Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  08.04.2013  01:01

Autor/s: Toni de l'Hostal

La llista - Març 2013

Arriba una nova edició de La Llista. Aquest mes de març comptem amb el cantant, humorista i blogger il·lustre Toni de l'Hostal, que ens dedica un viatge sonor a través d'un puzzle lingüístic que obre les nostre oïdes a nous sons

Men?ame
 

Ací vos presente una dotzena llarga de cançons en sengles llengües diferents, a vore quina de totes més rebuscada: la tria és totalment subjectiva, basada en els meus gusts personals quant a idiomes i músiques, per la qual cosa quasi tot són exemples d'Europa llevat del berber tuareg, el crioll haitià, el francés acadià i l'hebreu modern; hi ha llengües minoritzades (gal·lés i való), estàndards oficials (alemany, neerlandés i portugués) i casos particulars com el finés —que entraria en les dos categories anteriors– o l'esperanto —amb candeletes–; hoc dos parlars veïns, l'aragonés i l'occità, que demanen especial atenció. Encara me'n deixe un fum, però no acabaria mai la llista, i al remat la idea és que sentiu cançons en idiomes poc habituals, acostumats com estem a fer-ho en les llengües d'estudi i au. Ara, si voleu aprofundir en alguna d'estes, proveu a trobar paral·lelismes sociolingüístics amb el nostre cas, només per gust. En el blog Barat a cançons hi ha més matraca, per si vos quedàreu baix taula.

Una de les primeres cançons que aprenguí a tocar amb la guitarra va ser Calimero, dels Super Furry Animals de Gal·les: no debades, ja que són dos acords i prou, però el mèrit és que la lletra està en gal·lés. Els SFA són parlants nadius d'eixa llengua cèltica i el cantant, Gruff Rhys, diu que li costa parar-se a pensar quan parla en anglés; a més, el seu accent natural enganya els forasters, com li passà al descobridor dels Oasis quan, després d'un concert a Londres, els va dir de contractar-los si deixaven de cantar en gal·lés; el cas és que havien fet tot el concert en saxó, com diuen ells. I hoc: la lletra va del famós pollet dels dibuixos, que Gruff Rhys diu que era fan de la sèrie.

Als Rockfour els passa un poc com als Super Furry: que, per a vendre discs fora de casa, s'han hagut de prostituir en anglés. I això que, fins i tot quan canten en hebreu, este quartet israelí sona més britànic que qualsevol grup anglosaxó: dur el mateix equipet que els Beatles o els primers Pink Floyd ajuda. La llàstima és que, des que aüixàrem tots els judeus i començà el seu no parar en torreta, l'hebreu ha deixat de ser llengua d'estudi ací, la nostra terra promesa. Que a ningú li passe, que ja se sap que forasters vindran...

Toni de l'Hostal, abans de la seua actuació
als Concerts de la #PrimaveraValenciana. /Xepo WS

La utopia alemanya tampoc ho és tant: la unificació capitalista els havia d'eixir cara per força; i encara que, en comparança amb la nostra crisi general, allí pareix que sobreviuen prou millor, el «descrèdit de la realitat» és tan evident com el nostre. O això es desprén de les cançons de Jochen Distelmeyer, del grup hamburgués Blumfeld: admirador declarat de Cohen i Dylan i sòsia de Cortázar, les lletres de Distelmeyer són més aïna explícites, sovint amb referències culturals, i algunes d'elles d'una extensió considerable. I encara que van acompanyades d'un pop-rock electroacústic molt netet, jo no m'explique com allà no són prou coneguts ni com en la resta del món tampoc han tingut massa ressò, sobretot quan els Walkabouts o Pavement els han versionat.

Definitivament, l'autonomia que ens cal és la de Portugal, i qui diga que d'això res, que els lusitans estan en les antípodes rurals de la nostra civilització europea, s'enganya: com a mínim estan igual de malvats que al llevant peninsular, però en l'apartat musical tenen una moguda molt interessant i totalment desconeguda per culpa de la interferència mesetària. Allí, a banda de fadistes i folkloristes, tenen una esceneta pròpia que assimila la música popular a l'alternativa i, a més, homenatja els seus herois desapareguts: l'any 2004 s'ajuntaren uns quants figures de tots els estils adés nomenats per a revisitar unes maquetes inèdites del màrtir de la modernor musical lusa, António Variações, mort vint anys abans, quan encara no s'havia descobert la SIDA.


Si Eurovision fóra realment un concurs internacional de música i no la bufonada interestatal que ha sigut sempre, la gent no se sorprendria tant quan algun representant se n'ix de la coentor habitual amb una coentor il·lustrada, com els últims anys. En el cas de Finlàndia, els figures d'Eläkeläiset no passaren de l'eliminatòria local, però això és quasi anecdòtic per a un conjunt llegendari que du vint anys fent versions de tota classe d'èxits del rock, traduïts al finés i tocats a ritme de humppa (una espècie de pasdoble ràpid importat d'Alemanya els anys 50, tan popular a Finlàndia com el tango): la llegenda dels «jubilats» parla de concerts de més de vint-i-quatre hores, de participació en festivals multitudinaris i actuacions en bars de poble, sempre envoltats de botelles de vodka, de les quals beuen tant públic com intèrprets; les lletres, des del punt de vista d'un pensionista, sobre les dificultats del quefer quotidià quan u és vell, de l'arrogància de la joventut, del caràcter messiànic del humppa.

No hi ha poble més nòmada que el que viu al desert, on el paisatge canvia cada dia i les dunes s'emporten les passes dels hòmens: d'adscripció berber —cal dir tamaziga–, els tuaregs parlen de la seua pàtria en plural, «els deserts». Eix és el nom del grup més autèntic que tocarà enguany —i, possiblement, mai– en el Primavera Sound: Tinariwen. La biografia del seu fundador inclou l'execució de son pare, la fabricació d'una guitarra casolana, militància en l'exèrcit rebel, gravació de les seues peces a tot aquell interessat que duguera un casset al seu estudi al Sahara i, fa quatre dies, la detenció per part d'islamistes. Perquè si ací els grupets del rotllo parlen de la terra com Estellés quan deia «em fregaria amb terra els ulls / i menjaria només terra» o «...et seguirà una polseguera», allà, que no tenen terra sinó arena, sobreviuen a l'erosió natural i políticoreligiosa des de temps immemorial.


Diu que, després del terratrémol d'Haití, els equips de rescat internacionals les passaren canutes per a parlar amb els nadius, que molta francofonia i molt d'anglés-llengua-internacional, però a l'hora de la veritat allà tens vora deu milions d'animes en lo carrer que en la pràctica només funcionen en crioll. Esta cançó de Beethova Obas, que parla de l'abandó d'Haití, no és que siga profètica, sinó que la pobresa històrica d'Haití és conseqüència d'un espoli i d'una corrupció que faria bona la nostra classe política: l'actual president d'allí, enflocat de trage pel PP, és un ex cantant de música patxanguera; és com si ací entronàrem a Rita la Cantãora...

Si el Quebec és l'espill en el qual Catalunya es mira i no es veu, els valencians estem tan fotuts com els acadians de les províncies marítimes a l'est del Canadà. I si al Quebec el fet diferencial fa del francés la llengua oficial d'aquella província que es veu nació, a l'Acàdia perduda ho tenen prou més agre: és per això que els artistes francocanadencs estan quasi obligats a emigrar a eixa altra Barcelona, cosmopolita i multilingüe, que és Mont-real. Un dels últims descobriments d'allí és la virtuosa Lisa LeBlanc, que s'ho toca i s'ho canta molt rebé, amb molt de sentit de l'humor i sense avergonyir-se d'amollar espardenyães en chiac o d'escriure-ho com sona: Aujourd'hui ma vie c'est d'la marde.


Té collons que cap dels tres grans de la Chanson francòfona fóra francés: ara, si bé ni Brassens ni Ferré no n'amollaren mai cap en occità o en monegasc, el belga Jacques Brel sí que gravà unes quantes adaptacions de cançons seues al neerlandés i «brussel·lava» de tant en tant. Fill de pares flamencs, catòlics però francòfils —bona mescla, eh?–, el seu major pecat va ser renegar dels orígens burgesos i cagar-se en tot, especialment en els flamingants. De fet, adaptacions com esta de Le plat pays, que potser coneixereu en la versió alcoiana, estan en el dialecte holandés, amb més prestigi cultural per ad ell que el flamenc, com bé cita Miquel Pujadó. Autoodi? No; és que la llengua francesa és la millor del món! Sempre segons els qui la parlen.

Pitjor és el cas de l'altra mitat de Bèlgica, Valònia, on els parlars tradicionals han sigut substituïdes per l'estàndard francobelga: com a Occitània, hi hagué una campanya de promoció del francés en detriment de les llengües d'oïl locals i l'idioma való el van «arraconar al registre folklòric», com va dir aquell suecà. I encara gràcies d'artistes de varietats com Bob Dechamps, que es va fer popular entre els compatriotes amb temes localistes com este d'André Hancre dedicat al joc de pilota a mà, una de les poquetes coses que compartixen flamencs i francòfons. La tornada enumera els diferents colps del djeu d' bale, i cap al final de la cançó nomena el Genovés d'allà, però a més parla de l'esport amb la mateixa passió que els aficionats d'ací.

Occitània és més que un paral·lelisme: és una realitat amagada, la influència del qual es remunta a la pèrdua d'una batalla fa huit cents anys i la posterior invasió del sud musulmà per part d'un rei montpellerenc. El gros del territori occitanòfon, situat exactament «al sud de França», ha patit un holocaust etnolingüístic per part d'una república equiparable al de l'escola franquista: el panorama d'allà dalt és prou més cru que el que tenim al sud del sud, sense oficialitat ni opció política de tindre'n, però que reviscola gràcies a les escoles Calandrèta, l'eclosió d'Internet o l'adhesió dels nous occitans que han fet seua la llengua dels trobadors. L'assumpció de la causa occitana per part del valencianisme, efectiva durant la Renaixença, no hauria de ser incompatible amb la utopia pancatalanista, sinó indestriable per causes geogràfiques, històriques i, sobretot, lingüístiques. El meu primer contacte amb la llengua d'oc fou gràcies a Al Tall, en la versió valencianoprovençal d'esta amalgama de Jan-Màri Carlòtti, ací en versió original i en un dialecte prou intel·ligible per als profans.

Als Premis Ovidi 2010. /FOTO: F. Estrela

Aragó és, com Occitània, un altre vincle oblidat al qual devem part de la nostra identitat. I no em referisc només a la de les comarques xurres, sinó a la dels valencians sensu amplo: segons la tesi de Vicent Baydal, la identificació dels regnícoles com a valencianets nasqué per oposició als nobles aragonesos (i no als catalans, com podria pensar algú). A banda, hi ha el veïnatge històric i geogràfic d'ambdós territoris i la influència de l'adstrat aragonés en el castellà xurro i el valencià. Romanticisme medieval a banda, l'idioma aragonés existix com a tal, reduït al sud dels Pirineus però recuperat pels nous parlants com a símbol d'una nació que té d'himne el cant a la llibertat de Labordeta. L'abuelo, curiosament, també cantà est altre himne panpirinienc en la versió en aragonés dels Biella Nuei.

Comptant les estrofes de la versió multilingüe d'El tio Pep, jo he aplegat a cantar en nou o deu idiomes diferents, però no en el mateix concert. D'això, la palma se l'endú el gascó Joan-Marc Leclercq, que ostenta el rècord Guiness de cançons d'idiomes diferents en un mateix recital: vora trenta i, entre ells, l'esperanto, l'idioma internacional inventat per un oculiste polonés ara fa un segle, que és la llengua que haurien de parlar tots els gabiots que diuen que no són nacionalistes, sinó «ciutadans del món». Esperant-ho estem, que el JoMo els ho posa fàcil amb adaptacions fidels de clàssics de la música espanyola com este.