Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  08.09.2012  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Joan-Lluís Lluís: 'La finestra del bon moment mai no queda oberta gaire temps'

L'escriptor respon les 'Tres qüestions clau sobre la independència', una sèrie d'entrevistes breus

Men?ame
 

La independència és a totes les taules de debat, reals o virtuals, a Catalunya. Aquest Onze de Setembre encara hi pot ésser amb més pes, si es confirma que la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana aconsegueix aplegar molts milers de ciutadans per 'un nou estat d'Europa'. Per conèixer quin és l'estat de maduració i els camins de la independència, hem parlat amb una desena de personalitats de referència perquè ens exposin el seu parer sobre el quan, el com i el qui del procés. Avui respon les tres preguntes l'escriptor Joan-Lluís Lluís, autor dels llibres 'Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos' (La Magrana, 2002), 'Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans' (La Magrana, 2006) i 'A cremallengua, elogi de la diversitat lingüística' (Viena, 2011), entre més.

−En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent?
L'independentisme puja i es pot pensar, doncs, que val la pena esperar per consolidar posicions, eixamplar la base social sobiranista i fer diplomàcia cap al món. Ara bé, si s'espera indefinidament, aquesta tendència s'encallarà i s'invertirà. Cal saber arriscar-se al bon moment perquè la finestra del bon moment mai no queda oberta gaire temps. Quan serà el bon moment? És evident que tot va molt de pressa i qualsevol dia pot produir-se el detonant que faci que tot esdevingui feliçment irreversible. Ara bé, aixecar-se cada matí i preguntar-se "serà avui el dia?" no és gaire bo per la salut mental col·lectiva. Per això els líders polítics, en principi, han de saber marcar el ritme i mostrar un camí sense ambigüitats. Tot això per dir, doncs, que penso que el procés previ al pas definitiu no pot allargar-se gaire. En pocs mesos ho podem tenir clar, o negre.

−Com s'aconseguirà la independència?
La posada en escena d'una proclamació d'independència ha de ser impecable, en particular als ulls de la comunitat internacional. Crec que l'escenari ideal seria una dissolució del Parlament amb eleccions de tipus plebiscitari: que cada partit aposti clarament per allò que li sembli millor i que decideixen els ciutadans. Una majoria absoluta de diputats independentistes proclamaria la independència, la qual hauria de ser confirmada amb un referèndum per exigència internacional. La proclamació parlamentària prèvia al referèndum facilitaria que una part dels catalans que dubten es decantessin cap al "sí". Ara bé, aquest referèndum no seria fàcil de guanyar, ja que, a més de la propaganda unionista, els serveis d'intel·ligència espanyols multiplicarien jocs bruts, manipulacions, intoxicacions i un munt d'altres operacions subterrànies -amb la complicitat activa, si calgués, dels seus homòlegs francesos. De fet, diria que ja han començat. Contra això cal molta lucidesa, sang freda, mà esquerra i sobretot trobar complicitats internacionals actives i de pes. I potser hauríem de fer nostre el manament: 'Un independentista no parlarà mai malament d'un altre independentista, si més no en públic'.

−Qui ho farà?
Diria que cal inspirar-se del pragmatisme dels unionistes. Així doncs, crec que el procés cap a la independència serà una mica més simple, més ràpid, més cohesionat i més argumentable de cara al món sí és el president Mas qui el lidera. No perquè tingui més virtuts que d'altres sinó perquè es troba al bon lloc al bon moment. S'hi juga molt, però el país encara més i per això caldria veure aviat si es decideix a fer el pas definitiu. La seva persona i la seva ideologia poden agradar poc, molt o gens: això importa ben poc en relació a la transcendència del moment històric que vivim i a la nostra responsabilitat col·lectiva. El que importa és que és el polític amb més legitimitat institucional per ser la cara més visible d'aquest procés. És clar que qualsevol altre polític que guanyés eleccions tindria la mateixa legitimitat però a curt termini és improbable que passi. Això implica també que si finalment Artur Mas es decideix a fer el que li pertoca, els partits i moviments que empenyen simultàniament però que no comparteixen totes les seves idees hauran de mostrar un alt grau d'abnegació en nom del bé comú.