Notícies

Dijous  20.09.2012  15:31

El nostre últim tren

Oriol Sorolla, militant del Moviment Popular de Sabadell i de la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i la Crisi, reflexiona entorn l'Assemblea Nacional Catalana i la mobilització social que ha generat i hem pogut presenciar a l'inici d'aquest nou curs

Men?ame
 

Ens passa sovint, i suposo que forma part de la realitat viva i convulsa de la societat on vivim, però l’esquerra independentista i revolucionària, que des de fa molts anys representa l’avantguarda política del moviment d’emancipació nacional i social del nostre país, es veu de nou desbordada per uns esdeveniments, que no per esperats, no deixen d’aflorar d’una forma molt més accelerada i dràstica de la que havíem previst.

Tal i com va passar amb l’esclat i la multiplicació del moviment 15M, ens trobem davant d’un escenari en el que tenim una certa sensació de desbordament, de precipitació dels esdeveniments i d’haver de córrer darrera d’un enèsim últim tren. Ara, el de la independència. I és innegable que no podem restar impassibles davant d’aquesta acceleració, crec que històricament, i més en els darrers anys, hem sabut adaptar-nos amb habilitat i coherència als constants canvis polítics i socials, de la mateixa manera que crec, que en major o menor mesura nosaltres, amb la nostra acció i discurs, hem estat actrius principals de bona part dels avenços en l’aprofundiment de les contradiccions del sistema, tan en l’àmbit nacional com en el terreny social. I això per mi, ja és una victòria tenint en compte, no ja les nostres potencialitats, que són amplíssimes, sinó la nostra, encara, massa reduïda capacitat d’incidència tant mediàtica com política. La qüestió doncs, no és tant, repeteixo, que un esclat social ens desbordi momentàniament, sinó com articulem una estratègia capaç de tornar-nos a situar en l’eix central d’aquest esclat. I per fer-ho, tenim les organitzacions, les persones, el discurs i la lluita diària i tenaç que hem anat construint amb humilitat però amb fermesa al llarg d’aquests darrers anys. I si acceptem un cert consens en aquest sentit, quina ha de l’estratègia de l’esquerra independentista i anticapitalista davant d’un clam social per la independència que al Principat sembla cada cop més majoritari?

Crec que no ha de ser altra que la d’incidir en l’abismal contradicció que suposa l’aposta de l’Assemblea Nacional Catalana d’articular un moviment “transversal” i interclassista per aconseguir aquesta suposada independència principatina dins del marc de la Unió Europea, en un moment en que la necessitat d’aprofundiment en la dinàmica de la lluita de classes és més necessària que mai. En un moment en que l’ofensiva capitalista contra les classes populars i contra els mateixos països del sud d’Europa condemnats a una nova forma de vassallatge per la nova dictadura dels mercats, demostra, tal com s’han encarregat de recordar-nos Endavant i el Seminari Taifa, que sense sobirania ni democràcia econòmica no hi ha independència, i, que per tant, tenir un estat propi, si no va acompanyat de la superació del capitalisme mitjançant la transformació social no és ni la nostra solució ni el nostre objectiu.

Però cal també anar més enllà i denunciar la perversitat de la cúpula de l’ANC en utilitzar una mobilització social massiva en pro de la independència per retornar la legitimitat perduda als partits del sistema i a la classe burgesa, i en especial a CiU, atorgant-los i encomanant-los explícitament el lideratge d’aquest suposat procés d’emancipació nacional. Davant d’aquesta traïció a la mobilització popular, ens cal senzillament continuar evidenciant la coherència de la nostra aposta per a que sigui l’autoorganització popular la que segueixi exercint el lideratge de la lluita per l’emancipació social i nacional, fer d’aquesta obvietat, de nou, un exemple.

Segurament, però, el repte més important que se’ns presenta en aquest escenari és trencar amb l’hegemonia discursiva d’un fals independentisme que la dreta ha disfressat de “transversal” i que innegablement guanya cada cop més adeptes a través del bombardeig continu d’una apologia de la confrontació entre pobles des d’una perversa argumentació econòmica i identitària que es palesa amb l’ “Espanya ens roba”. I és aquí on ens cal ser molt fermes i sortir dels nostres espais a combatre la batalla de les idees per dir que Espanya no ens roba. Que les treballadores de Vallecas no ens roben, que els camperols andalusos sense terra no ens roben, que els miners asturians no ens roben i que els centenars de famílies d’arreu de l’estat espanyol condemnades a la precarietat, l’atur i la misèria no ens roben. Ens roba el Capital a través de totes les seves fórmules d’explotació i exclusió, ens roba la classe burgesa espanyola, ens roba la dictadura financera europea i mundial, i, sobretot, ens roba la burgesia catalana, aquí i ara. Davant dels nostres nassos, eliminant els drets socials, privatitzant la sanitat, precaritzant l’educació, desposseïnt-nos del nostre treball i negant-nos el nostre dret a l’habitatge mentre ens condemnen a la misèria amb deutes milionaris de per vida.

Ens cal seguir esgrimint amb fermesa i vehemència la nostra certesa que defensar un poble és, per damunt de tot, defensar la justícia social i els drets col·lectius de la seva gent, i per tant, un canvi de model que garanteixi que la producció i distribució de la riquesa creada pel nostre treball estigui també al servei de les nostres necessitats. I ens cal fer-ho a cada debat, discussió i trinxera, per incorporar a aquestes noves companyes de viatge d’emancipació nacional a una emancipació social i integral que inexorablement passa per aguditzar la lluita de classes que estem lliurant. Com a esquerra independentista i anticapitalista tenim el repte de tornar a situar l’eix revolucionari a l’eix central de l’independentisme, aprofundint més que mai en la qüestió de classe per bastir una hegemonia amb les que encara no n’han adquirit la consciència. I tenim els espais, les organitzacions i les eines per fer-ho. Per subsanar definitivament l’odi de Gramsci a les indiferents, fent-les prendre partit. Convertint-les en ciutadanes i partisanes. Aquest, i cap altre, serà el nostre últim tren.

Men?ame