17.09.2012 - 06:00
El 17 d’octubre de 1999 el PSC va superar per primera vegada el milió de vots en unes eleccions catalanes i, per primera vegada també, va superar en vot Convergència i Unió. El 37% dels vots i 52 diputats foren un èxit enorme per a Pasqual Maragall, que no en va tenir prou, tanmateix, per a governar. Ho aconseguí quatre anys després, quan s’obrí, paradoxalment, una etapa que ha dut el socialisme català gairebé a la marginalitat política. Sobretot pels seus grans errors.
Quatre anys després d’aquells magnífics resultats, el 16 de novembre de 2003, Pasqual Maragall esdevenia president de la Generalitat però el PSC aconseguia només el 31 % dels vots en les eleccions al Parlament de Catalunya i 42 escons. En la tercera legislatura el PSC havia aconseguit el mateix resultat però CiU amb 69 escons s’havia enfilat fins el 51 per cent del vot. Raimon Obiols n’era aleshores el cap de llista i la principal diferència entre les dues eleccions estava en el pes més que limitat dels altres partits. Al 2003 Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya sumaven els seus vots per a fer de Maragall el primer polític d’esquerres president de la Generalitat després del franquisme. Era el resultat també d’una política oberta i capaç de bastir complicitats, encarnada pel batlle olímpic.
Passarien dues legislatures i el 28 de novembre de 2010, malgrat tenir el PSC el poder en pràcticament totes les institucions del país, els socialistes, ara encapçalats per José Montilla, van aconseguir en canvi només un vint per cent dels vots i 28 escons. Disset punts menys i vint-i-quatre escons menys dels que havia obtingut Maragall el 1999 era una autèntica debacle. Debacle que totes les enquestes electorals asseguren que serà més gran encara a la pròxima convocatòria electoral.
Així una enquesta d’El Periódico de juny de 2012 deixava el PSC amb el 18 per cent del vot només i entre 28 i 29 escons. Amb aquests resultats per primer vegada en la història la suma d’ERC i ICV superava en percentatge i escons el PSC. Un canvi majúscul. Canvi que aquesta mateixa setmana han remarcat dues enquestes més. Una de La Razón, molt criticada per les seves inexactituds, deixaria els socialistes amb un esquifit 15 per cent del vot i entre 22 i 25 escons. Una xifra igual d’escons a la que li atorgava Tele5 en una altra enquesta. Cal considerar que Esquerra Republicana el 2003 va superar el setze per cent del vot i va aconseguir 23 escons.
El més preocupant per als socialistes és que ningú no preveu cap comportament electoral per als socialistes catalans que no sigui una altra davallada. I baixar a una xifra al voltant del quinze per cent de l’electorat tindria dues lectures, totes elles dures. La primera seria que en deu anys el PSC hauria perdut exactament la meitat dels seus vots i de forma consistent, no com a conseqüència d’un accident sobtat, simplement l’electorat l’hauria anat abandonat. La segona encara seria pitjor perquè el PSC estaria en risc evident i real de perdre la seva posició com a segona força del parlament de Catalunya, cosa que no havia passat mai des de la restauració de la democràcia.
I el panorama encara és pitjor si es miren la resta de les institucions. Perquè el PSC ha perdut per primer vegada institucions que considerava seves com l’Ajuntament de Barcelona o la Diputació. I va perdre onze escons catalans en les darreres eleccions espanyoles, quedant-se només en catorze, una xifra irrisòria per al que ells estaven acostumats.
Un PSC o dos?
Tot plegat és la conseqüència per una banda de la guerra interna entre els sectors més catalanistes i liberals i els espanyolistes i doctrinaris i per una altra de la incapacitat del PSC d’adaptar-se a la nova centralitat política del Principat, decididament més nacionalista que mai.
La història del PSC es resumeix en el que s’ha vingut a conèixer com ‘les dues ànimes’. L’actual PSC es va fundar el 1978 com la fusió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Els dos primers eren grups catalanistes d’esquerra en els quals militaven persones com Joan Reventós, Raimon Obiols o Pasqual Maragall, al PSC-Congrès o Josep Pallach al PSC-Reagrupament. La Federació Catalana del PSOE era en aquell moment el grup més petit però el que tenia els contactes internacionals i en definitiva el que s’establiria com a alternativa de poder a l’estat espanyol.
Durant les primeres dècades la relació es va mantenir estable, amb els dirigents procedents dels antics grups catalanistes liderant el partit. Però els grans èxits electorals de Felipe González als anys vuitanta van alterar la percepció del que era el PSC.
L’assalt al poder
El 1994 al congrés de Sitges els ‘obiolistes’ que representaven el PSC catalanista van ser esborrats del mapa pels anomenats ‘capitans’, sobretot militants de la corona metropolitana de Barcelona, sociològicament espanyols i molt durs pel que fa al control i la disciplina interna. Ells van passar a controlar amb mà fèrria el partit però malgrat això curiosament fins l’any 2000 amb la candidatura de José Montilla a la presidència de la Generalitat els ‘capitans’ van preferir posar al capdavant de les llistes electorals o fins i tot del partit a candidats amb un perfil catalanista.
El moment culminant va arribar amb les dues candidatures de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. Maragall havia dimitit el 1997 de la batllia de Barcelona, fart de la pressió que el partit volia exercir sobre les seves decisions. Tot i això els ‘capitans’ sabien que només una persona com ell, de perfil catalanista, podria derrotar a CiU. Ho van aconseguir però immediatament van començar a fer-li la vida impossible. Literalment. Ara que manaven volien que fos un dels seus qui en gaudís dels màxims honors. I així és que va arribar José Montilla a la presidència de la Generalitat.
El fet que Montilla obtingués menys vots dels que obtenia Maragall fins i tot a Cornellà podria haver servit d’avís. Però la màquina dels capitans anava a velocitat de creuer, a tanta velocitat com avançaven la pèrdua de vots i l’allunyament de l’electorat. Aquells que havien ocupat el poder el 1994 finalment manaven i ho fèien convençuts de les seves pròpies teories. Especialment aquella que afirmava que els vots els posava el PSOE i el gaudien ‘els senyorets nacionalistes del PSC’.
Reforçant la dependència del PSOE
Així van tensar l’organització al màxim, provocant el cansament i l’abandó de molts militants i van reforçar la seva dependència del PSOE, just en el pitjor moment. Montilla va ser el primer en presentar esmenes al congrés espanyol contra l’estatut de Pasqual Maragall i el comportament dels diputats socialistes catalans a Madrid va començar a ser vist com molt estrany per la majoria de la població.
Tot indica, però, que el PSC no sabrà sortir-se’n del pou on ha caigut. Hi ha noms públicament rellevants que se’n desmarquen de les seves decisions cada vegada amb més contundència. Però el control de l’aparell és enorme i ahir, de la mà d’Alfredro Pérez Rubalcaba i Pere Navarro es va situar per primer vegada no ja en les files de l’ambigüitat nacional sinó en les del nacionalisme espanyol pur i dur. El llenguatge usat aquest cap de setmana en la festa de la Rosa s’acosta més al que va justificar un pacte PP-PSOE al País Basc que no a la tradició catalanista del PSC. I just en el moment en que l’espanyolisme ven menys que mai a Catalunya.
Amb tot plegat, finalment, ningú no pot descartar que l’espai socialista retorni al 1977. Fa mesos que hom especula amb l’aparició d’una Unió Socialista que reivindicaria l’esperit no només nacional sinó també liberal i tolerant que havia fet dels socialistes un partit central en la política catalana. Una Unió Socialista que si li disputés el vot al PSC podria acabar per enfonsar les velles sigles i el projecte dels ‘capitans’
