Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  13.11.2012  10:23

Autor/s: Berta Seijo i Sara Torremocha

Per què es lliga per internet?

Tres experts reflexionen sobre aquesta nova forma d'enamorar-se

Men?ame
 

Si del que es tracta és de trobar parella per internet, les opinions varien d’un extrem a un altre. Tot i que una part considerable de la població fa servir aquest tipus de mètode, ningú pot esclarir si hi ha més inconvenients o avantatges. A alguns els hi sembla una desnaturalització de les relacions humanes, altres creuen que és una forma de lligar sense perdre el temps, i molts se n’avergonyeixen i no volen reconèixer que estan immersos en un fenomen cada vegada més popular.

Manuel Cruz, Javier Casares i Dolors Reig, tres persones vinculades d’una manera o altra al tema, han volgut donar la seva visió sobre aquesta nova forma d’enamorar-se i oferir una possible solució a alguns dels dilemes que es plantegen actualment.

Relacions ràpides per a una societat ràpida

La tàctica de l'"estudies o treballes" ja no funciona i tres factors són els culpables d’aquest fracàs: la manca de temps, l’individualisme que predomina a la societat i l’augment de la població. Per a Javier Casares, autor de '¿Cómo Ligar en Internet?', el ritme de vida que es porta avui dia és el culpable del canvi d’estratègia a l’hora de trobar parella: "Actualment, la gent va tan ocupada que no té temps. Per això, començar un contacte a una discoteca és menys habitual que donar el primer pas a les xarxes socials o a les agències en línia".

Per a Dolors Reig, autora de 'Socionomia, et perdràs la revolució social?', el motiu principal també rau en la poca disponibilitat dels solters: "Segurament el principal avantatge d’internet és que no cal buscar ‘excuses socials’ per tal de trobar parella, sinó que es pot fer d’una manera molt més directa i, en certa manera, segura i sincera a través de la xarxa".

No obstant això, Reig assenyala que els entorns socials han augmentat gràcies a l’auge d’aquests recursos en línia: "Internet ha fet més complicada aquesta cerca de la parella ideal. Pensa que si abans ja era difícil trobar-la a l’entorn local, ara pot residir en qualsevol lloc del món".  

Diverses vies però un mateix objectiu

"Si parlem d’Espanya, els joves menors de 25 anys utilitzen més Tuenti que Facebook. A més, els solters que formen part d’aquesta franja d’edat i que es coneixen físicament acostumen a contactar després a través dels mateixos mecanismes", explica Casares. Pel que fa a gustos no hi ha res escrit, i és cert que els usuaris que oscil·len entre els 20 i 30 anys prefereixen posar les xarxes socials al seu abast a l’hora de lligar.

L’altre via possible per enamorar-se, és sens dubte l’agència en línia. Portals com Meetic o eDarling ho demostren pel sol fet de tenir ja un lloc consolidat al mercat. Manuel Cruz, professor de filosofia a la UB i autor de 'Amo, luego existo', no creu que sigui una recurs negatiu i afirma que el seu èxit sempre estarà vinculat a la predisposició de l’usuari: "Per a aquestes agències és un negoci, i en la mesura que és un negoci, l’ofereixen com un producte de consum. Però també podem dir el mateix de la discoteca o del local on moltes parelles s’enamoren. Que el contacte establert per aquest mitjà doni lloc a l’amor depèn només dels protagonistes".

Els pols oposats s’atrauen?

És fàcil que els més escèptics vegin el contacte a través d’agència pautat i molt limitat. Això es deu sobretot al fet que aquests portals sempre conduiran el client a perfils similars al seu. El risc no entra dins les seves opcions, el que es busca és una persona afí a tu.

En certa manera, Dolors Reig veu garanties en aquesta manera de trobar parella: "Estem acostumats a una visió molt idealitzada de l’amor. Alguns estudis alerten que la concepció que els pols oposats s’atrauen té molt de literatura i poc de ciència, i que les similituds, més que les diferències, són les que fan que la parella duri".

Per la seva banda, Manuel Cruz també ensorra aquest mite romàntic: "La sintonia no és el amor, però és la condició de possibilitat perquè hi hagi amor. Si ets una persona sedentària difícilment congeniaràs amb algú que li agraden els esports de risc. No hi veig cap problema en què les agències t’ofereixin un univers de persones que comparteixen trets amb tu".

La por al fracàs

"Sempre ha existit un prejudici respecte la recerca de l’amor. Sovint entenem com un signe de feblesa o inadequació el fet d’estar sol, segurament com a excusa per mantenir un model de família monògam i força tradicional", explica Dolors Reig. Aquesta idea enllaça amb el punt de vergonya que moltes vegades impedeix que els usuaris que busquen parella per internet ho confessin obertament.

Per a Javier Casares, els prejudicis són un tema generacional, unes pors que s’aniran esvaint a mesura que passin els anys: "Queda poc perquè trobar parella per Internet ja no sigui quelcom dolent o estrany. Actualment, encara hi ha gent que pensa que ha fracassat si ha arribat als 35 i no té fills ni està casat, més que res perquè ha prioritzat els temes de feina davant els sentimentals".

Men?ame