Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  03.11.2012  06:00

Xavier Giró: 'Si no hi ha més medallistes amb estelada és per manca de llibertats'

Parlem amb un dels impulsors de la 'pluja d'estelades' que diumenge volia omplir la marató de Nova York, que finalment s'ha suspès

Men?ame
 

La Marató de Nova York s'ha suspès fa unes hores, cancel·lant també el projecte d'omplir-la amb senyeres estelades. Aquest era l'objectiu d'una iniciativa promoguda per l'agrupació de l'Assemblea Nacional Catalana a la ciutat. Tot i la suspensió del certamen a causa dels danys que encara pateix la ciutat després del pas de l'huracà Sandy, la 'pluja d'estelades' a la marató de Nova York no era sinó el començament de la iniciativa, tal com explica en aquesta entrevista un dels impulsors, Xavier Giró.

La voluntat del projecte és de promoure l'ús de l'estelada entre els esportistes que donen suport al procés independentista. La campiona del món Núria Picas ja s'hi ha adherit, i els promotors esperen que mica en mica s'hi vagin afegint més esportistes professionals. De fet, per Giró, si ara per ara encara no hi ha gaire campions ni medallistes olímpics que onegin l'estelada al podi 'és per manca de llibertats i per por'. 'Això és el que mirem de respondre amb aquest projecte'.

–Quin era l'objectiu de la iniciativa Pluja d'Estelades?
–La normalització de la identitat catalana en l'esport. Considerem que l'esport és molt representatiu de la manca de llibertats que patim en molts àmbits. Per una banda, perquè són molt evidents els mecanismes que neguen a la majoria dels nostres esportistes la representació del país. Hi ha múltiples casos d'esportistes que es veuen obligats a representar un país que no consideren seu i, fins i tot, que són coaccionats només pel fet d'expressar els seus sentiments, com el recent escàndol amb l'Àlex Fàbregas als Jocs Olímpics de Londres. Amb la nostra iniciativa buscàvem visualitzar encara més el suport majoritari de la societat per una presència desacomplexada dels nostres símbols i identitats nacionals, tant dins el nostre país com en esdeveniments internacionals.

Quin tipus d'impacte volíeu tenir?
–Som conscients que fer aquest pas pot ser molt complicat per als esportistes professional amb més visibilitat, per això buscàvem especialment la complicitat dels esportistes amateurs que no estan condicionats per una carrera professional associada a l'esport, i que avui en dia poden tenir també un impacte mediàtic molt més gran gràcies a les xarxes socials. La intenció és que aquest moviment acabi adquirint un creixement exponencial des del seu origen com a moviment de base esportiva fins a arribar als esportistes d'elit amb més opcions d'impacte internacional.

–Començàveu amb la marató de Nova York, tot i que aquesta finalment s'ha suspès...
–Combinava a la perfecció l'essència del projecte. És un esdeveniment amb un impacte mediàtic enorme a nivell global i arriba a tothom a través de la xarxes socials. A més, hi tindrem una nodrida representació d'atletes catalans. Aquesta acció havia estat impulsada conjuntament amb l'ANC de Nova York que, a banda d'encarregar-se de la logística de repartir les estelades a prop de la fita, també s'encarregava de fotografiar i distribuir gairebé en temps real les fotografies dels corredors, tant a Instagram, com a Twitter (amb l'etiqueta #plujadestelades), la pàgina del Facebook, i a la web 11s2012.cat/plujadestelades

–La Marató, però, s'ha suspès. Què passa amb el vostre projecte?
–Val a dir que la Pluja d'Estelades a Nova York no és la finalitat del projecte, era només un acte inicial de promoció que esperàvem que animés esportistes de tot el país a agafar l'estelada en les seves activitats, fer-se una foto i compartir-la a les xarxes socials amb l'etiqueta #plujadestelades i a la nostra pàgina al Facebook. 

–Us heu inspirat en alguna acció anterior a la mateixa marató?
–La inspiració prové de la mateixa marató de Nova York. Fa quatre anys vaig poder gaudir de la marató com a espectador i aquell dia vaig experimentar per primera vegada just el que volem transmetre aquest any: normalitat. Davant meu van passar desenes d'esportistes amb senyeres, estelades o samarretes de clubs esportius catalans. Veure la meva bandera al costat de centenars d'esportistes vinguts d'arreu del món, al mateix nivell, em va fer adonar de fins a quin punt ens tenen anul·lats a nivell nacional. Vaig entendre per què els mundials o Jocs Olímpics desperten passions a tanta gent a tot el món, ja que signifiquen un reconeixement global de la pròpia identitat i, en el fons, d'una bona part del que som.

–Recentment també hem vist esportistes que celebraven els triomfs amb estelades...
–Aquesta ha estat una segona font d'inspiració. Per exemple, em van cridar molt l'atenció els nord-catalans Michel Rabat i Maria Geoffroy, i també les fotos d'en Jordi Saragossa en els triomfs de la Núria Picas als SkyGames i a la Cavalls de Vent. Val a dir, però, que la que em va fer reflexionar més va ser la de la Sofia Maccari, medallista amb la selecció femenina argentina en hoquei herba dels Jocs Olímpics de Londres 2012. Per una banda, perquè em sembla una molt bona prova del caràcter inclusiu del nostre projecte nacional, ara que els seus opositors justament ens intenten fer creure que és un projecte exclusiu. Però en segon lloc, em va sembla que, si després de la pila de medalles catalanes que va haver-hi als Jocs Olímpics, l'única medallista que feia una foto amb una estelada era algú que viu a l'Argentina, tenim un problema. Alguns podrien argumentar que potser no hi havia cap independentista entre els nostres medallistes, però aquesta explicació xoca amb les dades objectives: 1'5 milions de persones reclamant la independència a Barcelona, enquestes que parlen d'un 70% de suport a la independència i unes xarxes socials que converteixen etiquetes sobiranistes en temes destacats dia sí i dia també. Hauria de ser molta casualitat que cap dels medallistes no sentís l'estelada com a pròpia. Si no hi ha més medallistes amb estelada és per manca de llibertats, per por, i això és justament el que mirem de resoldre amb aquest projecte.

–Com valoreu el tractament del cas català a la premsa nord-americana? La gent el coneix o encara li queda lluny?
–Sens dubte. Reunir 1,5 milions de persones al carrer demanant la independència és un fet extraordinari a nivell mundial. Una vegada més, creiem que internet ens ha permès arribar a tothom en primera persona i que, per fi, els mitjans internacionals han vist que no poden cobrir un conflicte a Barcelona amb un corresponsal que viu a Madrid. Això ha estat molt important, com a mínim, per tots aquests amics estrangers que ens prenien per bojos quan els explicàvem l'inacabable llistat d'injustícies que patim i ens miraven amb cara d'incrèduls. Ara ja no som només els seus amics catalans sinó que també els ho explica The New York Times, la BBC o Al-Jazeera. Es plantegen que els seus amics catalans potser no exageraven i que tenim una voluntat de ser, com a mínim, com la dels escocesos, que probablement és el cas més proper pels anglosaxons. En general sí que he notat un millor coneixement, sempre amb molts malentesos que cal explicar amb calma i amb molts exemples. Crec que, també en el camp internacional, hem avançat més en dos mesos que en les dues darreres dècades.

Men?ame