Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  28.10.2012  06:00

Autor/s: Laura Ruiz i Trullols

L'esperança ingènua de votar des de Londres

Crònica d'un matí llarg i plujós al consolat fent els tràmits per a votar des de l'estranger

Men?ame
 

Dijous vaig aconseguir de registrar-me com a resident temporal del Regne Unit i de demanar que m’enviessin les paperetes a casa per a poder votar. Si ningú es pensa que això no és cap gran notícia, goso assegurar que, si hagués fet amb mi les tres hores i mitja llargues de cua, amb una hora al carrer sota la pluja, n’estaria ben orgullós.

A dos quarts de deu arribàvem al consolat amb la Marta, una amiga que havia vingut de Coventry, un poble a cent quilòmetres de Londres. Quan des de lluny vam veure la cua al carrer ja vam veure quin matí ens esperava. Al principi ningú no deia gaire res; tampoc no parava de ploure.

Darrere nostre hi havia dues 'au pair', la Sílvia i l’Emma, que era la segona vegada que feien cua. Com que s'estan una hora i mitja lluny, la primera vegada se n'havien anat abans de poder-se registrar perquè no haurien arribat a temps a aplegar els nens. Però és que ahir tampoc no ho van aconseguir. Se'ls va tornar a fer massa tard. Van dir molt convençudes que l’endemà (divendres) hi insistirien.

Quan vam haver passat la porta, ens van enviar a la sala de baix, on hi havia les finestretes de tràmits. Els ànims es van anar escalfant... Feia més d’una hora que a la finestreta dels tres-cents, dels qui hi érem per a votar, no hi havia ningú. Quan per fi s’hi va posar un funcionari a algú se li va acudir de demanar un full de reclamació. La Sílvia i l’Emma s’hi van apuntar. I amb elles, més de cinc joves més. Tothom tenia ganes de desfogar-se, d’explicar la ràbia que sentien per haver perdut tot el matí, i sovint hores de feina o d’universitat, per poder exercir el dret de vot.

Tothom explicava la seva història. La Inés havia telefonat al consolat dos matins sencers i només havia aconseguit de sentir una veu enregistrada que no li podia respondre cap de les preguntes que volia fer. A la Clàudia, li havia passat igual i estava indignada: l’horari que diu la prehistòrica pàgina web del consolat no és el que realment fan. A en Joan, que s’havia llevat a les cinc del matí perquè venia de Caerdydd (País de Gal·les), li van demanar que canviés ‘Girona’ per ‘Gerona’. I les bromes entre els assistents a l’espectacle se succeïen. Més valia posar-hi humor, oi?

Tots érem joves. Londres és plena de joves catalans, te'n trobes a tot arreu. La majoria hi hem vingut perquè sentim que el nostre país no ens pot oferir l’oportunitat que potser trobarem aquí. Ahir molts compartíem les ganes de votar, de dir-hi la nostra, i l’esperança ingènua que les pròximes generacions no hagin d'anar-se'n de casa per força.

A les dues en punt del migdia, a l’hora que havien de tancar la paradeta, van aparèixer dos funcionaris de no se sap on que, ara sí, es disposaven a donar un cop de mà. I és clar, tampoc no volien plegar tard. Quan van cridar el número 330 el cor em va fer un bot.

Amb el certificat del registre per fi a la mà, a molts se’ns dibuixava un somriure de triomf. L’odissea que havíem passat ens feia sentir com uns herois. Molts dèiem adéu als qui encara s’haurien d’esperar una bona estona. La frase de comiat, sempre la mateixa: que tingueu sort!

Oi tant, que tinguem sort. Que tants joves disposats a aguantar hores i males maneres per a votar, què voleu que us digui, a mi em fa pensar que potser sí que aquestes eleccions són especials. I ara creuem els dits perquè arribin les paperetes.

Men?ame