Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  19.09.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

'El sistema educatiu té moltes febleses'

El pedagog Joan Domènech reflexiona sobre els temes de fons de l'escola i l'educació

Men?ame
 

Joan Domènech Francesch és un dels teòrics de referència de la renovació pedagògica a Catalunya. Autor de 'Elogi de l'educació lenta', ha reflexionat molt sobre la qüestió; i com a director de l'Escola Pública Fructuós Gelabert de Barcelona viu activament la problemàtica escolar d'aquest principi de curs, un dels més difícils d'aquestes últimes dècades.

Per tot plegat, li fem una entrevista en profunditat, sobre la situació de l'ensenyament a Catalunya.

—Aquest principi de curs deu ser dels més traumàtics d'aquestes últimes dècades.
—Segurament. En part, sí. A final del curs passat, parlant amb companys que fa molts anys que batallen en la docència, dèiem: 'Arribem a una situació que s'assembla, per l'entorn, a les condicions en què vam començar a treballar

—I per què?
—Jo no sé si hem estirat més el braç que la màniga durant uns quants anys, si hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Però la veritat és que havíem començat a construir les bases per a tenir un sistema educatiu modernitzat, modern. També veig que arrosseguem molts mals que no s'han arreglat quan s'havien de resoldre. De manera que ara ens trobem amb un sistema educatiu que té moltes febleses i que s'ajunta amb una conjuntura econòmica concreta. De totes maneres, deixa'm dir que la crisi econòmica també és interpretable, i que ens movem dins un pensament únic que diu que aquesta crisi és inevitable i que les mesures que es prenen són inevitables, cosa que sospites que no és gaire veritat perquè, si ho fos, no canviarien cada dos per tres aquestes mesures. 

—Quins mals no s'havien arreglat abans de la crisi?
—El nostre sistema educatiu s'ha modernitzat molt ràpidament. En vint-i-cinc anys hem fet allò que uns altres països han fet en seixanta. Aquesta acceleració ha afavorit que algunes coses s'acceleressin molt, com ara les infrastructures (entre el 2004 i el 2009 es construeixen més de dues-centes escoles públiques noves a Catalunya), la LOGSE, l'allargament de l'escolaritat fins als setze anys… Però determinats mals de fons del sistema educatiu no s'arreglen. De manera que ara s'ajunta tot. I en aquest sentit sí que és una situació preocupant. Tampoc no s'han fet bons diagnòstics del sistema educatiu quan s'havien de fer i ara ens trobem en una situació caòtica.

—Una situació caòtica?
—Tenim el maldecap de les substitucions (no hi ha substitut els deu primers dies d'una baixa laboral), de la reducció de la plantilla (3.500 places menys), de qüestionar la inclusivitat, amb els recursos per a la inclusivitat, de la reducció de despeses de funcionament, de la situació familiar que cada vegada és més problemàtica… En aquest sentit, oi tant que és una situació delicada.

—Tenim 2.000 mestres interins menys que no l'any passat (3.500 places menys de plantilla, comptant-hi les jubilacions) en un curs amb més alumnes que mai, 30.000 de nous --1.300.000 en total, entre primària i secundària. Això no lliga.
—No lliga, però ho hauries de demanar a la consellera, que és ella qui fa números i li surten tots rodons. Ens movem en unes estatístiques globals, però una cosa són les xifres macro i una altra cosa què passa a cada escola. Hi ha una sèrie de mecanismes que desestructuren la feina i que tenen conseqüències. Per exemple, a la meva escola tenim una plantilla de vint-i-set mestres. Amb els criteris anteriors, hauríem de tenir una plantilla de vint-i-vuit mestres i mig o vint-i-nou.

—El fet de no cobrir les baixes laborals fins el desè dia no agreuja la situació.
—Hi ha més que això. La consellera ha tingut molt d'interès a començar el curs amb les plantilles completes. Però no és ben bé així: nosaltres tenim una baixa, coberta per una persona que no fa el 100% de l'horari sinó el 86%, de manera que no fa 37,5 hores la setmana sinó que 32,5. L'argument del departament és que s'ha d'estalviar, però l'ensenyament no para de degradar-se. Ara, el sistema té un efecte pervers, perquè tot això passa en un moment en què les escoles no tenen prou fortalesa i els mestres no tenen una cultura professional prou assentada per a assumir un desafiament d'aquest estil, que en el fons és un desafiament de país.

—Què voleu dir?
—El missatge de l'administració solament diu 'ens hem d'estrènyer la corretja', però no hi ha cap missatge de valoració. Mira les declaracions d'Hollande de fa una setmana, que va dir: 'Ho retallaré tot llevat d'educació i justícia'. Bé, això és un missatge concret, és una política concreta. De política, n'hi ha d'estils ben diferents, per a promoure, o no, una situació que faci que tinguis més ganes d'estrènyer-te la corretja, en una situació que recau sobre tu.

—La crisi justifica la política d'ensenyament que aplica l'administració catalana i l'espanyola?
—Podria ser diferent. Ara, la política a vegades és un reflex de la societat. No hi ha solament la perversitat del sistema polític o dels polítics, del PP o de CiU, sinó que la societat tampoc no és conscient de què s'hi juga en tot això. La gent que enfoca la situació actual d'una manera més global vincula la sortida de la crisi amb la inversió en educació. Però aquí, ni a Catalunya ni a l'estat, no hi ha cap consciència d'això. Per exemple, l'escola pública no és un tema d'interès per a la classe política dominant en aquest moment. L'escola pública en el sentit d'un sistema integrador, comprensiu, que globalment i en general asseguri una igualtat d'oportunitats, un creixement del coneixement, un creixement de la societat del coneixement… Hi ha països que fa temps que han fet aquests deures; en canvi, nosaltres no els hem fet. Tenim un sistema molt disgregat.

—I és en aquest sentit que l'escola pública de qualitat perilla?
—Hi ha una cosa que passa desapercebuda: les retallades no afecten mai tothom igual. Tenim un sistema educatiu públic molt desigual, amb escoles de categoria molt diferent (de composició dels alumnes, d'implicació de les famílies, d'implicació dels professors…). Jo sostinc que les retallades no afecten totes les escoles igualment, sinó que sobretot afecten les puntes del sistema i els sectors més desafavorits. Per tant, les retallades afecten sobretot les escoles que són més fortes, vull dir que s'han plantejat amb més profunditat tota la qüestió pedagògica, i les escoles que tenen uns alumnes amb més dificultats.

—Per tant, les retallades sí que afecten l'escola pública de qualitat.
—Sí, afecten l'escola pública de qualitat. Una de les coses que ens volen vendre és la idea que la qualitat no depèn dels recursos. Això és una afirmació molt contradictòria i, si no s'explica bé, pots caure en la demagògia. Primer: si els recursos no afecten la qualitat educativa, això vol dir que durant tots aquests anys hem llençat els recursos per la finestra? Moltes escoles es poden sentir ofeses, perquè han estat moltes les escoles que han aprofitat tant com han pogut aquests recursos. Que n'hi ha que no ho han fet? És possible. Ja he dit que el sistema educatiu és molt desigual. Però quan es retallen aquests recursos les escoles que pateixen més són les que han aprofitat bé aquests recursos. Les altres també pateixen, però potser no de la mateixa manera.

—La consellera Rigau diu que la qualitat educativa no se'n ressentirà, gràcies a l'esforç dels mestres, que enguany faran més hores lectives. Però les condicions educatives preocupen, desmotiven, frustren, indignen els mestres...
—Sí, s'han de fer mans i mànigues per mantenir la màxima protesta de cara a l'exterior i, alhora, un bon clima intern, entre els professors. 

—I malgrat unes condicions tan dures la majoria de mestres no estan en peu de guerra. Hi haurien d'estar?
—El col·lectiu d'ensenyants sempre s'ha mogut en una mena de gran contradicció: si fem la reivindicació d'una manera massa radical, sobretot els qui treballem a l'escola pública, en el fons ens tirem pedres a la pròpia teulada. Per exemple, qualsevol vaga d'un servei públic en el fons  perjudica l'usuari no pas l'administració. Si, a més a més, tenim en compte la visió d'una part del cos docent, que creu que l'administració no està per l'escola pública, encara l'afecta menys. És una situació profundament contradictòria. Per una altra banda, el cos de professors és un cos també feble. La consciència professional dels mestres és una consciència molt feble. No sé si arribem a ser professionals en el sentit més comú de la paraula. Som un cos que necessitem constantment que algú ens digui què hem de fer. Això es contradiu amb la professionalitat.

—Què vol dir que el cos docent necessita que li diguin què ha de fer?
—Crec que no hem crescut prou professionalment. Els professionals són els qui diuen: 'Sé com he de fer una cosa determinada, em sento capaç de resoldre els problemes, el que vull és tenir autonomia, el que vull és tenir capacitat de decisió…', i moltes vegades això no es dóna entre els mestres. Per tant, aquesta feblesa que arrosseguem de fa temps es nota molt. I també caldria demanar-nos si fer vaga és la millor opció o cal cercar unes altres formes de protesta i de reivindicació.

—Hi heu pensat en aquestes propostes i formes de protesta alternatives?
—Sí, hi he pensat, i a la nostra escola el discutim, aquest tema. En un pla general som en un moment que no podem cremar tots els cartutxos d'un dia per altre. Ens trobem en una situació feble, com he repetit moltes vegades. A més, hi ha una certa consciència social que, per molt que protestis, no aconseguiràs de canviar res; per tant, no cal que protestis. I això també ens ho repeteix la conselleria. És una altra part del missatge que ens arriba. Per tant, som en un moment en què cal treballar per augmentar la consciència social sobre el fet que l'educació és important, i que l'educació pública és important per a un país i per al futur d'un país. I que l'educació és important per a sortir d'una crisi que ni hem manegat nosaltres ni en som culpables. 

—El problema va més enllà de les aules...
—Tenim una societat que valora relativament l'educació. Està contenta del sistema educatiu, però no sé fins a quin punt valora la importància que té l'educació i és capaç de convertir una retallada en un problema social. El mal és que hipotequem el futur d'un sistema educatiu, perquè d'aquí a deu anys patirem per allò que avui deixem d'invertir. Aquest és el problema. Els efectes no són immediats, com en la sanitat. I encara tenim un altre front, que també arrosseguem, que és el de l'administració, que no ve d'ara.

—Què voleu dir, 'el problema de l'administració'?
—Tenim, i hem tingut, una administració que té una mena de pecats originals. Ha destinat la majoria dels recursos a dissenyar com han de ser les coses, en comptes de dedicar-se a establir les condicions perquè el canvi i la millora siguin possible. És la moneda vista per l'una cara o per l'altra.

—Expliqueu-vos.
—Hem viscut una administració (no solament l'actual, també l'anterior) amb una política consistent a dir com s'han de fer les coses. Això no afavoreix que s'enforteixin els centres, sinó que els debilita. Perquè constantment et diuen com has de fer el currículum. Mira, una anècdota: fa uns anys fins i tot van sortir regulades les cançons que havies d'ensenyar als nens. Hi ha llista de lectures obligatòries en unes altres etapes… Hi ha molts elements de control imposats, perquè l'educació és un sistema ideològic. Però això té un efecte pervers sobre el sistema, perquè no ajuda a enfortir-lo. 

—I què hauria de fer l'administració?
—Entenc que l'administració hauria d'haver ajudat a establir les condicions perquè els centres poguessin enfortir-se, poguessin créixer. I hauria d'haver destinat els recursos en aquesta direcció, i ara també els hi hauria de destinar. Per mi, les polítiques de l'administració són equivocades en aquest sentit. Els centres són febles, perquè no s'ha afavorit una cultura d'autonomia, de responsabilitat, d'interdependència entre els centres. 'Joan, has d'acatar', em va dir la consellera un dia de l'any passat, perquè teníem un conflicte llarg, sobre el suport educatiu personalitzat (no ens van respectar la manera com teníem de fer-lo a la nostra escola, i que feia set anys que aplicàvem). Però, per aquesta raó, al final, els centres acaben essent dependents d'allò que vingui de fora, i no fomenten una cultura que porti a fer les coses, discutint-les, reflexionant-hi. I ens podem equivocar, com tothom, perquè l'educació no és una ciència exacta, però d'aquesta manera fem que la nostra institució sigui viva; de l'altra manera ens converteixen en institucions dependents i mortes. 

—Parlant del paper fiscalitzador de l'administració en l'educació, em demano si considereu la llei d'educació de Catalunya una bona llei.
—És un marc, i la meva experiència em diu que tots els marcs són interpretables. La llei d'educació de Catalunya té aspectes interessants que no s'han desenvolupat. Per exemple, el de l'autonomia. I no el volen desenvolupar. Tenim una administració centralista i, de la proposta, molt primària, de descentralitzar els centres, ara se'n desdiuen. 

—Quan parleu d'autonomia dels centres no desenvolupada, a què us referiu?
—De possibilitats d'incidir en els substituts que t'arriben, de possibilitats dels centres de triar una part de la plantilla, o com a mínim que les persones que arriben a un centre sàpiguen a quin centre van i si el centre té un projecte pedagògic concret… Un dels mal greus que té l'escola pública és la incapacitat d'incidir sobre la plantilla. Preval el criteri d'antiguitat fonamentalment i el col·lectiu al qual pertanys. 

—Arribats en aquest punt, creieu que l'administració no està per l'escola pública?
—Jo crec que no. Però deixeu-me dir que en educació sempre correm el perill de dogmatitzar o d'esquematitzar les respostes, i això a mi em preocupa. No vull que es malinterpreti.

—Matiseu.
—Crec que no es fa tot allò que s'hauria de fer. Estic convençut que un sistema educatiu de qualitat s'ha de basar en una escola pública molt potent. I això no ho hem aconseguit.

—Creieu que l'escola reculant a la situació dels anys setanta?
—Hem d'aconseguir el suport social o l'escola sí que perilla. El punt d'inflexió és aquest: aconseguir que les famílies abonin la feina que es fa a l'escola, en unes condicions que avui són dolentes. 

—El suport de les famílies a l'escola és determinant, doncs?
—Sí que ho és. Jo crec que el punt d'optimisme o de pessimisme depèn del suport social que puguem tenir. Perquè, jo no sé si hi ha alternativa a la crisi (puc pensar que sí que n'hi ha i que no és la que ens venen), però crec que la lcosa més fumuda de la crisi és que no saps si té fons o no en té, si encara anirem més avall l'any que ve. És una situació que emocionalment toca la línia de flotació en l'estat d'ànim de la gent. Per això necessites un suport molt clar del teu context. I aquest suport és el que pot possibilitar a terme mitjà que es trobi una alternativa, unes noves majories o noves maneres d'entendre el funcionament d'un servei públic com el de l'educació. Però també en aquest aspecte tenim una situació problemàtica. No des de tota l'escola s'ha sabut crear aquest clima d'unitat, de feina conjunta. Les topades entre sectors són un llast de l'escola pública molt feixuc. 

—En aquest sentit, la crisi pot ser una oportunitat?
—Sí, sí.

Men?ame