Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  10.02.2013  06:00

Pirandelo, Eurípides i l'historiador Joaquim Miret i Sans

L'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, comenta les darreres novetats de l'editorial

Men?ame
 

L'editorial Adesiara acaba de publicar en poques setmanes de diferència tres novetats d'interès: de Joaquim Miret i Sants 'Sempre han tingut bec les oques', un dels llibres més polèmics del tombant de segle XX. De Pirandello, 'L'humorisme', traduït per Josep Alemany, llibre imprescindible per entendre la seva obra i bona part de la literatura de totes les èpoques. I el clàssic d'Eurípides 'ifigenia i Àulida', traduïda per Maria Rosa Llabrés Ripoll, una de les peces més imitades de la literatura i de les arts. El director editorial, Jordi Raventós, ens explica algunes de les virtuts de cada llibre.

Joaquim Miret i Sans, 'Sempre han tingut bec les oques'
Introducció d’Enric Pujol
Edició a cura d’Alba Dedeu

Com diu Enric Pujol a la introducció d’aquesta obra, el mític títol de Joaquim Miret i Sans ―historiador, fundador de l’IEC i, entre altres coses, descobridor de les 'Homilies d’Organyà'― ha pogut «sortir de l’armari». D’ençà de la seva publicació el 1905-1906, ha estat una obra semioculta, accessible només als estudiosos. Certament, un llibre que parla d’homosexualitat, de prostitució, de religiosos i religioses que tenien fills o de manifestacions de promiscuïtat sexual no podia ser sinó una obra altament perillosa i només accessible a persones que hom suposava prou preparades per poder afrontar uns temes d’aquestes característiques, com ara historiadors i erudits. Cal dir, però, que també ha passat pràcticament desapercebut al públic en general per les dificultats de la seva lectura, atès que Miret hi reportava diferents processos judicials i ho feia mantenint la llengua que trobà en els documents (català medieval o llatí). En aquesta edició s’han traduït tots els textos en llatí, i el català ha estat actualitzat per l’escriptora Alba Dedeu. Els episodis medievals exhumats per l’autor són motivats per accions considerades, en el segle passat ―i en alguns casos encara avui―, pecaminoses i escandaloses, com és el cas, per exemple, dels capítols «Hecatombe de poncelles», on una alcavota extremament sol·lícita s’encarrega d’aconseguir jovenetes perquè el seu senyor les pugui desflorar, o «Les darreres branques d’un arbre vell», on es tracta el procés de sodomia contra el comte Ponç Hug V d’Empúries.


Luigi Pirandello
'L’humorisme'
Traducció de Josep Alemany

Malgrat el risc que comporta avui en dia traduir assaig, Adesiara es llança a publicar aquesta primera traducció catalana, íntegra, d’aquest llibre, un assaig fonamental per entendre l’obra de l’eminent escriptor italià. Com diu Josep Alemany a la nota preliminar de l’edició, «els assaigs de Pirandello han quedat eclipsats per la seva immensa producció dramàtica i narrativa. Fins a cert punt, això era inevitable, atès el ressò públic que assoleix el teatre i la facilitat amb què els lectors s’empassen un gènere tan llaminer i sovint tan frívol com la novel·la i els contes. Inevitable, sí, però no pas merescut». 'L’humorisme' és, doncs, el principal exponent del Pirandello assagista, una obra en què, barrejant la digressió amb l’erudició, Pirandello desfà malentesos i generalitzacions simplistes, obre noves perspectives d’anàlisi, blasma els efectes mortífers de la retòrica i la tradició, dedica unes pàgines extraordinàries a Pulci, Ariosto i Cervantes, i clou el llibre amb una segona part dedicada a evidenciar que sí que és possible l’humorisme ―que cal distingir, segons ell, de la comicitat, la ironia i la sàtira― en les literatures mediterrànies i a combatre la idea, molt estesa al segle xx, que el vertader humorisme era l’anglès. L’autor fa gala, en tot moment, d’una intel·ligència gairebé «diabòlica» (un dels adjectius preferits de Sagarra quan parla de Pirandello), esmolada, i ens regala sovint les perles més inesperades. Per exemple, el que diu de Montaigne: encara avui alguns s’entesten a presentar Montaigne com la màxima autoritat en el gènere de l’assaig quan, en realitat, és el campió de la prosa ensopida i de curta volada.
 

Eurípides
'Ifigenia a Àulida'
Traducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll

L’hel·lenista mallorquina Maria Rosa Llabrés ―que ja va traduir l’any 2010 els 'Himnes homèrics' i autora del premiat assaig 'Robert Graves i el món clàssic' (2006)― ens ofereix una nova traducció d’aquest clàssic d’un dels tres grans tràgics de l’escena grega antiga. En la 'Ifigenia a Àulida', Eurípides planteja de manera magistral l’atzucac en què es troba Agamèmnon, cabdill dels grecs, abans de partir cap a la presa de Troia: retinguda la flota hel·lena al port d’Àulida, els endevins han assegurat a Agamèmnon que, per obtenir el vistiplau dels déus per a la travessia, ha de sacrificar la seva pròpia filla Ifigenia. El dilema d’un pare obligat a triar entre els vincles familiars i el deure patriòtic, la desesperació d’una mare en descobrir que perdrà allò que més estima o la colpidora enteresa de la jove heroïna a l’hora d’encarar la mort són alguns dels motius que fan d’aquesta tragèdia una obra mestra i una de les peces més imitades per la literatura i les arts. Si noms tan il·lustres com Schiller ―que la va traduir a l’alemany―, Dryden, Tennyson, Racine o Moréas, entre d’altres, van quedar fascinats per la Ifigenia euripidea, ara la tenim en català per descobrir per què els va meravellar.   

Men?ame