Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  25.09.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

'Amb "Victus" l'Albert Sánchez Piñol ens ha incomodat'

Entrevista amb l'editora Isabel Martí responsable de la Campana, que el 8 d'octubre publicarà la darrera novel·la d'Albert Sánchez Piñol

Men?ame
 

El 8 d'octubre arribarà a les llibreries la nova novel·la d'Albert Sánchez Piñol 'Victus', sobre la Guerra de Successió i el setge de Barcelona del 1714. El fet d'haver-la escrit en espanyol ha mogut rebombori. Per això, hem entrevistat l'editora del llibre, Isabel Martí, responsable de la Campana, que explica algunes de les raons, al seu entendre, del canvi de llengua. No toquem el contingut ni en el valor literari del llibre, perquè encara no ha sortit. De totes maneres, l'editora, entusiasta i incondicional de l'autor i del llibre, anima tothom a llegir-lo en versió original: 'Amb aquest canvi de llengua l’Albert ens ha desconcertat a tots, fins i tot ens ha incomodat. Ens ha obligat a repensar la comoditat de les nostres idees i dels nostres sentiments. I, em demano, si això no forma part d’una de les funcions d’un intel.lectual. Sí, l'Albert ens ha incomodat, també a mi. I em sembla que això no ha pas de ser dolent.'

—Com vau reaccionar quan l'Albert Sánchez Piñol us va dir que escrivia en espanyol la seva novel·la?
—Quan em va dir que escrivia un llibre sobre el 1714, vaig saltar d’alegria: 'Sánchez Piñol, parlant de 1714? Genial!', però quan em va dir que no seria en català perquè no li sortia, sinó que l'escriuria en espanyol, 'òndia!', vaig haver de seure en una cadira. D'entrada vaig pensar: 'Com pot ser que l'Albert escrigui en castellà?' Així, doncs, entenc perfectament la reacció de molts lectors, perquè crec que jo m'hi assemblo. Però conec prou l'Albert, i també crec que el coneixen els seus lectors, i per això tot seguit vaig pensar: 'Si l'Albert ho fa, és que ha de ser així, la seva solidesa moral i intel·lectual em mereix tota la confiança. Encara que jo no ho entengui.' I un cop llegit el llibre et passen tots els mals, tots. Només vols aplaudir-lo.

—Però, anem a pams: us vau quedar de pedra i aleshores, què us va passar pel cap? Vau provar de treure-li-ho del cap?
—No, a l’Albert, no el fas pas canviar d’opinió així com així. Si fa una cosa d’aquesta importància, és que ho té ben assumit. En canvi, jo sí que patia, i em va preocupar molt com fer entendre a la gent allò que l'Albert havia fet. Perquè ell és un home de pedra picada, que ha tingut gestos sobre la llengua catalana determinants. Per exemple, imagineu-vos un home sense sou fix que triomfa amb la seva primera novel·la ('La pell freda' tot just començava a agafar volada), amb uns ingressos justets, que renuncia a propostes de diaris importants i escull amb tota naturalitat de col·laborar en un diari de llengua catalana.  Això volia dir, i vol dir, canviar un bon sou i més repercussió per uns ingressos més que modestos. També recordo una vegada que el van convidar en un congrés a França. També hi havien convidat un escriptor espanyol que va parlar abans que ell i es va desfer en elogis a l'Albert i li reconeixia el mèrit de ser a més d'un bon escriptor un home generós pel fet d’escriure en una llengua tan minoritària. Quan li va tocar de parlar a l'Albert, va demanar a l'escriptor espanyol: 'El teu llibre a quantes llengües s'ha traduït?' I l’escriptor va dir que dues. I l'Albert, més o menys, va replicar: 'Doncs el meu a disset. De moment, la llengua cosmopolita és la meva.' Per tant, si l'Albert ha escrit un llibre sobre el 1714 en castellà, és que les raons no són ni en l’arribisme ni en els interessos. Pot agradar o no, però és equivocat i injust de buscar raons en la conveniència o en els interessos personals. Més aviat al revés.

—Així, doncs, quan en Sánchez Piñol us dóna la notícia, no la hi qüestioneu?
—En pocs anys el mercat editorial a Catalunya ha canviat molt. Abans no es traduïen mai els llibres castellans al català. Tothom pensava que no hi havia mercat i que no valia la pena. Després es van començar a traduir uns quants mesos després, quan ja havien demostrat que eren autèntics best-sellers en castellà a Catalunya, (posem per cas 'Soldados de Salamina'). I ara ja som en una tercera fase que diu molt de la constant millora de la llengua catalana en aquest àmbit: els llibres que pensem que poden tenir un gran impacte en la societat catalana s’editen alhora en totes dues llengües: Des de Zafón a Ken Follet. O Jaume Cabré. Fins i tot Madrid edita en català!

Aquesta és una política cultural i comercial que també afecta la literatura catalana. Quan hi ha un llibre català de gran abast en surt alhora la traducció al castellà. Si aquest fet té molt de positiu també té un aspecte que cal vigilar o tenir present: hi ha escriptors, que si no han tingut un reconeixement en llengua catalana, no saps en quina llengua escriuen. Quina és la llengua original dels llibres de Care Santos, Sierra i Fabra o posem per cas Lolita Bosch? Crec que aquesta confusió explica molt bé la força social de la llengua. El català s’ha de fer fort per no perdre perfil. Doncs bé, explico tot això perquè en aquest context, quan havíem de publicar 'Pandora al Congo' o més endavant 'Tres Tristos Tràngols', l’Albert va tenir clar que publicaria uns quants mesos abans l’edició catalana. Penseu que la pressió de l'edició espanyola és molt gran per a sortir al mateix temps. I no fer-ho vol dir, segurament, perdre vendes.

Ara, l’Albert i la Campana, amb la mateixa claredat, no volem dissimular i treure les dues edicions alhora, i així difuminar el xoc. Si l'Albert ha escrit un llibre en castellà és perquè l'havia d'escriure en castellà, i perquè li agradaria que es llegís en castellà. I si resulta que, a l’Albert, li ha sortit d'escriure'l en aquesta llengua perquè així el què i el com del que s’hi diu té més suc? A la gent que aquestes setmanes em fa el comentari disgustat, els dic: 'Un cop l'hagis llegit, pensa si t'estimaries més que no l'hagués escrit. I no crec que trobi cap lector que, una vegada llegit 'Victus' (lector que estimi la llengua i el país, és clar) pensi que més valdria que en Sánchez Piñol se l'hagués guardat al pap. No ho crec, vaja, impossible!

—Més enllà del 'no em surt', quines raons hi veieu?
—L'Albert diu: 'No m'ha sortit, vaig intentar-ho en català però m’encallava', i no dóna més arguments, cosa que em sembla molt vàlid, molt seriós precisament. No buscar arguments a posteriori per a tranquil·litzar la gent és un gest honrat. No és ell qui ha d'analitzar el perquè. Ell el que ha de fer és deixar-se portar pel seu instint d’escriptor. 

Jo puc pensar en algunes raons, que potser són certes o no. N'hi ha, que ara no sé veure, que el pas del temps potser ens clarificarà. De primer, és probable que canviant de llengua hagi pogut posar distància sobre uns fets fonamentals del seu país i que aquesta distància li hagi permès escriure des d’una perspectiva  molt il·luminadora. Segon, potser 'Victus' escrit en català hauria estat, involuntàriament, més exclusivament adreçat als catalans, i canviar de llengua li ha permès de ser un estranger parlant del seu país. Aquesta perspectiva forana potser és la clau de l’empenta i de la universalitat del llibre.

—I per què creieu que té necessitat d'explicar-ho a fora i no als seus lectors més immediats?
—Perquè vol parlar de la història de Catalunya al món, no d’un català que s’explica als del 'seu clan'.  Sinó des d’un narrador una mica distant i destinat al món sencer. Entre més coses, les floretes als catalans tenen una força més gran. Com quan un estranger ens diu que ens entén i tots nosaltres vibrem d’emoció. Als catalans, a més, també ens convé sentir explicar la nostra història des de fora.

—I les altres raons?
—Hi ha una altra raó que ni tan sols he comentat a l'Albert, però que pot ser versemblant: l'Albert fa anys i panys que llegeix documents sobre l’època. Molts anys i molt d'esforç de documentació. I en aquesta laboriosa i llarga feina hi ha un manuscrit fonamental: una crònica del setge i de la guerra de Successió escrita per un català de l’època, que fou dels pocs que va poder fugir a Viena. Francesc de Castellví va dedicar la resta de la seva vida a deixar testimoni de la guerra, per contrarestar la versió de borbons i francesos. I va escriure cinc mil folis en castellà. No m'estranyaria, doncs, que l’Albert, amb 'Victus' hagi volgut, també, retre homenatge a aquest home que va passar quinze anys sol a Viena escrivint per a la història. En Castellví es va morir sense que aquest document fos publicat. De fet, no s'ha editat mai a Catalunya. I si l'Albert es considera només una baula d'una cadena? I si s’ha posat al servei de Castellví per portar la seva crònica al lector d'avui?

—La crònica del Castellví fa de columna vertebral de la novel·la?
—Això ho haureu de demanar al Sánchez Piñol; jo no me l’he llegida, aquesta crònica. Vaig saber que existia per ell. Castellví és un més dels personatges que pareixen a 'Victus'. Al llibre hi ha molts de personatges, i la gran majoria evoca gent que va existir realment. La novel·la és narrada per un enginyer descregut, Martí Zuviría, que als noranta-vuit anys dicta, des de Viena les seves memòries a una alemanya. Zuviría explica la seva vida des del 1705 al 1714, o sigui des que té catorze anys fins als dinou. Fill de Barcelona, el seu pare l'envia a França a estudiar amb el gran enginyer de l'època, Voban. El llibre és dividit en tres parts. A grans trets, la primera part narra l'educació d'aquest noi a mans de l'enginyer francès al servei de Lluís XIV. A la segona, el llibre presenta algunes batalles (Tortosa, Besseit, l'entrada dels austriacistes a Madrid…). I a la tercera, vivim el setge de Barcelona.

—I tot això construït des de la ficció però a partir d'històries reals?
—Al llibre, hi surten molts noms i pràcticament tots reals. Per això al final del llibre hi hem posat una guia amb els fets reals que hi ha darrere el personatge i també un punt, a la manera de 'Tor' o 'El factor humà', amb un resum dels més essencials.  L'Albert ha fet un llibre molt enganxat a la vida, molt pròxim. Com si ho visquessis. I alhora hi trobes tot aquell món imaginatiu de l'Albert (per exemple un nan amb un embut al cap) i tota aquella empenta humanista de l'Albert, que fa que el llibre transcendeixi els fets concrets i et porti cap a un humanisme modern. Alhora, tens la sensació que vius i convius amb la gent que va defensar Barcelona. Potser tots aquest noms reals del llibre són també petits reconeixements o picades de crostó als herois o traïdors reals.

—Alguna raó més sobre el fet d'haver-lo escrit en espanyol?
—Té el seu què saber que el gran heroi del llibre és Antoni de Villarroel, que precisament era un militar castellà que va ser contractat pel govern català per la seva alta competència, però que no va abandonar mai el poble català. Doncs bé, aquest Villarroel parlava castellà! Que ens diu l’Albert amb 'Victus' que Catalunya ara també, serà defensada fins al final per la diversitat dels qui formem part de Catalunya o no serà? Potser sí, però això són divagacions. El 1714 de l’Albert no és d’uns quants, és de tots. En un altre tema això podria ser negatiu, però amb aquest?

—Sigui com sigui, aquest canvi de llengua ha portat cua…
—Crec que aquest espant tan gran de molts també té una explicació deguda a la situació no prou normalitzada en què vivim. Com que no vivim amb naturalitat i tranquil·litat i que massa sovint ens la foten, potser a vegades també ens falta la confiança necessària i el risc. Una confiança i un risc que Sánchez Piñol assumeix. El seu llibre ens farà més sòlids, més forts. I l'Albert ha d'escriure molts més llibres i els escriurà en català! 

És veritat que ha fet una novel·la molt, molt important que entrarà als anals de la literatura espanyola, i això sap greu per la literatura catalana, perquè no podrà incorporar aquest llibre tan sensacional. Però mirem-nos-ho des d'un altre punt de vista: pensem si no pot tenir el seu què, que s'expliqui en castellà una guerra de successió des de la perspectiva catalana i posant en tela de judici sense vergonya maneres castellanes i els borbons. Que a la narrativa castellana hi hagi irromput una veu que ideològicament parla en català. No pot ser que sigui molt important això? 

Recomano, i torno a recomanar als catalanistes, que es llegeixin aquest llibre en castellà perquè té més sentit. Que tinguin confiança en 'Victus', que és una novel·la que des del segle XVIII il·lumina el nostre present. Trista, divertida i esperançadora. Que no se la perdin, que  prou que ens toca patir sempre.

—Rellegint alguns articles d'opinió coincideixen a no entendre això del 'punt de vista catalanista'.
—Em sorprèn tant, que no sé ni respondre-hi. Perquè, si no ho saben entendre, doncs que llegeixin l'ABC o la Razón cada dia en comptes de triar l'Avui, VilaWeb o l'Ara. Si no saben entendre la perspectiva en la qual s'expliquen les coses, doncs… Bé, posaré un petit exemple: la historiografia espanyola ha venut que la Barcelona del 1714 és una ciutat pobra, desgraciada i en crisi. L'Albert Sánchez Pinyol explica una Barcelona en la qual podies comprar quaranta menes d'arròs diferent. Això és una visió catalanista. Aquest llibre està al costat dels catalans.

—Al principi dèieu que aquesta situació us era un estímul.
—M'ha canviat, també a mi. És estimulant mirar de donar confiança a la gent que et truca i t’envia correus de protesta o que té dubtes. Literàriament l’Albert Sánchez Piñol em sembla que ha pujat uns quants graons, i tenir un autor d’aquest nivell ja fa tirar coets, però com a editora que vol la llibertat del seu país, crec que l'Albert ha fet un llibre que serà emblemàtic per a molts catalans i un ambaixador de la nostra història i de la nostra ànima a tot el món. Això sí, que la gent no esperi un llibre maniqueu, sinó una reflexió sobre les contradiccions, les petiteses i les grandeses de la condició humana.

—Això dels bons i els dolents…
—Com ha dit l'editora francesa, és un llibre d'un humanisme modern. I no és una qüestió de bons i de dolents. El llibre és molt crític amb els castellans, però també amb el poder català, i el francès i... amb tots els poders. Em sembla que Sánchez Piñol incorpora a la literatura la mirada de l'antropòleg, a més de ser un gran coneixedor de la història i de la seva imaginació narrativa sense parangó a les nostres latituds. 'Victus' representa, em sembla, un pas endavant de la novel·la històrica internacional. 

—Què voleu dir?
—L'Albert fa una novel·la històrica que no és gens a l'ús, sinó que trenca un munt d'esquemes, fa una nova novel·la històrica. Per exemple, el llenguatge que fa servir és un llenguatge del segle XXI. El llenguatge no reprodueix l'època sinó que es mou, a vegades, vorejant el còmic. Els pocs que ja l'han llegit (editors, traductors, algun historiador) citen Dumas, Victor Hugo i també la novel·la picaresca. L’ús de la llengua, tan actual i atrevida, és un element transgressor. Desitjo que ben aviat se superi el problema del canvi de llengua, i que els lectors parlin i discuteixin i conversin sobre el contingut i les maneres. El què i el com de 'Victus'.

—Al marge que us agradaria que la gent llegís 'Vitus' en espanyol, quan sortirà la versió catalana per als qui vulguin llegir-lo en català?
—Just aquesta setmana, la persona que creiem que ha de traduir 'Victus' al català ens ha dit que ha pogut fer uns canvis de calendari amb les feines que tenia encomanades i que podrà lliurar-nos la traducció al febrer. Abans l'Albert haurà d’aprovar el registre. Però a la Campana estem segurs del domini excel·lent de la llengua i de l’encert en el registre d’aquest gran traductor. Esperem poder treure la versió catalana al març, principi d’abril. En aquest cas, jo no puc esperar a fer coincidir la versió catalana, perquè tan de bo ja fos al carrer l'original. S'ha fet una feina d'edició important, el llibre va amb dibuixos, amb plànols, hi ha les correccions de rigor… Sánchez Piñol va lliurar-nos l'original definitiu al maig, s'ha d’intentar fer la feina ben feta i això vol temps. I ara, que s'ha tancat la versió original, el traductor es posarà a fer la versió en català. Però, hi insisteixo, recomano als lectors que llegeixin 'Victus' en castellà, Que és una lectura que duran sempre més al moll de l'os. Que, si l’han llegit i el llegeixen habitualment a l’Ara, tinguin un gest de confiança en l'Albert.

—En aquests moments, l'Agència Carmen, quantes traduccions té contractades del llibre?
—Tenen l'alemanya, amb Fisher, la neerlandesa, la francesa i la russa. I espero que la versió anglesa es contracti ben aviat.

—Més enllà de la llengua, el llibre arriba en un moment molt oportú: la manifestació de la Diada, l'actitud del president Mas, la independència a tocar, la inauguració del Centre Cultural de l'antic Mercat del Born, la commemoració dels 300 anys de la Guerra de Successió…
—És curiós que sigui així, perquè res no podia fer imaginar que l'Albert acabaria el llibre ara. Fa vint anys que li ronda pel cap el tema del 1714. Quina sort que tenim. La novel·la passa al Born, podrem anar a veure la casa del Zuviría! I em penso que és una gran sort que just en aquest moment polític l'Albert hagi escrit un llibre que ens ajudarà tant a tots. També als castellans que vulguin entendre'ns, i als francesos, i als alemanys… Un llibre que posa tanta llum just en aquest moment, gairebé em sembla un miracle. Jo ja he escrit una carta al president Mas, sense haver-li enviat el llibre, dient-li: 'Espero que per tot el seu equip, les traduccions de 'Victus' que aniran sortint siguin la targeta de visita a tots aquests països.' Perquè, fixa't que no és des de la batalla política que es parla de la història de Catalunya i de nosaltres, sinó des de la literatura, des de la intel·lectualitat, des de la creació. És un altre plantejament. L'altre dia espontàniament em va sortir de dir a l'Albert: 'El que espero és que l'any que ve hi hagi flors al monument a Rafael Casanova, però també que el carrer Villarroel canviï d'estatus i l'Albert Sánchez Piñol hi tingui un reconeixement.' Crec que hi ha d'haver un monument a l'Albert al carrer Villarroel.

Men?ame