02.04.2013 - 06:00
El neohel·lenista Alexis Eudald Solà, traductor de la poesia del premi Nobel cretenc Elitis, es trobava a Xipre en un congrés dedicat a Seferis, l’altre Nobel, quan es va assabentar de la seva mort. Des d’allí, va escriure un sentit article, a manera d’obituari, per publicar al Diari Avui. Digué Solà: ‘Avui, quan el sol devalla i es pon darrere les muntanyes de Troodos i la foscor s’ajau damunt de l’illa, el meu adéu al poeta, des de Xipre, és un adéu dolorós, sentit, inconsolable.’
I veus la llum del sol com deien els antics… L’autocar s’atura de sobte i els seus ocupants van baixant, d’un en un. Silenciosos. S’acosten a la interminable xarxa de filferro que els barra el pas i des del lloc on es troben contemplen l’ampla extensió d’una terra de ningú, l’accés a la qual els és prohibit.
Més enllà, darrere la bandera roja i amb la mitja lluna, que mostra l’amenaçadora presència de l’exèrcit ocupant, s’extén l’ampla ciutat mig abandonada, morta. I no obstant, els finestrals i els terrats de la catedral, que apareixen llunyans sobre el fons d’una mar blavíssima, porten el record d’una presència catalana que allí, a Famagusta, es feu sentir a través d’un dels seus consolats, provablement el més extrem en l’àmbit tan extens de la Mediterrània.
La visió d’una terra erma, dividida, prohibida, exalta l’ànim d’aquells espectadors amb sentiments que van del plor a la ràbia. En ple segle XX i en l’Europa que es diu civilitzada!
No havia passat una hora, eren prop de les quatre, que al pati del monestir de Sant Llàtzer, a l’antiga, Kition, els mateixos ocupants de l’autocar -uns quants estudiosos que s’havien aplegat durant tres dies per parlar de Iorgos Seferis, des del record del seu gran amic i estudiós Iorgos P. Savvadis- trasbalsats pel dolor de l’infern de la guerra, reben la notícia de la mort d’Elitis. I encara es fa més gran la solitud, més aclaparadora la tristesa, més insuportable la sensació d’impotència. Perquè, tot i que el sabíem malalt des de feia dies, Ell ens era del tot necessari. Ell, el gran poeta, era del tot imprescindible per al seu país, Grècia, que sotmesa a la pressió constant d’amenaces i d’agressions, a l’hora de la veritat compta només amb el gran potencial dels seus artistes, dels seus escriptors, dels seus poetes.
Poc abans de Nadal, inesperadament, una amiga d’Atenes havia fet arribar a casa un paquet amb dos llibres preciosos: un, que testimoniava l’amor d’Elitis per l’art i, en especial per la pintura, ple d’aquelles imatges, tan seves, on en forma de collage fotogràfic, feia aparèixer àngels i marededéus i flors i gavines i cases i blanques esglésies sobre la blavor intensa de l’Egeu. L’altre, a l’ombra de dues paraules -a l’oest i tristesa- contenia uns inspirats i bells poemes que restaren, per sempre, el seu darrer, definitiu testament. A les portes de la primavera, enmig del pati que envolta la bella església medieval, la notícia de la seva pèrdua ha vingut a augmentar el sentiment d’infinita tristesa causat per la visió d’una terra envaïda que ell, en dies feliços, havia visitat, havia gaudit, havia estimat. Perquè Elitis, com Seferis, l’altre poeta grec llorejat amb el Nobel, també havia sojornat a Varosia, a la gran casa patrícia, encerclada de tota mena d’arbres esponerosos i alta sobre la badia, on Evanguelos Loízos, aquell gran senyor que els amics anomenaven el Katsimbalis xipriota, havia rebut i hostatjat els noms més grans d’una generació que tanta glòria ha donat a la història de la moderna literatura grega. Des d’allí, Loízos, mecenes generós, escriptor, editor i impulsor de tota mena d’iniciatives culturals, havia acompanyat Elitis al claustre gòtic, delicadíssim, del monestir d’Aia Napa, a la vora del sicomor que tant agradava al seu company poeta; li havia ofert, segur, l’edició de la Crònica de Makheras, que tantes pàgines conté sobre la nostra Eleonor ‘reina txiprana’ i l’havia portat per tots aquells llocs -Bel·lapais, Kirenia, Sant Hilario i Ruffavento- evocadors dels moments de dolor i de glòria en la història del dolç país de Xipre. A l’illa, Elitis, com Seferis, havia pogut comprovar, com un miracle sempre renovat, la continuació de l’hel·lenisme, aquí, en aquest lloc, sentit i viscut amb més intensitat, amb més veracitat, amb més puresa. I per a ell, poeta de l’hel·lenisme, aquesta vivència l’emocionava, aquest record l’acompanyava tothora.
Potser, en aquests darrers anys, i amb el pensament fix en la situació de l’illa, en més d’una ocasió hauria recordat els seus versos, avui com avui fatalment profètics:
Ha bufat la nit
S’han apagat les cases
i és tard en la meva ànima
Ningú no escolta
i allà on sigui que truco
la memòria m’occeix
Germans meus, diu
hores negres arriben…
He girat els ulls
amarats de llàgrimes
devers la finestra
He cridat als portals
i la veu m’ha agafat
la tristor dels assassins
Al mig del centre de la terra
S’ha mostrat el nucli
que s’enfosqueix del tot
I el raig del sol
ha esdevingut, vegeu
el fil de la Mort.
Personalment conservo d’Elitis vivències i records molt més amables que, de retorn a Catalunya, i a les planes de l’Avui em plaurà d’explicar. Entre d’altres, resta inoblidable aquella presència seva entre nosaltres, a la tardor del 1980, amb les visites fetes a la Universitat, al Museu Picasso, al Monestir de Montserrat, al Palau de la Generalitat. Com a lector, mai no podré esborrar dels meus ulls el gaudi d’una clara i serena llum que em donen els seus versos, aquella sensació física -tan voluptuosa com s’agrada de subratllar Lluís Llach, lector devot d’Elitis- d’absoluta comunió amb un paisatge estimat. Avui, però, quan el sol devalla i es pon darrere les muntanyes de Troodos i la foscor s’ajau damunt de l’illa, el meu adéu al poeta, des de Xipre, és un adéu dolorós, sentit, inconsolable.
