Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  24.10.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Joma, il·lustrador il·lustrat

Men?ame
 

Joma fa més de quaranta anys que publica els seus dibuixos d'idees a diaris i revistes, de Cavall Fort a La Vanguardia, amb sèries dedicades a l'Odissea i a la Ilíada, als llibres com a objecte, als polítics… Des del 2003 també manté un apassionant projecte fotogràfic, 'Viatge Incessant', que l'ha portat per alguns països de la Mediterrània, i que aquests dies es pot veure al Centre Cultural Terrassa. Entrevistem en vídeo aquest il·lustrador il·lustrat, que cada setmana encomana la passió pels llibres i el gust per les arts plàstiques. En el reportatge Joma tria tres objectes del seu estudi que el defineixen.

Joma (Josep Maria Rius Ortigosa, Barcelona, 1954) ens rep a casa seva. Des de fa pocs mesos és també el seu estudi. Diu resignat que feia quaranta anys que tenia estudi propi, però que la crisi també arriba als il·lustradors, i que s'ha fet un 'auto ERO'. Treure's un lloguer de sobre el fa anar més lleuger. A casa seva (un quart pis que és un sisè, al barri de Gràcia de Barcelona) la llum li arriba clara i diàfana, ben adequada per a la feina d'aquest l'il·lustrador, que dibuixa amb plumilla i acoloreix amb aquarel·la.

És un melòman, especialment de jazz (la passió per la música el va portar a estudiar el saxo al Taller de Músics de Barcelona, quan ja tenia la trentena) i ens confessa que cada matí esmorza amb les cantates de J.S. Bach, música sacra per a un apòstata. En la seva conversa interessant i incessant, és un bon conversador, hi van apareixent infinitat de projectes propis, lligats a les noves tecnologies i a les possibilitats que donen: l'autoedició digital a demanda de les seves obres, l'Odissea per a ipad; també ens mostra un seguit de catàlegs amb alguns dels seus poemes objecte polisèmics i plens d'un humor fi, i les instal·lacions, en especial la d'un edifici singular, una autoconstrucció feta amb llibres, com si fossin maons, i la descoberta de l'ànima dels llibres davant d'un volum guillotinat per la meitat.

Els tres objectes

En el vídeo, 'Tres objectes de… Joma', l'artista ha triat tres objectes petits i punxeguts (una raresa que el singularitza): l'agulla de la càpsula d'un gira-discs, un objecte, doncs, que permet que la música soni constantment al seu voltant. Perquè la música és fonamental en la vida i el dia a dia de Joma. També el segon objecte triat per Joma fa una certa música segons diu: un plumí, molt semblant a l'agulla, amb una punta esmolada, que és l'eina que utilitza Joma per dibuixar. És una eina punyetera, però és en aquest traç irregular, a vegades fi i d'altres ensopegat, on Joma hi ha trobat el seu llenguatge.

El tercer objecte és una agulla de sac, amb la qual ha cosit el llom d'un dels seus llibres autoeditats. El segell es diu 'Dits de rosa', nom tret de l'Odissea, com gairebé tots els noms que ha posat a les diferents col·leccions: el Pèlag, Eòlia, Lotòfags. Porta cinc títols editats, on recull els esbossos i textos generats durant els seus viatges, les sèries de dibuixos publicats, els treballs més recents i en curs, però també rescata material que avui només es pot trobar a les hemeroteques. I és que la producció del dibuixant és immensa. Segurament perquè va començar a dibuixar al Patufet quan només tenia quinze anys. Després va venir Serra d'Or, Oriflama, Cavall fort (on porta vint-i-vuit anys). I també ha dibuixat a la revista Papus, al Brusi dels anys noranta, a la revista Compartir, a la revista Escola catalana, a la Vanguardia, on té un espai al Magazine del cap de setmana i fa anys que s'endinsa en els misteris dels clàssics d'Homer, primer va ser l'Odissea i ara entra a la recta final de la Ilíada. I d'altres sèrie més polítiques i humorístiques, com 'Tinta carregada'.

Viatge incessant: una línia imaginària que recorre els països de la Mediterrània

Però de tots els projectes que manega n'hi ha un que va més enllà de la vida laboral, que s'ha convertit en un projecte vital, que li ha donat una nova perspectiva, que l'ha redimensionat, que l'ha enamorat. Es diu 'Viatge incessant' i el va iniciar l'any 2003. Es tracta d'una mirada sobre la cultura mediterrània i la seva gent. Una sèrie d'accions efímeres al llarg de la Mediterrània, les defineix ell.

El 'Viatge Incessant', que es pot veure fins el 18 de novembre al Centre Cultural Terrassa, conté una sèrie de fotografies, una part important de les quals capturen fragments de ruïnes històriques, en especial de Síria i el Líban, països que ha visitat amb més freqüència des del 2003, quan va començar el projecte. També n'hi ha de fetes a Egipte, Creta, Itàlia, Grècia, Catalunya. A totes les fotografies, el paisatge de pedres queda alterat per una fila o munió de cascs vermells de manobre, que dibuixen una línia, un camí. El camí és un element simbòlic que entén tothom, explica Joma, que deixa ben clar que sempre ha fotografiat pedres que tenen la intervenció de l'home, mai ens mostra un paisatge natural. Però amb els anys, el projecte, un 'work in progress' que de moment no té una data de finalització, s'ha anat centrant cada vegada més en les persones, fins a fer-les protagonistes de les escenes. Les persones són la síntesi del projecte, són les que donen un sentit veritable al viatge incessant de Joma.

'Viatge incessant' va començar d'una manera fortuïta, com molts dels seus projectes. Sovint el seu procés de treball parteix de l'espontaneïtat, funciona per espores, diu, no és premeditat. I després ja imprimeix una manera de treballar seriada, que li permet explorar i anar tibant del fil. En el cas del 'Viatge incessant' l'element casual fou que una amiga li va oferir uns cinc-cents cascs de color vermell que la fàbrica del seu pare anava a llençar. En Joma els va acceptar i va començar a donar voltes sobre les possibilitats que tenien aquells elements. L'evolució del concepte ha estat important: avui per a Joma la fila de cascs són una línia imaginària que recorre els països de la Mediterrània. Ara, la gent dóna interpretacions ben diverses als cascs: des d'un responsable de patrimoni del govern libanès, a qui va semblar que es tractava d'un homenatge als esclaus que van ajudar a construir els grans edificis avui en ruïna, fins al funcionari siri que li va fer el salconduit per moure's amb relativa facilitat pel territori, que hi va veure la idea de les empremtes digitals, i molta gent que li ha dit que semblaven flors. Tot amb tot, el casc és un elements fora de context, distorsionador, que inquieta i sovint incomoda la mirada de l'espectador. I amb quina intenció? Potser amb la voluntat de trencar la visió fragmentada, distorsionada, plena de fronteres mentals, religioses i físiques, dels països de cultura mediterrània.

Men?ame