Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  30.10.2012  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Róbert Bjarnason: 'La regeneració democràtica d'Islàndia és exportable'

Entrevista amb un dels artífexs del nou model de democràcia participativa islandesa · Hi parlem del model islandès i del referèndum sobre la independència de Catalunya

Men?ame
 

Aquest cap de setmana han passat per Barcelona alguns dels noms més destacats de l'anomenada cultura lliure de l'era digital, en ocasió del Fòrum per a l'accés a la cultura i al coneixement, congregat a l'Arts Santa Mònica. I una de les conferències més esperades era la de l'islandès Róbert Bjarnason, president de la Citizens Foundation i un dels artífexs del nou model de democràcia islandesa. Una democràcia que fa poc més d'una setmana va votar en referèndum un esborrany de nova constitució confegit pels ciutadans.

La plataforma que presideix Bjarnason fou la primera que va idear webs i aplicacions digitals per a facilitar precisament la participació ciutadana en la política. Un exemple? La web Betri Reykjavík, ara incorporada com a web municipal, en la qual els ciutadans poden col·laborar a decidir els pressupostos i tot. 'Com més va, més la gent vol decidir sobre el seu futur', diu. De com es fa tot això i com es podria exportar als altres països, ens en parla en aquesta entrevista.

Des del 2008 Islàndia ha fet un procés de regeneració democràtica que sembla força impecable... És així?
—Sí. Abans de la crisi, quan les coses se suposava que anaven bé, la gent tendia a anar a votar cada quatre anys. No hi havia gens participació, llevat d'això. La gent votava i confiava que els polítics s'ocuparien de tot i farien bé la feina. La crisi ho va canviar tot. Els bancs es van enfonsar. La gent no podia saber si un caixer automàtic funcionava o no. El meu avi, per exemple, va anar al banc amb una bossa negra i va demanar que li donessin tots els estalvis en efectiu. Li van dir que no era possible. I eren els seus diners! Immediatament la gent va deixar de creure en el sistema i en els polítics, que havien portat el país a aquesta situació.

Ara ha canviat tot...
—La crisi va ser, alhora, una oportunitat. La gent volia canviar les coses del tot i uns quants es van arremangar i van començar a treballar per esbossar una nova democràcia més participativa.

I sembla que de moment se'n surten, no?
—Sí, si més no, ha tingut i continua tenint un efecte molt clar: la gent s'ha despertat i vol participar en el futur del país i decidir-lo. Ha entès que no n'hi ha prou de deixar-ho tot a mans dels polítics, i ara els exigeix molt i no els tolera errors greus o relliscades.

En vau ser un dels artífexs...
—El novembre del 2008, just després de la crisi, em vaig reunir amb uns quants col·legues i vam començar a treballar en un projecte amb la idea de fer servir internet i la tecnologia per respondre a aquesta demanda ciutadana de més democràcia participativa i més transparència. És a dir, per optimitzar i fer eficaç la comunicació entre els polítics i els ciutadans. I per donar accés directe a la gent al poder. Vam començar a treballar amb webs i aplicacions.

Per exemple la famosa web Betri Reykjavík
—Sí, aquesta web va ser el nostre primer gran èxit, per dir-ho així. I continua essent-ho. La vam obrir una setmana abans de les últimes municipals, el 2010. I la vam oferir als partits polítics i als ciutadans. Els ciutadans podien publicar-hi idees, i cosa més important, assenyalar-ne la prioritat amb un sistema de puntuació. I va passar que un sol partit es va prendre seriosament la web i les aportacions dels ciutadans. I va guanyar les eleccions! 

Sí, però un partit format per artistes amb propostes inversemblants...
—Era una mena de partit de per riure, presidit per un famós comediant. Molts dels candidats de la llista eren ex-rockers de punk o artistes. La seva principal promesa electoral era que no compliria cap de les altres promeses electorals. Una mena de partit antipolític. Van veure que la nostra web era una oportunitat per a cedir poder als ciutadans. I la seva principal proposta seriosa va ser de donar poder directament als ciutadans. Van obtenir més del 40% dels vots, però no la majoria absoluta, i van començar a negociar la formació de govern amb els socialdemòcrates. Durant les negociacions van fer servir la web perquè els ciutadans exposessin idees i les debatessin i prioritzessin, prometent que n'hi hauria que es farien realitat. El 40% dels votants de tot Islàndia va participar en la web i va interactuar-hi d'alguna manera aquells dies. I en van sorgir un miler d'idees.

Devia haver-hi idees irrealitzables o ben estranyes, també, oi?
—Sí, n'hi havia de tota mena. Des de tancar el trànsit del principal carrer comercial fins a demanar més infrastructures per als indigents. Una nena de nou anys va proposa per excursions per als nens. I també hi havia idees impossibles. Però poques setmanes després d'acordar la coalició amb els socialdemòcrates, el nou govern municipal va incorporar la web com a part oficial de l'administració. I el govern municipal, cada final de mes, recull les idees que els ciutadans han prioritzat i les debat al ple. Això no assegura pas que aquestes idees es portin realment a la pràctica, perquè n'hi ha que són, efectivament, irreals o econòmicament inviables. Però hi havia molts escèptics que al principi deien que la web no funcionaria mai perquè la gent no se la prendria seriosament o faria propostes impossibles. No ha estat el cas, ha funcionat. I ha funcionat perquè el govern s'ha pres la web seriosament i, és clar, els ciutadans també.

I acaben realitzant-se aquestes idees?
—Cal tenir en compte que la majoria de les idees són petits canvis, gens costosos, que fan la ciutat millor. I hi ha moltes idees pensades precisament per a estalviar diners! Per exemple, com fer tota mena d'actuacions municipals a la ciutat, recollida d'escombraries, activitats diàries..., d'una manera més eficaç. Sovint són idees i canvis que, si els ciutadans els haguessin de demanar burocràticament a través de cartes o instàncies, probablement no es farien mai perquè es perdrien pel camí.

Per tant, idees també per a reduir la despesa...
—Sí. I a partir de la web ha sorgit un nou projecte encara més interessant: el dels pressupostos participatius. El cas de Reykjavík és el primer d'Europa, però n'hi ha exemples al Brasil i, més recentment, a Nova York. 

Mau!, pressupostos participatius?
—Sí, l'ajuntament diu: posem tres-cents milions de corones islandeses en un pot i dividim els diners entre els barris de la ciutat. En acabat, durant un mes, la gent aporta idees per a cada barri. Fet això, les idees principals, prop d'un centenar, es posen a votació i s'agrupen en projectes i en dues llistes: una dels principals projectes que en diem de manteniment i una altra dels principals projectes de noves accions. I finalment tots els ciutadans que han participat en el procés tenen un pressupost fictici de diners i un cost aproximat dels projectes que han entrat en les últimes llistes. Aleshores han de decidir com se'ls gasten. Van triant projectes i un cop es queden sense diners ja no poden triar-ne cap més.

Una mena de SIMCity...
—Sí, exacte. La cosa no està únicament a donar la paraula al poble perquè digui què s'hauria de fer, sinó que ha de maldar per fer-ho amb un pressupost limitat. I al final del procés els projectes que més han demanat els ciutadans es fan realitat. És a dir, s'executen en aquests moments. De cop i volta els ciutadans s'han interessat per la política i s'hi han involucrat. I els escèptics han vist que s'equivocaven. Hem trencat la idea que diu que els polítics no escolten el poble perquè la gent només té idees estúpides o utòpiques. En alguns casos pot ser cert. Però no sempre.

A vegades sembla que sigui fins i tot a l'inrevés: que siguin alguns polítics que viuen en una realitat totalment diferent de la del poble...
—Oi tant! I moltes vegades els polítics es mouen per interessos particulars. Doncs amb aquesta web hem trencat això, si més no una mica. Ja no ho tenen tan fàcil.

Hem parlat de Reykjavík, però Islàndia també acaba d'aprovar un esborrany de constitució ciutadana, que no és poca cosa...
—Sí, aquest és un procés llarg. I que té l'origen en les protestes de just després de la crisi del 2008. Una de les demandes era de canviar la constitució. La nostra constitució pràcticament no s'ha tocat mai des de la nostra independència, l'any 1944. Al parlament hi ha hagut sempre una comissió encarregada d'actualitzar-la i de millorar-la periòdicament. Però pràcticament no s'ha fet. És normal, perquè la constitució defineix el poder polític. És a dir, és difícil que els polítics toquin res que els resti poder. Però, novament arran de les protestes, es va formar un consell ciutadà de reforma de la constitució. Es van elegir vint ciutadans dels cinc-cents que s'havien presentat per participar-hi. A la web d'aquest consell ciutadà tothom qui volgués podia deixar-hi comentaris i idees, en aquest cas via Facebook per raons operatives, per a millorar la constitució. I els membres del consell responien i participaven activament en els debats que sorgien a Facebook. Al final d'aquest procés es va fer un esborrany de nova constitució, que és el que es va votar fa uns quants dies.

I es va aprovar..
—Bé, se'n van votar algunes qüestions. La principal era: 'Ha de ser aquest esborrany de constitució la base de la nova constitució?' I dos terços dels islandesos que van votar van dir que sí, però no és vinculant. Hi ha gent que diu que hi hagué massa poca participació, perquè va ser del 40% i en unes eleccions normals podem superar el 70%. Però l'objectiu tampoc no és aquest. És a dir, es tracta de fer-hi participar el poble i que els polítics es vegin obligats a tenir en compte la veu del poble. La gent vol poder participar més activament en tot allò que afecta el seu futur, i l'esperit d'aquesta, diguem-ne, regeneració democràtica, és que efectivament ho pugui fer.

Però aquest esborrany de constitució no és encara la nova constitució...
—A Islàndia una constitució ha de ser aprovada per dos parlaments diferents. És a dir, hi ha d'haver unes eleccions entremig. Per tant, ara el govern portarà aquest esborrany de constitució al parlament, perquè el ratifiqui. I al març tenim eleccions. O sia que, si ara el parlament aprova l'esborrany, a la primavera el votarà el nou parlament i, si s'aprova, només caldrà posar-la en pràctica. El procés no assegura que acabem tenint una nova constitució. Però és força probable, i la cosa important és el procés.

Islàndia és un país petit, amb 330.000 habitants. Creieu que això es pot exportar a països més grans?
—És cert que som un país petit. I això també ens permet de ser àgils, de fer experiments, d'equivocar-nos i de veure si algunes de les noves idees de democràcia funcionen o no. I sí, crec que es pot exportar. No solament la tecnologia, que ho fa tot més fàcil, sinó l'esperit i el canvi de paradigma de democràcia. Ara, no és fàcil. Però, responent a la pregunta, sí, la regeneració democràtica d'Islàndia és exportable.

M'imagino que esteu al cas del referèndum sobre la independència que es vol fer al nostre país. El govern espanyol diu que és il·legal deixar que els catalans votin. Com ho veieu?
—Em sembla que el govern espanyol s'equivoca. No deixar votar és exactament la contrària d'allò que promovem a Islàndia. Jo no vaig ni a favor de la independència de Catalunya ni contra, però el govern espanyol s'equivoca. En tenim un exemple claríssim. Mireu el cas d'Escòcia. Si un poble vol votar i participar-hi, perquè li ho han d'impedir? Una de les claus de l'esperit dels canvis democràtics que es fan a Islàndia es basa precisament en la idea que cada vegada més la gent vol decidir sobre el seu futur col·lectiu. Però endegar un procés semblant al que fem a Islàndia no és fàcil, com deia. Primer cal una gent disposada a participar-hi.

Li asseguro que ja en tenim...
—D'acord. El segon pas és més difícil, perquè la societat és governada per institucions i per polítics. Cal, per tant, el suport dels polítics i de les institucions. Si la gent té la sensació que els polítics no escolten les seves demandes, pot perdre la il·lusió de participar-hi i aleshores no funcionarà. Els polítics han d'estar diposats a escoltar i a deixar que la gent hi participi.

És cert, això és més difícil...
—Ja ho sé. Com he dit, el govern espanyol té una posició equivocada. La gent, ho repeteixo, vol decidir cada vegada més el seu futur. I fins on volen arribar els catalans, això depèn de vosaltres. És un procés lent, perquè en aquest cas parlem de decisions realment importants, i això també cal tenir-ho en compte. No es pot fer un referèndum sobre la independència la setmana entrant. Però és evident que el govern espanyol hauria de negociar i deixar fer el referèndum.

Men?ame