Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  11.02.2013  17:37

Autor/s: Vicent Partal

Les cinc raons de la renúncia del papa

La mala salut, el descontrol intern i la problemàtica situació del banc del Vaticà porten Benet XVI a fer un gest revolucionari que no pot aturar ningú

Men?ame
 

Benet XVI és un gran amant i estudiós de les tradicions de l’Església. Per això ha sobtat tant que anunciés que renunciava al pontificat, un gest que no havia fet cap papa en molts segles. Què s’amaga rere aquest gest? Segurament la coincidència d'un bon nombre de factors que s’han anat sumant els darrers mesos i que no són tan senzills com sembla.

1. La mala salut. Benet XVI s'ha envellit molt. No té cap malaltia concreta, però aquests mesos s'ha fet molt evident amb quina dificultat passa els dies. Les aparicions públiques han estat molt limitades i els qui l’han vist de fa poc en privat expliquen que gairebé no parla i que deixa que les reunions les dirigesca el seu seguici. 

Benet XVI va patir molt els darrers mesos del regnat de Joan Pau II, que va morir en l’exercici del pontificat i fins i tot en va fer bandera, d’això. Però al Vaticà era de domini públic que ell ja no manava i que la cúria s’havia apoderat del control, amb totes les complicacions que això significava. Benet XVI, per un costat, sembla que no voldria que el Vaticà tornàs a travessar una situació semblant, però alhora cal recordar que és un gran amant de la tradició. I no hi ha cap tradició de renúncies. Renunciar el pontificat és, doncs, segurament, un gest de protesta.

2. El fracàs de la seua política. El papat de Benet XVI és un fracàs. El van cridar perquè era una de les veus més directes i contundents contra l’islam en un moment que l’Església i tot occident es pensaven que la religió mahometana era l’enemic principal. Però, una volta en el poder, Benet XVI va maldar per imposar una agenda sorprenentment renovadora, que topà amb el conservadorisme de la cúria.

Ni políticament ni diplomàtica no ha aconseguit cap èxit. De fet, dins el Vaticà són molt potents les veus crítiques envers el cardenal Bertone, l’actual secretari d’estat i camarlenc. Bertone és l’home fort encarregat de la gestió quotidiana. I no ha sabut aturar l’enorme quantitat d’escàndols que envolten l’Església Catòlica: des de la pederàstia als problemes creixents de l’Istituto per le Opere di Religione (IOR), el banc del Vaticà. 

Els darrers mesos, sobretot a partir de la filtració més que sorprenent de les cartes entre el papa, Bertone i el cardenal Carlo Maria Viganò, la imatge de Bertone s’ha deteriorat fins a l’extrem. En aquelles cartes, Viganò, responsable del personal vaticà, dibuixava un panorama molt tens intramurs, amb constants rebel·lions contra les seues decisions i crítiques a la ineptitud del cardenal, que lògicament insinuaven la del papa mateix. Mai tanta informació del Vaticà no havia estat filtrada ni havia arribat a l’opinió pública.

3. El banc del Vaticà. De nou el Vaticà és en el punt de mira per les pràctiques del IOR, el poderós banc de l’Església. De fet, el càrrec de president del IOR és vacant des del maig del 2012, quan va plegar Ettore Gotti Tedeschi. Les autoritats italianes investiguen la relació del banc amb el gran escàndol de la compra de la Banca Antonveneta pel Monte dei Paschi di Siena, cas en què hi ha implicat Gotti. 

Un dossier recent del Consell d’Europa criticava l’estat de la Ciutat del Vaticà per les pràctiques bancàries. A això, s'hi ha afegit l’escandalosa retirada de totes les terminals de pagament amb targeta de l’estat vaticà. Tot plegat ha posat, aquestes darreres setmanes, encara més el focus mediàtic sobre el banc que tants maldecaps ha causat ja a tres papes. La retirada de les terminals de targeta de crèdit, ordenada per les autoritats italianes arran de les sospites sobre la legalitat de les pràctiques vaticanes, va significar, a més, un colp molt fort al prestigi vaticà. Només cal tenir en compte que d’aleshores ençà no es poden pagar amb targeta, per exemple, les entrades al museu vaticà, i l’estat papal ha quedat desconnectat completament del sistema global de targetes –aïllament que comparteix només amb Corea del Nord.

Un detall a tenir en compte: el 18 de febrer, en teoria, el banc vaticà hauria de renovar el ‘director tècnic’, que ha anat gestionant el dia a dia de les operacions des de la dimissió de Gotti. I ben aviat hi haurà un segon informe europeu sobre la banca vaticana, que sembla que serà molt dur.

4. Els escàndols i la ‘mort civil’. El papa és un monarca absolut. I, d'acord amb la tradició que ara trenca Benet XVI, no plega mai. Això ha fet que en el passat les morts estranyes i sospitoses de papes (la de Joan Pau I, sense anar més lluny) hagen estat atribuïdes a complots per a aconseguir-ne el relleu.

Fa dos anys, un expert vaticanista ja em va explicar la teoria de ‘la mort civil’. Segons ell, la cúria, molesta amb Ratzinger, havia decidit que, més que matar-lo físicament, era millor practicar la mort civil. Provocar un nivell tal d’escàndols que el papa hagués de plegar (ho vaig escriure en un apunt del novembre del 2010).

Els escàndols relacionats amb el Vaticà, efectivament, s’han intensificat notablement aquests darrers anys. Especialment pel que fa a la pederàstia. Les dades que han anat apareixent constantment provenen sobretot de l’interior del Vaticà. Benet XVI va provar d'imposar una política de tolerància zero que no ha reeixit, novament per la poca capacitat del cardenal Bertone. 

El Vaticà sempre ha estat un lloc d’intrigues i escàndols, però difícilment arribaven a la llum pública. El fet que s’hagen succeït una darrere l’altra, amb el famós cas del majordom papal com a exemple paradigmàtic, només pot indicar o un descontrol total del govern vaticà o una pressió enorme dels sectors descontents amb el papa. O tots dos factors alhora.

Tanmateix, el fet indiscutible és que allò que fa dos anys era improbable, l’abdicació del papa, ha passat.

5. La revolució personal. El papa veu el seu regnat com un fracàs. No ha pogut contrarestar el poder de la cúria, s’ha trobat assetjat per escàndols constants, ben sovint usats contra seu, i tem les conseqüències dels escàndols del banc del Vaticà. Ha redactat documents sorprenents i interessants des del punt de vista de la doctrina, però la seua gestió política no ha estat gens reeixida. 

Un papa frustrat per la incapacitat de canviar la Santa Seu té encara un darrer roc a la faixa: la renúncia. Si Ratzinger volia canviar el Vaticà i no ho ha pogut fet, deixant el càrrec provoca una autèntica revolució. Colossal. I la cúria no la pot aturar. D’alguna manera, la renúncia del pontificat és la venjança del cardenal Ratzinger que reconeix la seua impotència però la transforma en un dard enverinat. Un escenari digne dels palaus vaticans.

Finalment, sobre el fet que la renúncia no es faça efectiva fins el dia 28 cal fer-ne una interpretació en clau italiana. Les eleccions italianes més importants de les darreres dècades seran el dia 24 i l’església ha posat tota la carn a la graella en favor de Mario Monti, un home de tradició jesuïta però molt ben vist pel papa.

Men?ame