Memòria de Xipre

Recuperem una conferència d’Alexis Eudald Solà, neohel·lenista i cònsol honorari de Xipre entre el 1995 i el 2001. Parla de la descoberta de Xipre per part del premi Nobel grec Iorgos Seferis, als anys cinquanta del segle XX. Solà, traductor de la seva poesia al català, va presentar aquesta ponència en un acte acadèmic al paranimf de la Universitat de Barcelona el 1997, en presència de l’ambaixador xipriota. Xipre estimula el do de la creació en Seferis, que ens mostra l’illa amb ulls de poeta i en tota la dimensió. Us n’oferim un resum.

I veus la llum del sol tal com deien els antics.
I amb tot jo pensava que veia durant tants anys
caminant enmig de les muntanyes i la mar
topant-me amb homes amb panòplies perfectes:
és estrany, no m’adonava que només veia la seva veu.
Era la sang que els obligava a parlar, el moltó
que degollava i estenia als seus peus.
Però no era aquella llum l’alfombra vermella.
El que em deien calia que ho palpés
com quan perseguit t’amaguen de nit en un estable
o arribes finalment al cos d’una dona d’ampla sina
i és plena la cambra de perfums sufocants.
El que em deien pell i seda.

És estrany, la veig aquí la llum del sol: la xarxa d’or
on les coses palpiten com els peixos
que un àngel gegant arrossega
juntament amb les xarxes dels pescadors.

(Seferis)

El divendres, dia sis de novembre de 1953, passat el migdia, Iorgos Seferis arribava per primera vegada a l’illa de Xipre. […] Durant un mes llarg, acompanyat d’uns amics i admiradors fidels –el pintor Diamandís, el mecenes Evànguelos Luízos, l’escriptor Lawrence Durrell– resseguiria, pam a pam com en un devot peregrinatge, tots i cadascun dels llocs més destacats de l’illa: els castells de Kutsovendi i Sant Hilarió, a la falda del Pendadàktilos, i a baix, arran de mar, Kirènia i l’abadia de Bel·la Pais, per continuar tot seguit cap a Nicòsia, Famagusta, Agia Napa, Èngomi, la península septentrional de Rizokàrpassos i l’ermita de Sant Andreu, Salamina, Làrnaka, Pafos, Limassol, Kolossi, el monestir de Kikku, Idàlion…

És del contacte de Iorgos Seferis amb el dolç país de Xipre, de les seves reflexions recollides en el seu ‘Diari’ i en més escrits que arrenca el meu intent de recordar una vegada més l’actitud del poeta i diplomàtic grec davant d’aquesta gran illa mediterrània […].

El diplomàtic grec ja des del primer moment parla amb gran lucidesa de la situació anòmala, des del punt de vista polític, en què es troben l’illa i els seus habitants però, immediatament, també s’adona –i així ho manifesta– que la solució és molt difícil i que, en tot cas, caldrà que la debatin a fons i l’adoptin els habitants de l’illa.

Establert això, cal dir immediatament que Seferis proclama, per damunt de tot, que és aquí el lloc del seu retrobament amb la llum, la qual cosa és tant com dir el lloc del seu retrobament amb la vida. […]

Xipre, però, li va fer present sobretot la realitat d’una llengua –la seva– que es mantenia allí, en aquella illa llunyana, amb tota la seva vigoria i amb tota la seva frescor. […]

És per això, doncs, que el poeta parlava d’un sentiment d’amplitud quan es referia a la seva experiència xipriota perquè, en efecte, el seu món i la seva llengua, ambdós factors absolutament inseparables, aquí prenien una dimensió molt més extensa, molt més gran.

[Escrivia Seferis arran d’aquell primer viatge a Xipre del 1953:] ‘Era la descoberta d’un món i era també l’experiència d’un drama humà que, siguin quines siguin les intencionalitats de la nostra relació quotidiana mesura i judica la nostra humanitat. […] L’illa em va donar tot allò que tenia per donar-me en un marc prou limitat perquè cada sensació no s’evaporés com passa a les capitals de l’ample món, i suficientment ampli per poder encabir el prodigi. És curiós que algú ho digui avui: Xipre és un país on el prodigi encara funciona. Aquí començo a veure les reaccions que m’arriben i caldria que digués moltes coses per explicar-me. No és aquest el meu objectiu… (Varòsia, setembre de 1955).’

En efecte, Seferis no buscava la polèmica. En tot cas, la seva actitud envers la qüestió xipriota seria prou clara en els anys successius quan, des del seu càrrec tan difícil d’ambaixador davant Sa Majestat Britànica, just en el moment en què la lluita del poble de Xipre per la seva llibertat adquiria una major força i una major violència, proposaria unes solucions justes i conciliadores que contrasten fortament amb la realitat final d’una independència migrada, concedida, a més, a desgrat i amb avarícia.

[…]

[Diu Seferis:] ‘Me l’he estimat aquest país. Potser perquè hi trobo coses antigues que encara viuen mentre que s’han perdut a l’altra Grècia… potser perquè sento que aquest poble té necessitat de tot el nostre amor i de tot el nostre ajut. Un poble fidel, obstinadament i dolçament ferm. Pensa això, quants i quants han passat per damunt d’ells: croats, venecians, turcs, anglesos –durant 900 anys–. És inimaginable fins a quin punt han estat fidels a ells mateixos, i alhora, de quina manera tan insignificant han aconseguit de fer-lo esvair els seus diversos amos. I ara escriuen a les parets dels seus pobles: “Volem la nostra Grècia encara que hàgim de menjar pedres…” Voldria que els nostres joves anessin a Xipre. Des d’allí veurien molt més ampli el nostres país.’

[…] És cert. Per damunt del poble xipriota, quants invasors! als quals caldrà afegir també, no ho oblidem, els catalans.

[…] L’illa li concedí el do més gran que és donat a un poeta: el de la creació, i és així que els seus versos –recordem-ho, són paraules seves– li foren donats, es produïren com si sortissin de les arrels més profundes i veritables de la terra, com aquell crit sorgit de la fusta vella i endormida de la sínia:

I d’aquell crit
que sorgí dels vells nervis de la fusta,
per què en vares dir veu de la pàtria?

L’illa li va fer present però una altra realitat, no ho oblidem: la d’un poble sotmès a una dominació estrangera que lluitava precisament per desarrelar-lo, per fer-li perdre el sentit de la seva identitat tenaçment defensada al llarg dels segles. Aquesta identitat de la qual parlava –i no vull deixar de dir-ho aquí– el nostre admirable i extraordinari Domènec Badia i Leblich, Alí Bei.

[…]

Xipre constituí per al poeta el descobriment d’un món. Però fou també –i ara i aquí això ho vull deixar ben clar– l’experiència d’un drama humà que serveix per mesurar i judicar el nostre grau de consciència humana. El seu darrer llibre no és solament una col·lecció de poemes: és el testimoni definitiu d’una preocupació, d’una lúcida reflexió i d’un sinceríssim amor. I també des de la constatació d’un dolor que vol ser un clar advertiment, una lliçó molt seriosa per a tots aquells qui trepitgen els drets més sagrats dels homes: la casa, la família, la terra, la llibertat, la pau. Per això aquest vespre si he escollit com a tema central de la meva reflexió sobre Xipre el nom de Seferis i el seu llibre és perquè, més enllà de la seva alta inspiració lírica, el poeta es compromet i ens recorda l’existència d’un fet i d’una situació dolorosos, donant així resposta a la pregunta hölderliniana: Per què ens calen els poetes en un temps mesquí? Doncs exactament per poder dir-nos això: Hi ha una illa.