Fènix 11·23

En 2004, Èric Bertran, un nen de catorze anys de Lloret de Mar, va crear l’Exèrcit del Fènix, una comunitat virtual per defensar el català amb un nom extret de la saga Harry Potter. Després d’enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats en què sol·licitava l’etiquetatge dels seus productes en català, la petició és interpretada com un gest d’amenaça, que comportà una acusació de terrorisme informàtic. El disbarat que va suposar el procés de persecució i destrucció va començar a mostrar els esmolats queixals amb què trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista van entrar a sa casa amb una ordre d’escorcoll…

A partir d’aquest fet, alhora terrible i ridícul, els directors persegueixen un delicat equilibri entre dos conceptes: per un costat el drama personal d’un xiquet i la seua família sotmesos a un calvari injust; per l’altre, la paràbola d’abast global que ens parla del desemparament de l’individu davant un estat paranoic i caníbal que ho devora tot sense tindre mirament de cap tipus. Ocorre, per contra, que darrere la història batega una febre ideològica que els autors no volen reprimir, emfasitzant un missatge polític bastit per una ràbia acumulada després d’infinitat d’atacs centralistes i difamatoris des d’allò que, col·loquialment, es coneix com a ‘caverna mediàtica’.

Per aquest fet, en alguns moments del film, la reflexió sobre aquest assumpte és molt planera, mancada de sàtira i un pèl diatriba massa evident que obvia en moltes ocasions la mirada innocent del xiquet implicat en l’afer, perquè, no ho oblidem, aquesta història és un relat, en el fons, sobre la pèrdua de la innocència i de l’abast dels nostres actes, i del terror que provoquen els guardians d’una determinada moral, del pensament dels guanyadors, de les raons de la força… moltes vegades excessiva, irracional, sobre els que no tenen poder, sobre els innocents.