imbatibles, i és això que fa difícil de justificar la negativa d'Espanya, la seua actitud contra la consulta. Construir el consens és tasca fonamental dels polítics, però no s'acaba ací.'

I Junqueras: Sí, és feina de tota la societat, de tots els ciutadans. La creació de l'ambient que permeti d'avançar cap a la independència és una feina col·lectiva. Però, tornant a la relació dels eslovens amb Iugoslàvia, és un exemple que em va molt bé per a explicar una evidència que jo visc cada dia al meu poble i a molts altres indrets: que aquí la gent pot votar un batlle independentista i alhora sentir-se espanyola. Hi ha gent que emocionalment, futbolísticament, se sent espanyola, però que políticament no ho és. En aquest sentit, necessitem un país amb una identitat política compatible amb unes altres identitats (lingüístiques, futbolístiques, religioses…). Aquí discrepem una mica, oi?'

Llengua i educació: discrepàncies

Partal: 'Una mica prou. A veure, ho explique: l'Oriol va fer una proposta d'oficialitat tant del català com de l'espanyol per al nou estat. Però, al meu entendre, per motius estatístics, tots els estats que han fet cooficials dues llengües, en poc temps han perdut la pròpia si és minoritària. Jo, en la qüestió de la llengua propose de no tenir cap llengua oficial i que la llengua nacional siga el català i prou (i l'occità a l'Aran).  I després deixar que les institucions i organismes declaren llengua de treball les que vulguen, però sempre amb el català com a referència màxima. Per què un hospital no pot declarar unes llengües com a llengües de treball i el parlament unes altres? Per què totes les comarques i ciutats haurien de tenir el castellà també com a llengua oficial?'

Junqueras: 'El català ha de ser la llengua nacional, la llengua de les institucions i la llengua vehicular del sistema educatiu, però l'estat ha de donar garanties als ciutadans castellanoparlants que es podran adreçar a l'administració pública en la seva llengua materna. Pensa que en una ciutat com Sant Boi, el 80% o 90% dels que hi viuen són castellanoparlants. Ara, si n'hem de dir llengua oficial o d'una altra manera, estic disposat a parlar-ne, però hem de donar garanties.'

Junqueras posa un nou tema sobre la taula, un altre tema de desacord: el sistema educatiu, que Vicent Partal anteriorment ha defensat que fos públic i prou: 'No comparteixo la idea d'aquest sistema educatiu a la francesa que proposes, un sistema públic exclusiu. Trobo que hi ha una tradició fortíssima en l'educació concertada i privada, i entrem en un debat també sobre la llibertat de consciència. Jo considero que seria bo que a Catalunya es continués amb un sistema educatiu que combinés el públic i el privat, amb un estat que protegís el sistema públic.'

Vicent Partal li respon: 'En la nostra societat de la informació, l'escola és l'anivelladora social per excel·lència a l'hora de superar les barreres socials. La majoria de països d'Europa només tenen un sistema públic i si ací tenim també el privat és perquè l'Església Catòlica era forta el 1979.' Va aclarir que escola pública no és incompatible amb llibertat i autonomia i encara va remarcar que aquests debats són els que fan baixar la independència a peu de carrer. 'Podem discutir si en el futur estat voldrem centrals nuclears o no en voldrem i tants altres temes. És fascinant. Quan pense que ens han precedit generacions que únicament van poder resistir… I nosaltres tenim un full en blanc per dibuixar! Aquesta és la cosa més apassionant de totes.'

El moviment popular fa possible la independència

Continua Partal: 'I la importància de reconèixer que és un moviment popular que fa possible la independència. Quan érem joves i marxistes, parlàvem de moviment nacional popular [i en aquest moment ensenya una papereta del referèndum d'Arenys de Munt signada pels organitzadors del referèndum: Alfons López Tena, el batlle de llavors, Carles Mora, i l'actual, Josep Manuel Ximenis]. Aquell dia vaig entendre que allí començava tot, pel poder popular que té el referèndum, que és la força del procés. I la gent està tranquil·la i té confiança en el poder enorme que té. Us explicaré que la vegada que he viscut el poder popular més de prop va ser a Sud-àfrica, durant les eleccions que havien d'abolir l'apartheid: la gent negra havia eixit al carrer, anava molt ben vestida, i feia unes cues immenses per anar a votar. I tothom duia una papereta a la mà! Quan a Arenys vaig veure la gent amb la papereta a la mà vaig pensar: "S'ha acabat, mana la gent." I no pot ser que el poder de la gent només servesca per a canviar la bandera. S'han de canviar moltes més coses. Sabeu què fou més impressionant de la manifestació de l'Onze de Setembre? L'alegria de la gent.'

Junqueras, en el paper d'entrevistador, va demanar com s'imaginava el director de VilaWeb la democràcia de la Catalunya independent, si pensava en una pràctica constant dels referèndums. I Partal va respondre: 'Jo partesc del convenciment que a mi em correspon un vot i que aquest país serà allò que el país vulga, allò que la seua majoria diga que vol ser.'

Tanmateix, no es va estar de dir: 'Vull una democràcia més avançada i això vol dir més participació. Jo no vull una constitució a l'espanyola que se centre en allò que no puc fer. Jo vull una constitució senzilleta i portar els deu temes més polèmics a referèndum: si volem formar part de la Unió Europea, si volem centrals nuclears, si apostem per l'ensenyament públic… Estic molt content de la cohesió social del país, que és altíssima. I en això s'ha de reconèixer la feina que ha fet molta gent. Però hem d'aconseguir de transformar la cohesió. Sovint fem moltes coses pensant en Espanya o en França. Però nosaltres no serem mai un gran país, hem de saber quin nivell d'estat necessitem. Eslovència té quinze ambaixades tan sols. Nosaltres potser no en necessitaríem més de vint…'

Junqueras, amb sentit de l'humor li contesta: 'Home, potser són massa poques.' I pren el relleu: 'A mi em sembla que si la majoria de països europeus s'han constituït durant el segle XX, és en aquest segle XX que han declarat la independència, hauríem de trobar el nostre procés com una cosa ben normal, perquè és una manera de sumar-nos a la normalitat democràtica del continent europeu en el conjunt del segle XX. I hauríem de reflexionar per què a la gent no li sembla tan normal.'

Llanos de Luna i la importància de controlar el territori

Llavors Vicent Partal mostra el seu visat per a entrar a Lituània, amb el número 9, i explica: 'A vegades la independència arriba per casualitat. En el cas de Lituània, va haver-hi el cop d'estat de l'URSS i les coses es van precipitar. I vaig aconseguir de ficar-me en una avioneta cap a Lituània amb una vintena de periodistes més. I quan vam aterrar ens esperava el KGB a l'aeroport. Enmig dels caos ens van deixar passar, però poc abans d'eixir al carrer, ens vam trobar tres homes amb camisa verda i la bandera lituana que ens van parar i ens van expedir aquest visat. Què vol dir això, pensant en el procés d'independència? Nosaltres tenim dues opcions: fer el procés d'acord amb Espanya i negociar quan siguem independents, o fer una proclamació unilateral d'independència. I en aquest segon cas haurem de fer dues coses: anar a la Cort Internacional de Justícia de l'Haia i controlar el territori. Algú haurà d'anar a la delegació del govern i convidar la senyora De Llanos a agafar el TGV o, si decideix de quedar-se, recordar-li que no podrà abandonar la delegació del govern, edifici que haurà de ser custodiat pels mossos d'esquadra.'

Junqueras es va estimar més de respondre com a historiador i no com a polític: 'El 14 d'abril de 1931, Macià va prendre possessió del govern civil acompanyat per joves de la CNT-FAI per defensar la República catalana. Amb això vull dir que en aquesta mena de processos hi ha gent no convençuda que s'acaba trobant enmig del procés i fent un paper decisiu. És un element molt interessant de reflexió per als qui encara no se n'han convençut.'

I a la recta final del diàleg, Junqueras dóna el titular a la premsa política: 'ERC no renuncia a cap via democràtica per aconseguir la independència. Hi ha 195 estats a l'ONU (i dos de no oficials). D'aquests 195, només 21 van fer un referèndum per ser reconeguts. No ens podem tancar cap via democràtica mentre sigui legítima. Com deia Soló, acostar les lleis a les coses. Fa vint-i-sis segles que els grecs ja van entendre com es feien les coses. De manera que ho farem per alguna d'aquestes vies democràtiques.'

La nació sempre anirà de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

L'acte el va tancar Vicent Partal tot dient: 'Estic content de viure aquest moment històric extraordinari. És un honor caminar al costat de tanta gent. És un moment que hem d'aprofitar. I també us volia dir que quan era xicotet l'Empar em va explicar que estat i nació no eren la mateixa cosa, i que valencians i espanyols no eren la mateixa cosa. De manera que quan proclamem l'estat propi també haurem de recordar que l'estat i la nació no són la mateixa cosa i que si l'estat va d'Alcanar a la Jonquera la nació sempre anirà de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.'

Un gran aplaudiment, quan feia una hora que els dos protagonistes parlaven, va tancar l'acte i va deixar pas a una trobada informal de la gent, prop de tres-centes assistents, aplegada a l'espectacular auditori de la Fundació RBA.

Men?ame