Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  26.07.2012  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

Camins de llibertat

Ens juguem la independència, com el 1714 i el 1936, immergits en un problema global

Men?ame
 

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Ens torna a passar com el 1714 i el 1936. Ens juguem la pròpia llibertat immergits en un conflicte global. El segle XVIII vam lluitar per la pròpia llibertat en un dels bàndols d'una guerra europea. El nostre bàndol va guanyar. Nosaltres no. El 1936 vam lluitar contra el feixisme. El nostre bàndol va guanyar. Nosaltres no. I ara lluitem per la pròpia llibertat immergits en un saqueig capitalista. Aquesta vegada pot ser que guanyem. I el nostre bàndol també.

Per a explicar-ho és molt pràctic de mirar el tres conflictes no des del nostre punt de vista, sinó des del punt de vista dels espanyols, tot i que no m'agrada l'expressió. En rigor, dels governants espanyols. El segle XVIII el Regne d'Espanya va fer costat al bàndol que proposava una concentració de poder descomunal en mans d'un sol home. Felip V volia unir els regnes de França i Espanya en un de sol. Europa va dir-li que no, va esclatar la guerra i, efectivament, el resultat és que el Regne de França va anar per una banda, i el d'Espanya, per una altra. En la guerra europea el nostre bàndol va sortir-se'n amb la seva. Però nosaltres vam ser un peó sacrificat d'un conflicte general. Vam ser com uns punks abandonats en una festa de skin-heads. La carnisseria va ser brutal.

La guerra del 1936, si fa no fa igual: la nostra lluita va desplegar-se enmig d'un conflicte general, en aquest cas el feixisme contra les democràcies europees. Hitler i Musolini van caure. L'un suïcidat, l'altre executat. El bàndol de Franco, doncs, va tornar a perdre. Però ell no, i nosaltres vam tornar a ser peons deixats de banda, uns punks abandonats en una festa de skin-heads. La carnisseria va tornar a ser brutal.

Ara ens tornem a jugar la llibertat en un conflicte general, la crisi capitalista. Quin bàndol ha escollit el govern espanyol? El saqueig capitalista total i definitiu. S'ha dit mil vegades: privatitzar guanys, socialitzar pèrdues. Perdonar el frau fiscal dels multimilionaris (que no paguin impostos!), mentre s'apuja l'IRPF dels autònoms. Si els bancs tenen dificultats, demana un rescat. Si la gent estafada per les preferents en tenen, ni tan sols no els rep. Aquest és el seu bàndol: el saqueig total i definitiu. L'economia especulativa, no la productiva.

Jo sóc optimista: el seu bàndol sempre ha perdut. L'opció del macrostat europeu al segle XVIII i el feixisme europeu del segle XX van perdre. No veig per què el saqueig capitalista no hauria de perdre ara. Però es pot repetir el cas i que el nostre bàndol torni a guanyar, i nosaltres no? Tornarem a ser uns punks abandonats en una festa de skin-heads? Crec que no, per una senzilla raó: la mundialització econòmica. Crec que el nostre conflicte i el conflicte general van més lligats ara que no pas els del 1714 i del 1936. Els skin-heads ja no poden fer la festa a banda. Les comportes s'han obert. I els punks tenen aliats tan potents com aquesta noia. Que podem perdre? Sí. Que podem guanyar? També.

El somni, com el conflicte, és més general que mai. Sí, el somni no és tan solament la independència, sinó viure en un món sense saqueig. I posats a fer, que el PSC hi voti a favor. Somniem? Sí, somniem: amb la independència prohibirem la setmana de quaranta hores i la reduirem a vint perquè tothom tingui feina. El món farà igual. De fet, a França ja anaven per aquest camí. En unes Illes, País Valencià i Catalunya independents no existiran les monedes en efectiu i tot el diner serà virtual. Ja ha començat a passar. Somniem? Sí, somniem. En aquest futur esplendorós les dones deixaran d'estar embarassades, i deixaran de ser esclaves, com ara, de la natura. Tindrem uns fills forts, sans i bons crescuts en provetes i incubadores. Alliberades d'aquest pes, i de la psicologia annexa, les dones podran fer allò que ja fan a casa: gestionar l'economia. A casa ho fan com ningú. Que ho facin ara des dels governs. De fet, a Islàndia l'economia ja la dirigeixen elles i nosaltres, quan siguem independents, hauríem de copiar-los. Evidentment, moltes dones, sobretot les cristianes, adoradores de la Mare de Déu, hi estaran contra. Però no totes. Una gran part dels homes, temerosos de perdre poder, també. Però, per sort, moltes lesbianes les tindrem a favor, que són unes grans partidàries de les provetes i les incubadores. I, els homes, ni tocar-los. Els gais, evidentment, tots a favor. El futur és suau, el passat és rocós.

En aquest país lliure, i amb l'economia gestionada per les dones, evidentment eliminarem l'obligació actual de parlar i aprendre el castellà i optarem, majoritàriament, per l'anglès com a segona llengua. Per què? Perquè és més pràctic en un món que fa exactament igual. És tan senzill com això, i no hi doneu més Voltes, Eduard. Molts ja hem fet el pas, i no sé pas què espereu. El futur no s'espera. S'hi arriba.

Somniem? No, despertem d'una vegada. El somni no és tan solament un país independent, és també la fi del saqueig. Aquest és el camí. Sí, el somni és un país lliure, en una economia gestionada per les dones. Sí, somniem que deixem enrere d'una vegada el saqueig d'un estat i un mercat opressor. Sí, ho tenim a tocar. Ho veig venir: hi haurà un dia que deixarem el govern dels espanyols, aquesta cosa dels homes opressors.

andreu.barnils@mesvilaweb.cat