Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  09.10.2012  13:00

'Victus': la secreta força d'una Paraula

Men?ame
 

El crític literari Joan Josep Isern, autor del bloc 'Totxanes, totxos i maons', ofereix una anàlisi crítica de 'Victus' (la Campana), el nou llibre d'Albert Sánchez Piñol, que avui arriba a les llibreries. Diu Isern, aquesta novel·la, escrita en espanyol, 'arriba amb la intenció d’esdevenir una referència obligada a l’hora de fixar en el lector d’avui tot el que va envoltar el setge i caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques l’any 1714'. Segons el crític, és un llibre 'profund, atractiu i potent, que no passarà desapercebut i no pas per les possibles polèmiques que hagi pogut moure abans de l'aparició, sinó pels valors documentals i narratius que sens dubte atresora'.


LA CRÍTICA

Ja és aquí 'Victus', l’esperat llibre d’Albert Sánchez Piñol. La novel·la que arriba amb la intenció d’esdevenir referència obligada a l’hora de fixar en el lector d’avui tot el que va envoltar el setge i caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques l’any 1714.

No és pas el d’ara el primer intent d’explicar en clau de novel·la aquells dissortats esdeveniments dels quals som a punt de commemorar els tres-cents anys. Sí que puc dir, però, que a diferència de les experiències anteriors la manera com Sánchez Piñol ha sabut combinar la documentació històrica --que dóna gruix a 'Victus'-- amb la trama argumental --que li dóna forma i color-- configura un llibre profund, atractiu i potent. Un llibre que no passarà desapercebut i no pas per les possibles polèmiques que hagi pogut moure abans de l'aparició, sinó pels valors documentals i narratius que sens dubte atresora.

'Victus' s’estructura en tres parts. Un total de sis-centes pàgines articulades al voltant de la figura d’un narrador no gens convencional que és, al meu parer, l’element clau del llibre. Em refereixo a Martí Zuviría, nascut a Barcelona el 1690, paradigma de l’antiheroi escèptic, amb tirada cap a la picaresca i (en aparença) sense pàtria. Un home sense gaires escrúpols (en aparença també) i amb algunes dèries molt peculiars clavades entre cella i cella: odia Voltaire per causes que no sabem i els italians --amb especial virulència els napolitans-- per causes que en aquest cas sí que se’ns expliquen.

Una veu narradora potent

Acabo d’escriure 'en aparença' dues vegades entre parèntesis i ho he fet expressament, perquè aquest recurs em serveix per reflectir les contradiccions que em sembla veure en el personatge i, sobretot, per destacar la manera com ens fa sentir la seva veu. I és que, com ja he mig dit més amunt, la veu de Martí Zuviría és l’element que fa de 'Victus' un llibre singular.

Val a dir que al costat del narrador hi ha un personatge pràcticament invisible, però també important: l’austríaca Waltraud, que escriu amb tota minuciositat allò que Martí Zuviría --un ancià de noranta-vuit anys-- li dicta. Fins i tot reprodueix els improperis que li dedica i els comentaris marginals que de tant en tant deixa escapar. Aquí, doncs, tenim un altre element que caracteritza 'Victus': allò que llegim és la descripció d’uns fets evocats de viva veu setanta anys després d'haver-se produït per algú que els ha viscuts des de la primera fila.

Arribats en aquest punt ens trobem amb una tria que alguns lectors poden considerar arriscada: el registre amb què Sánchez Piñol ha volgut dotar el discurs de Martí Zuviría. Un registre volgudament actual, a anys llum dels formalismes verbals del segle XVIII, que per una banda dóna un contrapunt un pèl informal a la força dramàtica dels fets que s’expliquen, i per una altra permet que la història flueixi davant dels ulls del lector amb una frescor que potencia el text i en fa més plaent la lectura.

Una novel·la de bons i dolents

Una altra característica de Martí Zuviría és que l’autor no l’ha concebut com un espectador neutral, ni de bon tros. Que no s’enganyi ningú: 'Victus' és una novel·la amb bons i dolents, amb heroismes i mesquineses. Com no podia ser altrament, la mirada satírica, ferotgement crítica i carregada d’ironia del narrador, amara tota l’obra des de la primera pàgina fins a la conclusió i val a dir que no deixa res per verd. Sánchez Piñol, doncs, deixa que, el dramatisme, l’aportin els fets històrics i al seu voltant confecciona el retrat monumental d’un poble valent i sofert, per una banda, i d’una classe política --la internacional d’aquell moment, però també la local-- farcida d’inútils, d’aprofitats i d’impresentables, per l’altra.

L’autor combina amb molta habilitat la descripció dels comportaments individuals amb els col·lectius; això permet que l’acció, en saltar amb agilitat de l’anècdota a la categoria, arribi al lector amb el relleu i el detall que permet la conjunció d’aquests diversos plans narratius. Així, al costat dels quatre membres de la peculiar família de Zuviría --una prostituta, un vell, un infant i un nan-- i de figures tan remarcables con el general Don Antonio de Villarroel --l’heroi indiscutible del llibre--, el miquelet Ballester, l’artiller Costa o el marquès de Vauban, el constructor de fortaleses militars més important que hi hagi hagut mai; al costat d’aquests, dic, trobem personatges col·lectius com les implacables tropes borbòniques, els aliats egoistes i caragirats dels Àustries i, sobretot, els habitants de la Barcelona assetjada durant catorze mesos. Elements, doncs, d’un estremidor fris ple de vida --i, en paral·lel, de mort-- que funcionen amb una remarcable precisió sota la batuta de l’autor.

L’òptica catalanista

Com el lector segurament recordarà, els mesos anteriors a l’aparició de 'Victus' han estat marcats per unes declaracions d’Albert Sánchez Piñol en les quals, entre alguna altra cosa en què més endavant entraré, deia que havia escrit el llibre des d’una 'òptica catalanista' amb la intenció que, quan fos llegit Ebre enllà s’entenguessin d’una vegada les posicions catalanes de fa tres segles i, de retruc, les d’ara mateix ja que és indubtable que el nostre present prové directament de la desfeta de 1714.

No vaig ser jo l’únic que va expressar aleshores un certa ignorància sobre què volia dir, de fet, escriure des d’aquesta òptica (una opinió que, per cert, em consta que no va ser entesa de la mateixa manera per tothom, què hi farem). Ara, un cop llegit 'Victus', he de dir que Sánchez Piñol no es talla ni un pèl a l’hora d’explicar quin pa s’hi dóna, amb Espanya. Ho trobem, per exemple, en la crua i instructiva explicació sobre els orígens i el desenvolupament de la Guerra de Successió entre les pàgines 125 i 134. Una desena de pàgines en les quals res no és sobrer i on conceptes com la 'hidalguía' o 'España' són posats a la picota sense cap mena de contemplació.

Un episodi similar és la discussió entre Zuviría i el filipista Zúñiga (pàgines 262 a 264) amb un repertori d’arguments sobre la naturalesa de les relacions entre Castella i Catalunya que semblen extrets directament de qualsevol editorial de La Razón o de les tertúlies d’Intereconomía. O la pregunta de la pàgina 278 sobre què és Castella: 'Cojan un páramo, pónganle una tirania, y ya tienen Castilla'.

Si el missatge que es detecta darrere d’aquestes citacions que he triat --potser les més notòries, però no les úniques de 'Victus' sobre aquest assumpte-- és un indici d’aquella òptica catalanista que deia més amunt, cap problema: ho admetem i avall. A fi de comptes els qui seguim habitualment els seus articles a la premsa sabem que, l’Albert Sánchez Piñol, s'entén tot a la primera i que, a més a més, és dels qui no es casen amb ningú. Precisament per això no es talla gens a l’hora d’orientar la seva ràbia també contra la ineptitud de la classe política catalana del 1700, un altre dels factors --i aquest, ep, només atribuïble 'als nostres'-- que varen contribuir a la desfeta.

El secret d’una Paraula

Una altra de les virtuts de 'Victus' és la seva potència com a artefacte narratiu. Comença amb una gran força i continua a un ritme creixent que avança sense sotracs fins a l’apoteosi final, que descriu el setge i la caiguda de Barcelona.

La primera de les tres parts en què es divideix el llibre transcorre entre el 1705 i el 1708 a la residència de l’enginyer francès Vauban, el geni més gran que ha donat l’arquitectura militar i del qual Martí Zuviría esdevé alumne. La seva àrdua formació en les arts de la fortificació li permetrà d'assolir el cinquè nivell professional --els graus dels enginyers es tatuen en forma de punts al braç de cada alumne-- tot i que en l’examen final al qual el sotmet Vauban en el seu llit de mort Zuviría fracassa perquè no sap trobar la paraula --la Paraula, vaja-- que el seu mestre li demana com a resposta a una única pregunta: quina és la base per a la defensa òptima d’una ciutat assetjada?

A partir d’aquell moment, amb el seu mestre mort, Zuviría torna a Barcelona i la seva existència esdevé un pelegrinatge per la Guerra de Successió a l'espera de trobar aquella Paraula que donaria resposta a l’examen no superat. La segona part de la novel·la, doncs, es desenvolupa en terres catalanes i castellanes entre el 1708 i el 1713 i ens permet de viure des de dintre i al costat del protagonista l’expedició dels Aliats a Madrid, la batalla d’Almansa, la destrucció de Xàtiva, el setge de Tortosa i la progressiva invasió borbònica de Catalunya fins a plantar-se a les portes de Barcelona. En aquesta part és on comença a entrar en acció el general Villarroel, un militar íntegre i honest que adoptarà el jove i impetuós Zuviría com a home de confiança. I de la mateixa manera que al costat del marquès de Vauban va aprendre els secrets de la vida professional, l’exemple del general Villarroel --i, per extensió, dels barcelonins assetjats-- li ensenya com s’ha de fer per sobreviure sense perdre la dignitat.

La tercera part se centra en la gesta dels 50.000 habitants de Barcelona que durant els catorze mesos que va durar el setge varen resistir l’impacte de 30.000 bombes i la destrucció de set cases de cada deu de dintre de les muralles.

'Victus' és, doncs, també una novel·la de formació centrada en la cerca d’una paraula --la Paraula, amb majúscula-- que deslloriga l’enigma formulat per Vauban i que ha d’atorgar a Martí Zuviría la categoria d’enginyer. Una Paraula relacionada amb l’escola del sofriment i de la resistència i que, com totes les coses que són essencials, té una solució senzilla que l’únic que demana és mirar la realitat cap endins i amb ulls nous.

L’opció lingüística

Un dels factors clau de 'Victus' és, com he dit més amunt, la força de la veu narrativa i la manera summament convincent com la trama envolta i atrapa l’atenció del lector. Dues virtuts, doncs, força i convicció, a les quals no és gens aliena la magnífica feina de documentació que Albert Sánchez Piñol ha dut a terme des que va començar a pensar en aquest projecte ja fa bastants anys.

Un altre dels factors que sens dubte caracteritzen el llibre --i que ha monopolitzat la polèmica de les setmanes anteriors a la publicació-- és la tria de la llengua castellana per a escriure’l. No cansaré el lector repetint les argumentacions que Sánchez Piñol ja va esgrimir per explicar la seva sorprenent opció lingüística. Sobre aquest assumpte em limitaré a dir una obvietat: la tria dels recursos més adients per construir una obra literària és potestat exclusiva de l’autor. I entre aquests recursos, la llengua amb què s’escriu no és ni de bon tros el més trivial. Si Albert Sánchez Piñol considera que aquest llibre no el podia escriure en la seva llengua habitual (de fet, em consta que, la versió catalana, ja la fa una altra persona) no seré pas jo qui li posi cap objecció.

Tal com he anat fent des del principi d’aquest comentari plantejaré la meva opinió estrictament personal: se’m fa difícil d'escatir de manera raonada per què Albert Sánchez Piñol --home d’idees claríssimes en tot el que fa referència als drets del nostre país i de la nostra llengua-- s’ha decantat per escriure 'Victus' en castellà. Però, un cop dit això, em quedo amb la literatura. Amb la potència de la novel·la que ha escrit i amb la convicció que, si cap lector s’hi vol girar d’esquena per causa d’aquesta tria, hi té tot el dret, però que sàpiga que ell s’ho perd.

Men?ame