Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  15.03.2013  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Vicent Sanchis: 'Encara hi ha gent que ens creiem el país sencer'

Entrevista amb el director del Temps, amb motiu del número mil cinc-cents de la revista · Parla, entre més, de periodisme, del marc nacional de comunicació i del canvi que viu el País Valencià

Men?ame
 

Als quioscs del país, s'hi pot trobar aquesta setmana el número mil cinc-cents del setmanari el Temps. És un número únic, més llarg, que repassa els trenta anys de la història de la revista, amb articles especials de periodistes que hi han estat vinculats. Aquest número arriba, a més, enmig del procés de canvi de propietat de la publicació i amb el periodista Vicent Sanchis al capdavant, de fa pocs mesos. En aquesta entrevista parlem amb ell de la revista, dels envits i funcions que ha de tenir, del marc nacional de comunicació i dels canvis polítics que viu el país sencer, en especial el País Valencià.

Mil cinc-cents números. Té mèrit, no?
—Tal com està la comunicació, tal com estan les empreses i els mitjans... Tal com està tot, més que mèrit, sembla quasi un miracle. I si mireu la tradició periodística catalana, em fa l'efecte que cap revista d'informació general no ha aguantat trenta anys als quioscos amb una cita setmanal.

És significatiu que sigui del País Valencià...
—És allò que diuen que de la necessitat se'n fa virtut. És a dir, com que per fer aquesta revista i per treure-la al mercat, des del País Valencià, que és un espai més hostil que no Catalunya, s'ha de blindar tot, tot el que es fa per blindar-la i perquè tingui continuïtat acaba essent garantia de supervivència.

De vegades és el País Valencià que, malgrat tot, acaba empenyent...
—Sí, efectivament, en algunes coses és el País Valencià que empeny. Però és normal: en una situació de molta més agressió i molta més inferioritat de condicions, allò que despunta és o una cosa molt bona o una cosa que té molta resistència. I si és molt bo i té molta resistència, fa que s'aguanti més temps.

Aquesta resistència té a veure amb la tenacitat d'Eliseu Climent?
—Absolutament. Hi ha unes quantes persones així al País Valencià. I una d'aquestes és Eliseu. I quan dic 'així' vull gent resistent, insistent, persistent i obsessionada. Parle de gent que en el seu àmbit han aconseguit despuntar molt. I Eliseu és una d'aquestes persones. Quan ell agafa les regnes d'alguna cosa és garantia que això funcionarà i que funcionarà durant una bona temporada. Perquè Eliseu és una virtut obsessionada. O una obsessió virtuosa.

Hi ha qui ha estat injust, amb Eliseu Climent?
—Algú potser sí. Eliseu, com tothom, pot no agradar a algú. I pot fer les coses d'una manera que a algú no li acaben d'agradar, potser més al País Valencià, per allò dels ecosistemes petits. Però com tot, cal posar-ho en una balança. I la balança en el cas d'Eliseu és molt clara. Qui faça una mirada a la balança centrant-se en el pla negatiu, des del meu punt de vista fa una mirada desafortunada.

Heu agafat la direcció del setmanari fa pocs mesos. Què us hi va empènyer? Què us va convèncer que el Temps tenia corda i futur?
—Crec en el Temps, en la funció importantíssima que fa, en el periodisme que fa, i crec també en el paper condicionat. M'explique: crec en el periodisme en paper, també crec que és un producte generacional, que potser està condemnat a una extinció lenta, però estic convençut que si és un periodisme que té sentit, pot funcionar. El nostre país està molt ben servit digitalment, amb mitjans de la talla de VilaWeb, però en canvi no ho està prou en àmbits com el que ocupa el Temps, en paper, que crec que poden durar encara molt de temps. Fent bon periodisme, jo crec que el Temps té encara moltes raons per a existir. I aquestes raons em motiven.

Per exemple?
—Doncs que hi haja una veu diferent al País Valencià, perquè segons com sembla un desert; que hi haja un pont entre el País Valencià i Catalunya; que hi haja no tan sols un pont sinó una empresa i un grup de gent que entenga que cal encapçalar aquesta entesa necessària entre tots els Països Catalans... Tot això, a més de fer bon periodisme. En tot això, jo hi crec. A banda, jo vaig ser el segon director del Temps i, de fet, em vaig estrenar en l'ofici al Temps. Quan l'editor va venir, no li va caldre gaire temps per convèncer-me.

Parleu del marc nacional de comunicació, un altre dels pilars del Temps...
—Sí, perquè per desgràcia no n'hi ha gaires, de mitjans, que tinguen aquest marc. VilaWeb n'és un exemple clar. Però d'excepcions n'hi ha ben poques. Hi ha molt poca gent que crega que el marc lingüístic ha de ser un marc comunicatiu. Parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa cultura. I som aquí! Si fóssem França i el Quebec diríem que som lluny! Però és que estem units també geogràficament! No entenc per què no fem més esforços per al nostre espai comunicatiu. És com si els valons renunciaren a França i viceversa. En el món del còmic, es parla de còmic franco-belga. Per què hem de renunciar al nostre espai? Ostres, sembla que només ho tinga clar el Temps, VilaWeb i poca cosa més.

No sembla tan complicat. El país som tots...
—Sí, encara hi ha gent que ens creiem el país sencer. Però també hi ha gent que quan ha de retallar la primera cosa que fulmina és la delegació de Perpinyà. I aquí ho deixe i sóc prou clar.

I tant. A l'editorial del número mil cinc-cents dieu que vivim una normalitat anòmala...
—Sí, perquè hi ha un seguit de gent que ens entestem a viure així. A viure una normalitat dins l'anomalia. O una anomalia dins la normalitat. Som així.

El Temps ha de ser també una finestra del País Valencià a la resta del país?
—Aquesta és una de les seues funcions, efectivament. A Catalunya hi arriba poca informació del País Valencià. I al País Valencià hi arriba poca informació de Catalunya. Només cal veure què passa amb TV3. I aquestes informacions en ambdues direccions arriben sovint esbiaixades. A Catalunya sembla que a vegades només hi arribe la crònica negra o les cacicades del PP. I cal que algú explique necessàriament a cada costat del riu de la Sènia les noticies normals i amb una interpretació de la realitat amb l'aspiració de no convertir-la en un espectacle de circ o en un exotisme.

Parlàvem de les funcions del Temps. En el context de la informació que vivim, quina mena de continguts ha d'oferir?
—Aquí hi ha una de les claus que sembla que els diaris en paper encara no acaben d'entendre. Ara hi ha internet i hi ha Twitter. L'oferta d'informació immediatista és brutal. El Temps, com a setmanari, ha de ser un espai de reflexió. No cal que tot siga actualitat. N'hi ha prou tocant els punts d'actualitat que poden interessar els lectors i fer-ho d'una manera més profunda i reflexiva, amb claus d'anàlisi, cosa que no poden fer els mitjans que han de treballar al minut.

Al Temps viviu també un canvi empresarial important. Al mateix editorial dieu que no és tan solament un canvi de nom de l'empresa editora... Aquest canvi és el que ha permès arribar als mil cinc-cents números?
—Bé, el que fem bàsicament és un canvi de propietat. Però és molt important. Perquè el Temps era una empresa familiar que ha funcionat magníficament durant trenta anys, però ara els propietaris veuen la necessitat d'obrir l'empresa a un accionariat diferent. I aquesta és la gran diferència. Perquè aquest accionariat diferent, que és més nombrós, pot estabilitzar la revista trenta anys més, que és el que busquem tots.

Per acabar, dues qüestions concretes sobre el paper que ha de fer el Temps en el moment actual. Quin ha de ser el seu paper en el procés sobiranista que viu Catalunya?
—En primer lloc ha d'interpretar aquest procés a Catalunya, des de Catalunya i per a Catalunya. I en segon lloc l'ha d'explicar als altres territoris de llengua catalana. Sobretot al País Valencià i a les Illes, sovint la informació que es té del procés que viu Catalunya és una informació interessada i esbiaixada. Hi ha molta gent que, del procés català, se'n creu la versió que presenten els mitjans de comunicació de Madrid. El Temps ha de ser un instrument d'equilibri, com també ho és VilaWeb. Un equilibri, d'una altra banda, més necessari que mai.

I la segona: quin paper ha de tenir el Temps en el procés de regeneració política i social que viu el País Valencià?
—Això és molt interessant perquè el País Valencià viu en aquests moments un procés de recuperació política. Hi ha un model que s'ha trencat, que s'ha esbudellat i que ha arruïnat el país. El partit progressista, entre cometes, valencià, no ha funcionat. I el partit conservador, entre cometes, valencià, l'ha destrossat. Per tant, cal un canvi, una regeneració democràtica. Cal un canvi de model econòmic i un canvi moral, m'atrevesc a dir. Doncs això sembla que podria passar, o comença a passar, políticament. Però comunicativament no passa. En molts aspectes, una part important de la premsa del País Valencià continua essent provincial, provinciana i de baixa qualitat. És una premsa que no estructura el país. Aleshores, com es pot aspirar a construir un país políticament i socialment millor si no hi ha una premsa que ho faça possible?

El Temps, per tant, aspira també a fer aquesta funció...
—Sí, però el Temps no és suficient. Cal un canvi molt més profund. Alhora que canvia la societat, han de canviar també els mitjans de comunicació i la propietat dels mitjans de comunicació, perquè pràcticament no n'hi ha cap que siga valenciana. Pràcticament cap empresa editora de la premsa valenciana no és de capital valencià. I per tant no hi té interessos, més enllà dels interessos de negoci.

El veurem, aquest canvi mediàtic?
—Espere que sí. Si efectivament canvia la percepció social respecte de la realitat política i hi ha una regeneració moral, quasi d'una manera natural i necessària hi ha d'haver nous mitjans que puguen reflectir-ho i que puguen respondre a aquest canvi. Espere i crec que ho veurem.

Men?ame