Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  20.02.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Màrius Serra: 'Els Dalí haurien pogut descompensar el centre de gravetat de la novel·la'

Entrevistem l'escriptor, guanyador del premi Sant Jordi amb la novel·la 'Plans de futur', que arriba aquesta setmana a les llibreries

Men?ame
 

Màrius Serra proposa una novel·la més dura que no pas amable, tot i que defensa l'esperit esperançat i positiu dels protagonistes. És una novel·la de família, de personatges a qui pesen i marquen les absències, els silencis, les traïcions, covardies, enyorances, rancúnies... Fa literatura de la condició humana i això que atrapa el lector. 'Plans de futur' (Proa) va guanyar el premi Sant Jordi. Aquesta setmana arriba a les llibreries (llegiu-ne el primer capítol en pdf).

Per centrar l'entrevista cal situar els personatges de la novel·la: ens trobem en el si de la família Sunyer-Carbona. És una família composta accidentalment per la Teresa, pal de paller i única adulta de la casa (a més de la minyona), a causa de la mort del marit i la germana i la fugida del cunyat. És la mare d'en Ferran (Ferri) Sunyer, un noi esguerradet, que va en cadira de rodes i té les mans engarrotades i també inservibles. Però és un superdotat, autodidacte, que es convertirà en un matemàtic de referència internacional en les dècades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, sense sortir de casa i malgrat el franquisme i la rància universitat de l'època. La Teresa també es veu abocada a tutelar els nebots, i fa de madrastra dels tres fills de la germana: la Maria, la gran, l'Àngels, la mitjana, i el petit, que també es diu Ferran, i que acabarà a París exiliat després de la guerra. En canvi, les dues germanes no deixaran mai el cosí, en tindran cura fins a la mort.

Aquesta història és certa i recollida en una biografia sobre Ferran Sunyer escrita per Antoni Malet. Però la novel·la que ha armat Màrius Serra és ficció, perquè allò que escruta és la part emocional dels personatges, des d'una quotidianitat del tot inventada, amb misteris que són silencis persistents, amb fantasmes, enyorança, desamor.

—Em vaig trobar que era una família desestructurada 'avant la lettre', quan ningú no sabia encara què volia dir aquest terme. Es converteix en una família atípica perquè en poc temps la família Sunyer i la família Carbona pateixen dues morts (el pare Sunyer d'una tuberculosi i la mare Carbona d'un atac de cor) i la desaparició, sense que se'n torni a saber res, del pare Carbona.

La causa d'aquestes morts no s'explica al llibre, fet que fa augmentar el misteri de les absències.
—No n'he explicat les causes intencionadament, perquè en el llibre s'acaba passant quatre vegades pel cementiri i no volia carregar-hi les tintes, com tampoc no volia incidir en les raons de la malaltia del Ferran Sunyer, en Ferri, fet que em reservo quan parlo del metge, arquetip de l'època, que comença a tractar-lo i li vaticina el pitjor diagnòstic.

Per sobre de tot és una novel·la de família.
—Una novel·la de família és un terreny adobat en el camp emocional i en el de les percepcions diverses. Amb la mare, per exemple, m'interessava de treballar la idea de la culpa, potser perquè, com qualsevol mare davant d'un fill malalt, fa una autoinculpació. I aquesta projecció de la culpa es trasllada després a l'Àngels, una de les germanes. La culpa plana per sobre de tota la família, perquè la culpa sempre esquitxa. Un altre element emocional que he volgut treballar és el desamor, que és més greu en el cas d'un nen petit, a causa de l'absència de la mare. Ho pateix el petit Ferran Carbona, que nota 'efecte madrastra'. Aquest Ferran, a més, és el personatge que fuig cap a l'exili després de la guerra, l'únic que acabarà fent la vida fora del nucli familiar. Era interessant de pensar com podria haver viscut desemparat.

I què hi cerqueu, en les germanes Carbona?
—Entre la Maria i l'Àngels vaig explorar-ne les diferències, em vaig esforçar a diferenciar-les: una és la filla gran obsedida a creure que el seu pare és un heroi que s'ha jugat el físic i ha fugit per ideals. En canvi, l'Àngels, la germana mitjana, no pateix l'absència del pare de la mateixa manera. L'interès d'ella se centra en el seu cosí Ferran, i l'interpel·la, perquè n'està enamorada. El lligam entre totes dues és molt fort, són dues persones molt properes que passen la vida juntes, tenint cura del seu cosí, però no com si fos un esclavatge, perquè en Ferri irradiava llum. Per això el llibre comença amb el pare fugit, que els escriu una carta a totes dues.

El llibre és escrit en segona persona, fet que d'entrada pot incomodar el lector.
—Utilitzar la segona persona és una de les troballes per explicar la història. La segona persona fa que la història t'interpel·li, perquè la segona persona sempre necessita un receptor. D'aquesta manera també evitava d'acostar-me massa al relat biogràfic del narrador omniscient.

I com vau fer la troballa?
—Quan ja tenia decidida la segona persona, em sembla recordar que vaig llegir un dels últims Auster, aquell que és autobiogràfic, però que utilitza la segona persona per distanciar-se. I llegint-lo em va refermar en la decisió. El 'tu' permetia de distanciar-me.

En la novel·la hi ha dues menes de 'tu': el que hi predomina és una mena d'interpel·lació que de fet és un monòleg interior. Però també hi ha una relació epistolar directa, entre els cosins Ferran Carbona des de l'exili i Ferran Sunyer.
—Les cartes que reprodueixo de Ferran Carbona són reals, i les he reproduïdes pràcticament com són escrites. És el recurs que vaig trobar per mirar el món exterior des del nucli familiar, i així parlar de l'exili i de les matemàtiques i dels matemàtics d'aquell moment. I fer-ho sense interferir en el ritme interior de la novel·la, que no fes empal·lidir l'olla a pressió emocional. 'Plans de futur' és una novel·la d'habitació tancada, però amb les finestres obertes. Perquè l'interès central es troba en la vida quotidiana d'aquella família atípica. Parlant de cartes, hi ha un personatge, la baba Modesta, que surt d'una de les cartes que va enviar el Ferran Carbona al Ferri, el seu cosí. En la novel·la la baba Modesta és la dida i després minyona de la casa.

En la novel·la hi apareix la família Dalí. S'entén que la Maria Carbona va festejar amb el jove Salvador Dalí.
—Les germanes Carbona, tot i que es van quedar a casa per tenir cura del seu cosí Ferri, no eren dues monges ni dones de poc enteniment. Eren riques, cultes i creatives. La Maria i el Salvador sembla que van festejar: ell va tenir la necessitat de retratar-la en el seu procés de formació. També hi ha un estudi previ del quadre que es conserva al Museu de Montserrat. L'Àngels va acabar il·lustrant el llibre de l'Anna Maria, la germana del Dalí. Però, respecte dels Dalí, vaig fugir de caure en una cosa que detesto, que és allò d'anar deixant noms de famosos de la cultura sense cap més sentit que l'efectisme. Per això no hi vaig introduir el García Lorca, tot i que per l'època és segur que es van conèixer. Els Dalí haurien pogut descompensar el centre de gravetat de la novel·la. La família Dalí era un tema molt perillós, perquè s'hauria pogut menjar la història.

El capítol del 'partxisi', on intercaleu una partida del parxís amb la història del retrat del Dalí, és deliciosa.
—En aquest capítol necessitava situar un seguit de fets clau de la novel·la, i el recurs del parxís, un joc on pots matar i perseguir, m'anava molt bé. Vaig triar de fer un paral·lelisme entre el pare Dalí, que es va quedar vidu i es va tornar a casar amb la germana de la seva dona, i les famílies Sunyer i Carbona, perquè si el pare Carbona no hagués fugit, es podia haver casat també amb la Teresa.

Potser seria bo que el lector no descobrís fins a les notes finals que la novel·la es basa en una història real.
—Vaig dubtar molt si posar-hi aquestes notes finals o no. Però les hi vaig incloure perquè en un món tan interconnectat tothom pot trobar aquesta informació i, alhora, tothom la pot falsificar, també. I posar-hi les notes era una manera d'acreditar la feina del biògraf, Antoni Malet, i deixar ben clar que és una novel·la, això que jo he fet.

Què té aquest llibre que no tinguin els anteriors?
—És la primera vegada que m'he trobat amb la sensació de tenir tota la novel·la dins el cap. En tot moment he tingut la història dins el cap. Era tota una concentració aquest treball emocional, perquè és una novel·la de personatge. Això em donava una eufòria estranya.

Heu explicat que la història del Ferran Sunyer us va arribar després d'escriure 'Quiet'. Llavors no vau voler prendre el projecte per por que no us etiquetessin. Tanmateix, què conté el llibre de la vivència personal amb el vostre fill Llullu?
—M'ha donat les eines emocionals per a escriure la novel·la. Sense aquesta vivència no crec pas que hagués pogut escriure 'Plans de futur', si més no d'aquesta manera. Certament, quan vaig conèixer la història del Ferran Sunyer vaig tenir una certa prevenció: 'una altra cadira de rodes?'. Després, quan es va morir en Llullu, vaig sentir la necessitat de deixar de banda l'escriptura o d'escriure unes altres coses. Però quan vaig ser capaç de posar el focus en la família Sunyer-Carbona, aleshores la cadira de rodes va prendre un altre aspecte; ja no era un element central. Això em va alliberar. També s'ha de dir que hi ha una certa transferència personal al final, amb la mort de Ferran Sunyer. Però, dit això, 'Plans de futur' explora uns altres territori. He fet coses que no havia fet abans en literatura, he assajat noves formes narratives.

Men?ame