Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  29.10.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Rubert de Ventós: 'Quan Espanya vota contra Kossove, vota contra mi'

Entrevista amb el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que acaba de publicar 'Dimonis íntims' · Ens parla del procés d'independència, de la transcendència de l'11 de setembre d'enguany, del paper de l'estat espanyol

Men?ame
 

El filòsof Xavier Rubert de Ventós acaba de publicar 'Dimonis íntims' (Edicions 62), on toca els punts essencials de la seva vida, es mostra sense vergonyes i exposa moments vitals que l'han marcat: la família, especialment els fills, l'estada a Nova York...

L'hem entrevistat per parlar del llibre i del moment actual. Inevitablement, la independència i la relació de Catalunya amb Espanya ocupen una part de l'entrevista. Us n'oferim un extracte. Més endavant, l'oferirem sencera en vídeo.

Aquest llibre 'Dimonis intims' quin lloc ocupa dins la vostra bibliografia?
—Coses descriptives i no teòriques, ja n'havia fetes a 'El cortesà i el seu fantasma', un llibre cruel, potser massa i tot, amb el món parlamentari; un altre, 'Ofici de Setmana Santa', que m'agrada molt perquè hi descric una setmana que em vaig quedar sol... En aquests llibres ja havia deixat la teoria pura i havia entrat en l'experiència, que és la que ha augmentat amb el temps. 

Per què?
—Perquè sovint em passava que de les coses que havia escrit, de les teories que havia exposat, la part important era l'experiència, i m'adonava que, de les meves experiències, no m'interessava explicar qui era jo, sinó les coses que reboten sobre meu. Jo sóc un símptoma i no provo d'entendre, sinó de respondre.

Què l'emociona?
—La cultura no m'emociona, no m'interessa gaire; tampoc el món intel·lectual. Perquè vaig viure una època de gran entusiasme per les idees, una època avantguardista, per dir-ho així, en què s'entenia que les coses anaven lentes, les coses eren molt complicades i es deien ximpleries com aquesta: 'Sigueu imaginatius, demaneu l'impossible.' Si una cosa m'emociona és que els catalans podem contestar això, i a més personalitzat en Artur Mas, que ha fet una cosa molt més atrevida: 'Sigues valent, demana el que és possible.' I això molesta molt més qui mana.

—Els intel.ectuals no l'endevinaven

—Els temps que he viscut, els intel·lectuals, fent prospectiva sobre què vindria, es van equivocar una mica més que no la mitjana de la gent: recordo les discussions sobre el comunisme, l'eurocomunisme, que si Rosa Luxemburg, que si tenia raó Kautski o la Segona Internacional… i de cop van girar el cap i havia caigut el mur de Berlín. Una altra prospectiva no feta: com podíem imaginar i qui va imaginar que la Xina seria la gran potència del món avui? Això em demostra que els fets van més de pressa que no pas les idees, i això m'emociona. Hegel té una frase molt bonica que diu que el pensament és com les òlibes, que solament estenen les ales quan s'acaba el dia. I si mires la història t'adones que és en les crisis que es donen moments esplendorosos, de creativitat.

En aquest sentit, l'Onze de Setembre d'enguany es podria interpretar com un d'aquests moments?
—No ens ho havíem pres tan seriosament abans, els intel·lectuals anaven fent la viu-viu sobre això, i ha estat d'una importància tremenda. Allò que jo pensava que un dia passaria en temps històric, ha passat en temps real, ho hem vist! Ho hem començat en temps real i no sé on anirem a parar, però és emocionant, s'ha fet imaginable. Però qui ho ha fet? Unes persones que no eren els opinadors qualificats; són unes persones que més aviat eren objecte d'ironies les que ens han obert les portes.

L'Onze de Setembre el Parlament de Catalunya va rebre els representants de l'ANC. Aquest moment hauria agradat els Noucentistes.
—Va agradar a Europa també, els va deixar parats que tanta gent anés amb aquesta civilitat… Sí, sí, va ser emocionant. Home, a mi bastants amics em van desnonar quan vaig escriure el meu primer llibre sobre la independència. No parlo de 'Catalunya, de la identitat a la independència', sinó de 'Nacionalismes', del 1994. I el vaig escriure en castellà, perquè el vaig començar com una carta que llegia al Fernando Savater. És un llibre escrit per a ells, on em declaro no pas nacionalista sinó independentista, no perquè no sigui nacionalista, el meu motor és nacionalista, però el volant no ho ha de ser, perquè el foc al cor fa fum al cap. I sobretot per una temptació una mica venjativa envers els espanyols, de fer-los una girada de conill.

Ja des d'aleshores, el 94 del segle passat, els espanyols diuen que nosaltres som ètnics, vernacles, herderians, romàntics… tot això, ho són ells. (…) Els estats es van començar a fer nacionalistes perquè no eren funcionals i per això jo dic als espanyols: 'No, jo no sóc nacionalista, jo només vull l'estat.' I si em diuen que l'estat és una cosa en decadència, jo els dic: 'Sí, avui ja no és el que era, per això en vull un de petit. Ja sé que solament vol dir ser a les Nacions Unides, ja ho sé, però en vull un, com tu.' Veus la ironia d'agafar-los pel bec?, per dir-los: 'Tu ets el nacionalista, tu ets qui m'impedeix d'exercir en llibertat… Ja ho deia Eugeni d'Ors que els últims tres-cents anys d'Europa havien estat una guerra civil. 

Però perquè aquest procés d'independència arribi a bona fi, necessitem Europa...
—Sí, és part del nostre contorn. La geografia defineix molt les coses. Tothom sembla conscient del fet que no pots dir a un 65% de la població durant cinc anys 'tu no existeixes'. Això peta aquí i peta a tot arreu. Home, Espanya ha estat anys sense reconèixer Kossove. Però, quan vota contra el reconeixement de Kossove, de fet vota contra mi, perquè, als espanyols, Kossove tant els és. Jo m'havia discutit amb ministres socialistes sobre Milosevic, el defensaven perquè mantenia Iugoslàvia unida i 'las cosas no se deshacen', però no parlaven de Iugoslàvia, parlaven de Catalunya!

Vau ser un dels primers intel·lectuals de l'òrbita socialista que es va declarar obertament independentista. Això va desorientar molts col·legues.
—Sí, i n'estic molt orgullós. Fa quinze dies rellegia el llibre que vaig escriure el 2006, 'Teoria de la sensibilitat nacionalista', i em vaig agradar, llegint-lo des d'ara. Pensa que en aquest llibre hi ha coses escrites fa quaranta-cinc anys.

Què us aguanta?
—La voluntat de ser implacable irònicament.

—Teniu una posició curiosa sobre el catalanisme.
—Doncs igual que una feminista voldria que no fos necessari el feminisme, jo també voldria que no fos necessari el catalanisme. Perquè a nosaltres ens treu el ressentiment, la mala llet… I als espanyols els treu la prepotència. Fa vint anys o més fèiem unes reunions a Castelldefels amb el Castellet i els seus amics, i els liberals de Madrid. Sempre venien amb la mateixa cançó: 'no us expliqueu!'. L'actitud nostra és el que em neguitejava i em neguiteja. Vull dir: el que pregunta és el que es constitueix en psicoanalista, et posa a sobre el divan. Jo vaig tenir la sensació vergonyant, en aquestes reunions d'intel·lectuals castellans-catalans, que els castellans ens venien a perdonar. Ens deien: 'Abans éreu la nostra porta d'Europa i ara amb aquest Pujol esteu tancats, tan bé que ens enteníem abans, expliqueu-nos què us passa.' Que què ens passa? Estira't tu en el divan, jo faré de psicoanalista i preguntaré què us passa a vosaltres. És important fer tu la pregunta. Et constitueixes amb el poder. L'espanyolisme ha anat generant en mi i en tots una mala llet, que és la que és. I em fa ràbia aquesta gent que em fa sortir registres meus que no m'agrada que em surtin. I a aquesta gent ja no els aguanto.

—Parlem del nou llibre, 'Dimonis íntims'.
—És el resultat de dotze llibretes. En tinc una vuitantena plenes d'impressions. És curiós a la meva edat descobrir allò que deia en Pla, que el que és dificil no és pas opiniar, sinó descriure. Que difícil és descriure i com n'és de fàcil 'tener ideas al respecto'.

—La gent que llegeixi aquest llibre no us podrà mirar de la mateixa manera. En sou conscient d'això?
—Potser és el que volia. Jo sóc més moralista que esteta, per exemple. Et diré que les quatre coses que he fet de filosofia són bones. Recordo una vegada que em vaig passar tres dies contestant a Kant, però contestant de veritat, escrivint a l'alçada de Kant. Fer això… Vaig decidir no ser filòsof. Perquè era la filosofia o jo. I jo volia estar amb les criatures, fonamentalment, i amb les senyores si és possible. I en lloc d'un filòsof he estat un filosofant. 

(L'entrevista sencera, en vídeo, aviat a VilaWeb.)

Men?ame